Per què el retaule que narra el naixement dels valencians està a Londres?

La Generalitat posa en marxa, huit anys després, un nou intent per a recuperar temporalment l'obra encomanada en el segle XV per la milícia urbana de ballesters del Centenar de la Ploma
/ València
22 juliol 2018 14:46h

La Dama d'Elx, el claustre gòtic del Palau de l'Abat del Monestir de la Valldigna, documents i correspondència de consistoris republicans, béns culturals del convent de caputxines de Castelló de la Plana, el convent de Sant Domènec de València i el retaule d'El Centenar de la Ploma són alguns dels exemples patrimonials que en la darrera dècada han sigut els protagonistes de diverses peticions polítiques perquè siguen retornats als seus propietaris o als seus llocs d'origen. Només el cas del pati del monestir de Simat –declarat pel govern d'Alberto Fabra "símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica"– es va saldar en positiu en 2014, quan el Consell va recuperar de Torredolones les peces que el comte d'Almenas va extirpar de la Safor en 1920 per a decorar-se el palau del Canto del Pico, una construcció que va regalar a Franco i que actualment està en ruines. La resta, però, continuen dipositats a arxius, cenobis i museus fora del territori valencià, en alguns casos només unes dècades i en altres molt més, com la gran peça del Gòtic Internacional atribuïda a Marçal de Saix que duu més de segle i mig a Londres. Com és possible que una obra de més de sis metres d'altura i més de cinc metres d'amplària acabara fent el trajecte València-París-Londres en 1864?

Com el cas de l'escultura d'art iber il·licitana, el retaule d'El Centenar de la Ploma va ser venut al millor postor durant el segle XIX. Totes dues peces van tindre durant el seu periple cap a l'exili un protagonista amb la mateixa nacionalitat: un francés. A més a més, també ambdues obres van patir el menyspreu dels erudits valencians que no van saber reconéixer en aquell precís moment la vàlua patrimonial i artística de les obres.

El retaule pintat entre 1400 i el 1420 narra en una de les seus parts centrals el naixement dels valencians, una imatge de Jaume I encapçalant un exèrcit cristià que es prepara per a conquerir València en la denominada batalla del Puig. El retaule, com ho faria la Dama d'Elx posteriorment, va passar per París. El bust acabaria, ja en el segle XX, a Madrid gràcies a un acord entre el govern de Vichy i la dictadura franquista, però, l'obra gòtica es va instal·lar a Londres en 1864. Com va arribar des de la ciutat del Túria a l'illa britànica no és cap misteri. Unes dosis de rebuig acadèmic valencià i un antiquari francés van ser els responsables perquè la peça de grans dimensions acabara formant part de la col·lecció de la reina Victòria del Regne Unit.

Ara, 154 anys després de la seua estada londinenca, el govern valencià ha tornat a manifestar el seu interés per recuperar el retaule aprofitant que aquest any es commemora el 600 aniversari de la Generalitat. No és la primera ocasió que s'aborda una negociació per a aconseguir un retorn temporal, ja que en 2008 el Consell, liderat per Francisco Camps, va fer un intent per a portar el retaule a València en el marc dels actes de l'Any Jaume I.

Però, cal tornar a la València del segle XIX per a seguir les pistes del retaule encomanat per la milícia urbana dels ballesters, encarregats llavors de defendre l'estendard reial i entrar en combat quan eren requerits. "Als nostres arquitectes i estudiosos de l'art que formaven part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles no els agradava el gòtic, es deixaven dur per les modes i els gustos d'allò políticament correcte", assegura Mira. El gòtic ja no era agradós en el XIX i els erudits "no es van atrevir ni a vendre'l ni a cremar-lo", afegeix l'escriptor, però sí a emmagatzemar-lo al convent de Sant Gregori, una parròquia on anava a parar l'art caduc estèticament. L'església, finalment, també va ser enderrocada.

