“T’ho resumiré perquè la meua vida dóna perquè escrigues un llibre”. Així comença Thimbo Samb, un migrant econòmic senegalés, el relat de la seua vida. Porta 11 anys a l’estat espanyol i els darrers els ha passat al País Valencià, on ha pogut regularitzar la seua situació, estudiar i treballar. El camí, però, no va ser fàcil, sobretot quan es va adonar que una vegada xafat territori espanyol “començava l’etapa més dura”. Com que no era refugiat, sinó migrant econòmic, “no tenia dret a res”.
Al Senegal, Samb era pescador “i guanyava molts diners”. Segons explica, el peix abundava als mars senegalesos fins que “el govern del Senegal va vendre les nostres aigües a la Unió Europea, que va saquejar el mar”. Des d’eixe moment, guanyar-se la vida pescant va deixar de ser una opció per a Samb, que compaginava la seua feina amb treballs com a actor. Era l’any 2006 i Samb, que aleshores tenia uns 19 anys, sabia que la gent pujava a pasteres i abandonava el Senegal. “Per què no fer-ho jo?”, es va preguntar.
Ho va intentar 4 vegades. La primera volta que es va llançar al mar va passar 4 dies a la deriva i, davant la impossibilitat d’arribar a costes europees, van tornar cap al Senegal. Això li va passar dues vegades més fins que a la quarta, després de 9 dies al mar en una pastera junt amb 138 persones més, va arribar a Tenerife. “La sensació és com anar cinc persones en un cotxe de dues places” explica Samb, que recorda com els passatgers estaven amuntegats en l’embarcació i havien de fer allí mateix, davant de tothom, les seues necessitats, perquè no es podien moure. Per sort, tots els viatgers van arribar sans i estalvis a Canàries.
“Després de nou dies al mar veus la terra, et rescaten i penses: ‘Que bé! No estic mort'”, rememora Samb. El pitjor, però, estava per arribar. Quan va arribar a Tenerife el van tancar en un Centre d’Internament d’Immigrants (CIE). No entenia el castellà, ningú no li va donar cap explicació, ni li donaven permís per a fer una telefonada. Tampoc no comptava amb un advocat. Malgrat la situació dura que va viure allí, Samb celebra que, almenys, a ell no el van repatriar al Senegal com a altres companys.
“18 dies després ens van deixar eixir del CIE i ens pegaven crits i ens deien que havíem d’anar a la península a treballar en camps de tomaques i taronges”, recorda Samb, que assegura que tot això els ho deien amb un somriure amable a la boca. “Però en realitat pensaven que només ens mereixíem fer feines del camp, que no servíem per a res més”. Al principi no comprenia bé el que li deien, perquè desconeixia l’idioma, però, amb el temps, Samb ha arribat a la conclusió que encara que els somreien, els tractaven com si foren diferents, inferiors.
Quan van eixir del CIE, els van pagar un passatge en avió perquè arribaren a Madrid. Això va ser per a ell l’única bona experiència del viatge des del Senegal al País Valencià, “60 negres que pugen a un avió per primera vegada, va ser molt divertit”. Tal com explica Samb, quan van arribar, els treballadors de la Creu Roja van dissoldre el grup d’immigrants sense donar-los temps per a acomiadar-se. “Jo tenia bons amics, érem gent que havíem conviscut tres mesos”, lamenta.
“Sóc youtuber i facebooker“
“Sóc immigrant i des del principi sabia que no tindria dret a asil”, assegura Samb, que des de fa 7 anys té permís de treball. “Quan vaig arribar a València vaig estar dormint en el riu Túria durant tres mesos” recorda, però, a poc a poc, va anar trobant el seu camí, en part gràcies al CEAR. Amb ells va tornar a fer teatre i es va poder matricular en Art Dramàtic a la Universitat de València entre 2008 i 2009, encara que va haver de deixar els seus estudis “perquè havia de pagar factures”.
Però va conseguir fer-se un lloc “al mundillo dels actors” i ara té més de 84.000 seguidors a Facebook. “Sóc youtuber i facebooker, he participat en curts que han guanyat molts premis”, celebra Samb, que sabia que si persistia, podria aconseguir el seu somni de ser actor. En aquestos moments està acabant de rodar una sèrie, Alexia, que parla sobre la immigració i s’estrenarà al Senegal pròximament.
El canvi a Àfrica
Malgrat ‘l’èxit’ professional que està tenint, Thimbo Samb no vol portar la família al País Valencià perquè vol tornar a Kayar, el poble d’on és, i muntar una ONG. “Vull ajudar els xiquets perquè no deixen els estudis” i creu que l’any que ve ho tindrà tot enllestit per a poder tornar a casa i fer-ho. Ell considera que ha de tornar, perquè el canvi per a millorar la situació al seu país depén d’ells. “Els europeus estan a Àfrica cooperant i ajudant perquè no ho podem fer nosaltres mateixos”, remarca.
“Si volen frenar la immigració de veritat, és fàcil: que ens deixen en pau, que deixen els nostres recursos, que ens deixen contar la nostra història, que ens deixen fer l’economia d’Àfrica com nosaltres volem no com volen la Unió Europea o els Estats Units”, reclama Samb.
Aquesta idea la comparteix Konan, que va haver de deixar la Costa d’Ivori en 2010 a causa de la guerra. En la fugida va perdre el seu pare i es va haver d’encarregar de la seua germana i de la mare, que té problemes de visió. Van arribar a Mali i allí els van oferir embarcar-se “en un vaixell gran” per a arribar a Europa. Però les màfies els van enganyar i, finalment, Konan va pagar 700 euros per pujar a una pastera. Després d’11 dies al mar, sense aigua, menjar ni combustible, els va rescatar un vaixell pesquer que els va portar a Tenerife. A alguns dels seus companys els van retornar als seus països d’origen, però ell es va poder quedar. “Som persones, no venim a fer mal ni a fotre els europeus, l’únic que ens diferencia de la gent d’ací és el nostre color”, defensa. Konan critica les ingerències europees i americanes a Àfrica, “on fan el que volen sense preguntar a la població local”.
