La manca de recursos monetaris és una dimensió de la pobresa, però no l’única. I és que la quantitat de diners de què disposa una família pot no correspondre’s amb la situació de precarietat en què viuen. “Si bé és cert que amb abundants recursos monetaris és possible satisfer gran part de les necessitats bàsiques […], no està garantit que totes les necessitats que es consideren bàsiques en una societat moderna puguen ser satisfetes”. Així explica el concepte de carència material o privació material el catedràtic d’Anàlisi Econòmic de la Universitat de València Francisco José Goerlich al seu estudi ‘El empobrecimiento valenciano’.
Aquest concepte fa referència a “una pobresa de caràcter absolut” i analitza fins a quin punt la població té accés a uns béns materials considerats essencials. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), seguint les indicacions de l’estratègia Europa 2020, estableix els indicadors que determinen quan una llar es troba en una situació de carència material i el grau d’aquesta.
Així, es considera que una família es troba en una situació de carència material si no pot permetre’s anar-se’n de vacances almenys una setmana a l’any, no pot permetre’s almenys un àpat de carn, pollastre o peix cada dos dies, no pot mantindre la llar a una temperatura adequada els mesos d’hivern, no té capacitat per a fer front a despeses imprevistes, s’ha retardat en el pagament de despeses relacionades amb la vivenda principal (lloguer, hipoteca o rebuts), no pot permetre’s disposar d’un automòbil, no pot comprar un telèfon, no pot adquirir una televisió en color i no pot permetre’s tindre una rentadora. Quan una llar compleix 4 o més d’aquestes característiques, es considera que pateixen una carència material severa.
Com que totes aquestes característiques poden no ser representatives de l’estat espanyol o altres més desenvolupats, Goerlich explica que per a determinar el nivell de carència material també s’analitza si una família pot disposar d’un ordinador personal, si disposa d’una vivenda amb problemes de goteres o humitats, si viu en zones amb delinqüència i si és capaç o no d’arribar a final de mes.
Seguint aquestos criteris, el 39,4% de les llars valencianes es troben en una situació de privació material. Aquesta xifra, segons les dades de l’INE, situa el País Valencià com el tercer territori amb un índex de carència més elevat. En primer lloc se situa Canàries, amb un 43,9%, seguida per Andalusia, amb un 41,4%. En el cas del País Valencià, l’indicador de carència que pateixen més llars és el de no poder fer front a despeses imprevistes. Aquest problema el pateixen el 50% de les famílies afectades per la privació material. A continuació, l’indicador més freqüent, que afecta el 39% de les llars, és el de no poder anar-se’n de vacances almenys una setmana a l’any. A continuació, encara que amb una incidència menor, es troben el retard a l’hora de pagar despeses de la llar, no poder mantindre la llar a una temperatura adequada durant l’hivern, no poder disposar d’un ordinador personal, no poder tindre un automòbil i, finalment, no poder permetre’s un àpat amb carn o peix cada dos dies.
El fet de no poder mantindre la llar a una temperatura adient és un dels que més preocupa els ajuntaments, especialment per les conseqüències que pot tindre. Segons les dades de l’Ajuntament de València, només a la capital un de cada cinc ciutadans està afectat per la pobresa energètica. Una de les principals conclusions que extrau l’informe és que la qualitat de la construcció de les llars és determinant a l’hora de patir pobresa energètica. Segons el Síndic de Greuges, l’estat de les vivendes és determinant, ja que les condicions de construcció en les quals es troben els habitatges estan generant nivells de consum energètic excessius sense arribar a aportar la temperatura esperada. Aquest problema el genera “quasi exclusivament” la insuficiència d’aïllament dels habitatges. Per tant, l’indicador que fa referència al de la temperatura de les llars i el que parla sobre vivenda amb problemes de goteres o humitats, estan estretament relacionats.
Segons explica Goerlich al seu estudi i que coincideix amb un estudi de l’Ajuntament i la Universitat de València, les llars monoparentals amb fills són les més afectades per la carència material. Aquesta situació fa especial referència a les llars monomarentals i de dones majors que depenen de pensions no contributives –és a dir, persones grans o amb discapacitat– o a les famílies on les dones exerceixen el paper de cap de família i es troben vinculades de manera precària al mercat de treball. Un altre tret detectat és que hi haja menors de 16 anys a càrrec seu. Aquesta condició encara agreuja més la situació en el cas de llars monomarentals, llars amb dos o més menors a càrrec i llars en què els adults responsables es troben en precarietat laboral o a l’atur.