A l'espai on es troba el Teatre Principal (al carrer de les Barques) estava la caserna del Centenar de la Ploma. / DIARI LA VEU

La milícia de ballesters tenia la seua caserna on actualment es troba el Teatre Principal, el nom del carrer posterior a l'edifici delata la seua existència des del 1365. El 1707 amb el Decret de Nova Planta tots els batallons reials van ser abolits i, per tant, el Centenar de la Ploma va desaparéixer. Això no obstant, el seu quarter es va enderrocar al voltant del 1800 per a construir el teatre la façana del qual responia als gustos neoclàssics dels valencians del XIX.

Al carrer dels Ballesters es trobava la casa gremial, on actualment hi ha el Teatre Principal (façana esquerra). / DIARI LA VEU

El retaule, ubicat a la capella de la caserna de la milícia, es va traslladar a l'església de Sant Jordi, un edifici que es trobava a l'actual plaça de Rodrigo Botet. La parròquia també va ser enderrocada. Finalment, seguint les directrius de l'Acadèmia de Sant Carles, l'obra va acabar dipositada al Convent de Sant Gregori, un espai que "utilitzaven com a magatzem d'allò que no agradava", emfatitza Mira.

La porta de l'església de Sant Jordi estava on actualment es troba la plaça de Rodrigo Botet. / DIARI LA VEU

Un antiquari francés va passar per València, sosté el també acadèmic de l'AVL, i algú degué advertir-lo de la situació en què es trobaven les obres del gòtic a una València que es rendia als nous estils. La va comprar i finalment la va oferir als anglesos "que la van pagar molt ben pagada", emfatitza Mira.

El South Kensington Museum, nom amb què es coneixia aleshores el Victoria & Albert, va pagar 800 lliures pel retaule encomanat pel gremi de ballesters en 1400. L'adquisició es va fer a París en 1864, durant una negociació on van intervindre el director del museu, Henri Cole, i el taxador d'art del Departament de Ciència i Art del govern britànic, J.C. Robinson, com recull l'experta en art medieval Matilde Miquel Juan. La professora de la Universitat Complutense de Madrid relata en un article publicat en la revista d'art Goya (El gótico internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de San Jorge del Centenar de la Ploma. Fundación Lázaro Galdiano, 2011) que el preu de 20.000 francs pagats pels anglesos va ser "desorbitat", ja que en 1861 es van pagar pel relleu de l'Ascenció de Donatello 300 lliures i en 1863 es van pagar 651 lliures per l'espill Martelli, atribuït també a l'artista florentí.

Al centre del retaule la llegenda de Sant Jordi i la Batalla del Puig. / A&V

L'experta i membre del Patronat del Museu de Belles Arts aportava més llum sobre la compravenda. Robinson va incitar el director del museu a fer l'esforç econòmic per a adquirir aquell retaule que representava, segons el defineix Encarna Montero en la seua tesi (La transmisión del conocimiento en los oficios artísticos. València 1370-1450), "la pedra de Rosetta del gòtic internacional a València". La reina Victòria, recorda també Eduard Mira, estava creant per al seu marit, Albert de Saxònia, la seua particular ciutat de les arts i les ciències. No només es va fer l'actual Victoria & Albert Museum, sinó també altres centres culturals com l'auditori Royal Albert Hall. L'interés britànic pel gòtic era manifest, de fet els anglesos van seguir l'estil neogòtic per a alçar algunes de les seues construccions més idolatrades. La valoració artística sobre el retaule gòtic dels fills de la Gran Bretanya era equidistant amb els neoclàssics que ocupaven l'Acadèmia de Sant Carles de València. 

