Jorge Rodríguez tenia (i té) "un projecte"

L'operació Alqueria deixa molt tocades les ambicions polítiques de l'alcalde d'Ontinyent i president de la Diputació de València
/ València
1 juliol 2018 01:00h

El "projecte" no és ni Ontinyent ni la Diputació de València ni el PSPV. El "projecte" és, o almenys ho era fins que la UDEF va irrompre al seu domicili dimecres de matí, Jorge Rodríguez. La construcció d'una plataforma de poder entorn del president de la Diputació no era cap secret. El seu cap de gabinet, també detingut, no s'ha estat d'explicar-ho a qui el volguera escoltar.

Però, Ricard Gallego ho va fer explícit per a tot el públic en el primer missatge llançat des de les xarxes socials tan bon punt va recuperar la llibertat: "Toca tornar a alçar-se amb més força, perquè el enemics del projecte de Jorge Rodríguez són molt poderosos i ens volen fer fora".

La declaració de Gallego, a més, assenyala uns enemics que, per força, han de ser conscients de l'existència d'un 'projecte Jorge Rodríguez' i que tenen el poder suficient com per a determinar una acció judicial i policial concreta. No els identifica però la seqüència dels fets de dimecres no fa difícil l'aproximació a la seua identitat.

Va ser el ministre José Luis Ábalos qui va sentenciar Jorge Rodríguez mentre encara estava detingut a l'Ajuntament d'Ontinyent durant l'escorcoll policial. Ho va fer amb l'arbitrari argument de l'"aparatositat" de l'operació en un intent d'objectivar la decisió de suspendre'l de militància del PSOE. Les paraules de l'home fort de Pedro Sánchez al partit van forçar la reacció de la direcció del PSPV de retirar-lo dels seus càrrecs orgànics i de demanar-li que abandonara els càrrecs institucionals.

És quasi un axioma que els adversaris estan en els altres partits, mentre que els enemics cal buscar-los entre els coreligionaris. Les aparences, en aquest cas, semblen apuntar en el mateix sentit.

Una tendència contemporània

El cas de Jorge Rodríguez ja ha sigut estudiat per la ciència política. De fet, la construcció de projectes polítics entorn d'una persona concreta és un fenomen comú des que la televisió va imposar-se com a principal mitjà de masses.

En l'estudi de Bernard Manin al voltant del govern representatiu (The Principles of Representative Government) l'autor francés ja detecta la crisi del que anomena 'democràcia de partits', substituïda en part per un nou model que identifica com a 'democràcia d'audiència'.

Enfront de la lleialtat a un partit com a expressió de pertinença a una classe social els electors busquen una persona de confiança que els faça una oferta electoral del seu gust. Els activistes i els buròcrates del partit són substituïts pels experts en mitjans de comunicació. És l'era en què els debats sobre les propostes polítiques ja no es fan als parlaments o als òrgans del partits sinó que es dirimeixen als mitjans de comunicació i es manipulen a través de les enquestes d'opinió.

Les estructures dels partits polítics corren el perill de convertir-se en meres plataformes per a projectes personals i quan ja no serveixen ni per a això, poden ser eliminats, com en el cas d'Emmanuel Macron a França.

A l'estat espanyol ja existeix una plataforma així amb estructura formal de partit. Ciutadans és la talaia per a l'adveniment d'Albert Rivera. El mateix PSOE va viure un fenomen semblant quan Pedro Sánchez va desafiar l'aparell tradicional amb les seues estructures territorials. La seua dramàtica destitució va representar, entre altres coses, la resistència d'una manera d'entendre el partit que havia funcionat fins i tot amb els hiperlideratges de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.

La victòria de Sánchez en les primàries i l'ascensicó a la presidència del govern espanyol han deixat un PSOE molt afeblit enfront d'un líder amb les mans lliures per a fer un executiu a la seua mida i a la seua imatge.

El 'projecte Jorge Rodríguez'

Qualsevol polític, com altres éssers humans en les seues respectives activitats, atresoren aspiracions i ambicions. En el cas de la política, però, el disseny d'una trajectòria o una evolució més o menys planificada es veu molt dificultada per l'extrema dependència de factors impredictibles, començant pel comportament electoral, la situació econòmica i les tendències socials dominants, tan mòbils i canviants.

L'atzar, l'oportunitat i el caprici són ingredients principals de la poció que condueix al cim del  poder. La trajectòria de Jorge Rodríguez ha sigut com la de tants líders anteriors. Primer va assolir una alcaldia en situació precària que va convertir en un feu indiscutible en només quatre anys i en una comarca on el PSPV no havia deixat de perdre força durant les dècades anteriors.

Això va reforçar la idea que la clau de l'èxit de l'indiscutible líder polític d'Ontinyent no es trobava al partit sinó en la seua personalitat. La presidència de la Diputació de València semblava el següent esglaó natural. Rodríguez la va ocupar amb molt de marge de millora. Només una gestió honrada, equilibrada i coherent ja marcaria una gran diferència amb els predecessors.

Era, doncs, una institució amb moltes possibilitats, tot i el desig tant del seu partit com dels seus socis de govern d'anar buidant-la de competències amb l'anhel de fer-la desaparéixer a l'horitzó. Mentrestant, però, podia servir-li de plataforma de llançament.

Sense competències concretes i un pressupost amb un marge ampli de discrecionalitat, l'organisme provincial és el més procliu al sorgiment de xarxes clientelars, sempre idònies a l'hora de concórrer als processos de selecció de càrrecs a dins dels partits.

Pel que es coneix fins ara de l'operació Alqueria, el pecat de Rodríguez ha sigut, més enllà que s'acabe demostrant la il·legalitat dels nomenaments, la col·locació de militants i càrrecs institucionals del PSPV en canongies molt ben remunerades en una empresa pública dependent de la Diputació.

Rodríguez estava constituint un nucli de poder personal que acabaria traslladant al partit. Ximo Puig el va deixar fer però entremig va exigir-li a canvi el suport seu i dels seus a Susana Díaz a les primàries del PSOE. El va forçar, fins i tot, que fera d'amfitrió en una presumpta visita oficial de la presidenta de la Junta d'Andalusia a Ontinyent.

Les primàries es van perdre però Rodríguez va mantindre's fidel a Puig en el dur procés immediatament posterior al PSPV. No va rebre la recompensa desitjada i es va haver de conformar amb un càrrec de portaveu molt minvat per la presència de Manolo Mata a la vicesecretaria i José Muñoz a la secretaria d'organització.

La necessitat de pau amb la direcció federal del PSOE i l'intim enemic de Puig a Ferraz, José Luis Ábalos, va frustrar l'aspiració de Rodríguez al premi del lideratge provincial. El PSPV va optar per una entente cordiale i va deixar el pas franc a la candidata 'sanchista', Mercedes Caballero.

Cap allà semblen apuntar les inconcretes acusacions de Ricard Gallego al voltant dels "enemics poderosos" del "projecte de Jorge Rodríguez", un projecte del qual es desconeix l'objectiu concret i el programa. Tot plegat es troba al cap de Gallego, qui es defineix com a "periodista, malgrat tot". I, malgrat tot, el "projecte" continua vigent tot i la previsible necessitat de replegament forçós però temporal als quarters d'hivern de la Vall d'Albaida.

El missatge de Gallego a Facebook aquest dissabte ja ho diu tot: "Ontinyent va fer ahir una forta abraçada de solidaritat i reconeixement a Jorge Rodríguez i el projecte polític que representa. Una demostració d'estima honesta i espontània d'una ciutadania que ha viscut amb molta ràbia i impotència els esdeveniments viscuts els últims dies".

next