Martirologi de Rafael Blasco, per Sergi Tarín

Les defenses agiten la teoria de la conspiració per salvar els clients
18 març 2014 01:00h
Rafael Blasco.

Sergi Tarín / València

Tot és un complot per destruir-lo. Un treball d’enginyeria política fet amb els materials més sòlids de l’enveja i la vilesa. Al darrere hi ha els eterns enemics socialistes i els seus infiltrats com a tècnics en la Conselleria de Solidaritat, que permeteren el desviament de xifres milionàries del Tercer Món a mans de corruptes i després manipularen actes i expedients que posaren davant la firma confiada dels caps. A fora, els periodistes ja estaven convocats amb les rotatives a vessar de fel i de tinta. L’Estat, amb els tentacles en forma de policies, fiscals i jutges, fou implacable. Tot amb traïdoria i delectació. L’Advocacia de la Generalitat se li arrimà per ajudar-lo i després transvasà la informació a la Fiscalia. I els companys del PP a  les Corts, inclements, l’expulsaren l’estiu passat rumb a l’exili dels No Adscrits.

Este és el martirologi de Rafael Blasco en boca del seu advocat defensor, Javier Boix. Un apòstol amb nòmina de 150.000€, segons fonts consultades per La Veu. Diners suficients com per rentar amb or les purulències i construir l’efígie del “bon gestor” transfigurat en “ONG que camina”. Un “conill” supersònic entre bandades de llops, tan resistent com el de Duracell i amb capacitat -si escau- per erigir-se en alcalde de Nova York, tal i com anuncià a Augusto Tauroni, líder de la trama i en presó des del 2012, en un correu. No debades ho ha sigut tot: set voltes conseller, portaveu parlamentari i confident i confessor de tres presidents autonòmics.

És clar que un home acostumat a mirar des dels cims no sol parar esment a les trivialitats del peu pla. I eixe ha estat el punt feble. Crèdul com és, no s’adonà de la conspiració que es covava quan accedí el 2007 a Solidaritat, una Conselleria farcida de malfeiners als quals posà en vereda. I  “democratitzà”, en paraules seues, les subvencions, monocultiu d’una mena de 'lobby' residual marxista. En eixe sentit, les defenses, comandades per Boix, arremeteren contra els tècnics. El més furibund fou José Calatayud, lletrat de Marc Llinares, el Cap d’Àrea que Blasco nomenà en novembre de 2008 després de porgar un comitè de valoració sencer per negar-se que la fundació Cyes es gastés 1,6 milions en pisos i garatges en compte de pal·liar la fam a Nicaragua.

“¿Què són 1,6 milions de possible prevaricació quan hi ha 13 milions en joc?” Arribà a plantejar Calatayud tot justificant que la paralització de les ajudes hauria fet caure tota la partida del Tercer Món. Sense dubte, una més que innovadora aportació a la teoria del bé comú amb la qual no devia combregar Eva Solá, funcionària que denuncià les irregularitats, cosa que per a Calatayud és “un total desvergonyiment”, “una barbaritat sense igual” digna d’acomiadament fulminant. Com també és censurable el comportament de Teresa Clemente, qui no envià a avaluar els expedients de Cyes perquè estaven plens d’errors. Sort que Tina Sanjuan, secretària administrativa de Blasco, ho féu tot modificant puntuacions i informes negatius per evitar, és clar, l’estancament de les ajudes.


Tampoc no fou del gust de Pedro Nácher, advocat d’Alexandre Català, el treball de la cap Amparo Ortiz, que requerí fins a tres vegades a Cyes per factures falses i compra d’immobles a cara descoberta. “És la responsable de tot”, assegurà Nàcher. Com també ho és la funcionària Francine Codina, que fiscalitzà els comptes de Cyes en la fase final. Quan el 6 d’octubre de 2010 l’escàndol s’obrí pas en les portades, Codina estava, segons Nácher, “de viatge d’inspiració al Marroc”. Llavors, la telefonaren i els caps hagueren “d’ordenar el desastre documental creat”. Allò provocà que Català, “qui només passava per allí” i en l’afany de classificar el caos, firmés resolucions amb data de dos anys abans tot indicant, falsament, que els pisos s’havien rebutjat. “Tots hem comès alguna volta alteracions de dates”, “fou una tonteria”, “no posem el llistó tan alt perquè sinó caiguem tots”.

I no sols els tècnics. Per a les defenses, els fiscals han estat “deslleials” per obrir els despatxos a tot aquell funcionari amb informació sobre les il·legalitats. “Ja no és el ministeri públic, sinó del públic”, ironitzà Calatayud, qui féu relliscar la sospita que molts testimonis declararen sota la pressió d’anar imputats. Una extralimitació que esdevingué paroxisme amb la crítica a l’advocada de la Generalitat, a qui Nácher encaixà que hauria d’estar asseguda en el lloc del seu client. Un cant de rebel·lia a diverses veus a través del qual s’exigí la nul·litat de fragments de la instrucció i d’intervencions telefòniques perquè “vulneren el dret a la defensa”.

Però va ser amb Josep Maria Felip i el seu advocat, Francisco de Antonio (qui representà l’acusació popular en el cas Fabra) on el victimisme arribà a la categoria d’art plàstica. “Amb este cas deixarem sorda la Justícia a més de cega. I la farem eixir corrents”, declamà a la grega enmig la suposada àgora poc abans que Català s’identifiqués amb Pericles fent els discurs fúnebre dels fill d’Atenes morts en combat. Siga com siga, el primer premi del jocfloralisme processal el guanyà de Antonio amb el paral·lelisme de la justícia valenciana amb la política repressiva de Stalin. En una reverència al passat del seu client, asseverà: “No s’han d’afusellar només els culpables. Impressiona més afusellar els innocents”.  
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next