I qui va ser aquell antiquari francés que es va endur el retaule d'El Centenar de la Ploma de València a París? De nou Matilde Miquel en donava detalls. Mr. Bauer va ser el marxant d'obres i antiguitats que va vendre el conjunt als compradors anglesos. El francés va guardar l'obra desmuntada a la seua vivenda, situada al número 93 del carrer d'Autín. La professora de la Complutense assegurava sobre la negociació que el museu britànic va fer una primera oferta de 500 lliures que l'antiquari va rebutjar perquè considerava que el seu valor era superior. Això no obstant, Miquel, a través de la nombrosa correspondència que existeix al voltant de la compravenda, afegeix que Mr. Bauer va utilitzar una altra estratègia en el negociat, ja que va advertir els representants de la reina Victòria que la peça tenia altres possibles compradors com ara el Museu del Prado, qui llavors no comptava en la seua col·lecció amb un retaule d'aquesta data, dimensió i característiques estètiques. Finalment, el francés va tancar el tracte amb els britànics i el retaule del gòtic internacional valencià, després de 464 anys de residència valenciana, va acabar al Victoria & Albert Museum.

Un accident i les enveges van impedir el retorn

Eduard Mira va ser l'encarregat d'engegar les primeres negociacions amb els responsables del Victoria & Albert Museum en 2010. Aleshores, semblava que "tot ho teníem lligat però finalment es va fer malbé", lamenta l'escriptor qui llavors feia classes a la Universitat de Cambridge i va establir les converses amb Mark Jones, qui era el director del Victoria & Albert Museum.

Sir Jones va vindre a València per a conéixer les instal·lacions on el govern de Camps volia ubicar el retaule d'El Centenar de la Ploma. Mira va explicar als anglesos per què els valencians volien recuperar el retaule, "era una obra que pertanyia a la milícia urbana", emfatitza. El fet va agradar al sir britànic perquè "mr. Jones era partidari de que aquelles obres amb una importància excepcional per a un lloc, estiguen en eixe lloc", explica l'acadèmic.

El transport, tot i les dimensions del retaule, estava pràcticament lligat, però, va sorgir un entrebanc burocràtic. Perquè l'obra eixira del V&A calia el vistiplau del director de la National Gallery, un senyor que no estava massa d'acord amb el tràmit. La data pròxima a la jubilació del responsable de la galeria nacional anglesa va ablanir el recel del britànic, raona l'acadèmic valencià.

La proposta valenciana perquè el retaule viatjara de nou cap la ciutat de naixença passava per muntar un equip tècnic que traçara les necessitats. Des del govern valencià es va optar per un expert en retaules del Metropolitan de Nova York que treballara braç a braç amb els entesos britànics perquè l'obra estiguera durant tres o quatre anys a València."Ells estaven disposats a fer-ho i volien organitzar alhora un equip d'investigació anglés-valencià per a estudiar l'època i el retaule", afegeix Mira.

Però, quan tot apuntava que la gran obra del gòtic internacional tornaria segle i mig després a València va sorgir un nou impediment. Eduard Mira, que havia exercit de mitjancer en tot el procés va ser atropellat per un taxi a les portes del mateix Victoria & Albert Museum. "Vaig haver de deixar el tema", es resigna l'escriptor.

Tanmateix, no només l'accident de l'acadèmic va frenar en sec aquell procés quasi tancat, perquè a la convalescència de Mira s'afegiren les enveges de distintes persones de les administracions implicades en el tràmit. "La iniciativa era de la Generalitat però jo li vaig dir al president (Camps) que per a Anglaterra, la Comunitat Valenciana era com Schleswig-Holstein o Baden-Württemberg, és a dir, són una gent que pensa en termes d'Estat. I li vaig explicar que seria una cosa difícil de fer si no intervenia l'estat espanyol". Llavors va entrar en joc Ferran Villalonga, qui havia estat conseller d'Educació i Cultura del govern de Zaplana, posteriorment secretari d'estat de Cooperació Internacional, diputat al Congrés i, breument, president de Telefónica. La tasca del descendent d'Ignasi Villalonga era implicar la monarquia espanyola en les negociacions. També va col·laborar Elena Ochoa, qui havia sigut muller de l'escriptor i arquitecte català Lluís Racionero, una persona amb vincles amb els patronos del V&A, explica Mira.

