L’últim informe de l’OCDE revetlla que Espanya és l’estat de la Unió Europea on més s’ha eixamplat l’escletxa social arrel l’esclat de la crisi o, millor dit, l’estafa que estem patint: mentre que el 10% més ric de la població no ha notat pràcticament els seus efectes, per contra el 10% més pobre ha perdut quasi un terç de les seues rendes en el període 2007-2010. Aquesta situació s’agreuja per una política interna afavoridora dels qui més tenen, de manera que Espanya és també l’estat on els ajuts públics beneficien, d’una forma més notòria, els sectors acomodats i no pas els més dèbils.
Davant d’aquesta situació, potser seria bo reivindicar un sistema impositiu equitatiu, que complira una veritable tasca socialitzadora i redistribuïdora, i que es basés en el principi de fer pagar més a qui més guanya, més té i més contamina. No és, però, la intenció d’aquest article la d’entrar en un debat de política fiscal, sinó la de cridar l’atenció sobre una taxa de desocupació juvenil al País Valencià que afecta 180.000 persones (quasi 55%), abocades a la frustració o l’emigració, i sobre l’existència d’un 28% de la població total en risc d’exclusió social, i això en un marc de pèrdua alarmant de qualitat de serveis públics essencials, com ara l’educació, per culpa de la visió interessada, miop i hiperideolotgizada dels governants actuals.
Crec que no existeixen solucions possibles sense un rearmament moral del poble valencià. Sempre hem format part d’Europa, en som un element imprescindible, però ho som des de la nostra identitat mediterrània, a la qual hem de posar en valor. Els europeus del Sud conformem societats plurals, fruit del mestissatge cultural, i compartim arrels i vivències que s’entreveren, de dalt a baix i d’una ribera a l’altra de la Mediterrània. Eixe mestissatge ha estat font de la nostra vitalitat, i s’hi troba present també en l’economia, que en el cas valencià no depén d’una única activitat, sinó que barreja agricultura, indústria, turisme, investigació i serveis formatius i professionals avançats.
La nostra idiosincràsia afavoreix l’adaptació, i aquesta és una virtut positiva en el món actual. Hem d’aprendre encara molt sobre sistemes d’organització més eficients que el nostre i, hem de fer fora la corrupció, el caciquisme i la cleptocràcia que podreixen la nostra esfera pública. Tot i amb això, també tenim molt que oferir a la configuració de la nova Europa, si som capaços de mantindre la suma de vitalitat i cultura de l’esforç que tradicionalment ens havia caracteritzat, abans que uns dirigents de tarannà ociós acabaren projectant una imatge nostra de frivolitat mundialment rebutjada.
Les valencianes i valencians sempre hem estat part d’Europa, però ara cal anar al Parlament Europeu per conquerir eixa parcel·la de representació institucional de la qual estàvem aliens. Actualment, el 80% de la normativa que ens afecta s’origina a la Unió Europea i, en conseqüència, no podem romandre indiferents a la presa de decisions ni deixar de fer una pressió política directa. Des del nostre espai mediterrani de mestissatge, diversitat, pluralitat.