Quan la diplomàcia aplanava el camí, va aparéixer la "vanitat dels polítics", apunta l'escriptor valencià, "allò que ells diuen el protagonisme. Qui s'emporta les medalles per això". A la Generalitat, aleshores de distint color polític al govern de l'Estat –on manava Zapatero–, no va agradar que se l'advertira que seria "quasi imprescindible" la intervenció de l'Estat, però, afegeix Mira: "A l'Estat tampoc no agradava que això ho fera la Generalitat, perquè eren dos partits distints".

El Botànic ho intenta de nou

Aquest 2018 la Generalitat està commemorant el seu 600 aniversari i dins dels actes està previst inaugurar una exposició sobre la qual està treballant la Conselleria de Presidència. La presència del retaule de Marçal de Saix podria suposar, més enllà del valor artístic, un colp de política del govern del Botànic. Tanmateix, com va apuntar el conseller Vicent Marzà aquesta setmana, el retaule d'El Centenar de la Ploma no arribarà per a aquest any, sinó que les negociacions per a retornar l'obra temporalment al País Valencià no tindrien una data definida, encara que tot indica que, de donar-se, seria en 2019.

Eduard Mira advertia que una de les tasques planificades en 2010 per a dur el retaule del gòtic internacional a València era aprofitar l'estada de l'obra a la ciutat del Túria per a fer una investigació sobre l'època i l'estètica de la peça. Aquell estudi no es va poder fer llavors però sí en aquest segon intent. Va tindre lloc en 2017 i no a València, sinó a Londres, fins on es va desplaçar un equip de l'Institut Valencià de Restauració, Conservació i Investigació (IVRC+I) encapçalat per la directora general de Cultura i Patrimoni de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Durant l'estada es va acordar la restauració d'una predel·la que està deteriorada.

Visita de l'IVRC+I en 2017 al V&A. / GENERALITAT

Amb Carmen Amoraga van viatjar la subdirectora de l'IVRC+I, Gemma Contreras, un físic, un químic i dos restauradors valencians que van estar acompanyats per tècnics del Victoria & Albert. Aleshores, encara no es parlava públicament dels desitjos d'aconseguir una cessió temporal de l'obra, sinó que les informacions parlaven de la investigació comparativa entre l'autor del retaule i altres artistes coetanis. La primera notícia la donava El Mundo en maig de 2018 des de Londres, on Tristam Hunt, l'actual director del V&A, reconeixia que s'estava treballant amb la Generalitat el retorn de l'obra, encara que no va especificar si seria temporal o indefinit. Allò que sí que va afirmar el britànic és que l'acord que es treballa entre el Consell i el museu ja s'ha produït amb altres institucions des que Hunt és el responsable del centre d'art decoratiu. Malgrat que des de la Generalitat només es va fer pública la visita de l'equip de l'IVRC+I amb Amoraga, Hunt també afirmava que els restauradors valencians ja havien visitat el retaule en diverses ocasions.

Ara per ara, continuen les negociacions perquè el retaule d'El Centenar de la Ploma torne a València 155 anys després del seu exili. L'ambient polític ara és més propici, ja que els colors polítics dels dos governs, el de la Generalitat i el de l'Estat "s'assemblen més", fa notar Eduard Mira, així que "potser ara la cosa tira endavant". El Consell i el V&A Museum treballen per a concretar les relacions que caldrà establir una vegada el gran retaule del XV s'establisca a València. Quina contraprestació tindrà el museu britànic, com ara una peça de similars característiques que òmpliga el buit que deixarà l'obra valenciana a la sala Rafael i com i qui es farà càrrec de restaurar la prebel·la deteriorada. Pel que fa al trasllat i la conservació no semblen en aquestos moments cap handicap.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next