Isabel Bonig volia que Soraya Sáenz de Santamaría succeïra Mariano Rajoy al front del PP. No ho va dir mai públicament en nom de la “neutralitat” autoexigida com a líder territorial però els pronunciaments dels seus col·laboradors més directes van deixar clar quin era el desig de la direcció valenciana de la formació conservadora.
L’opció de Bonig l’ha deixada fora de joc. La victòria de Pablo Casado afegeix dificultats a un lideratge farcit de dificultats des d’abans del XIV Congrés del PPCV, que la va refermar com a presidenta. Ja aleshores Rajoy havia estés el cordó sanitari decretat al voltant de la secció valenciana del partit en temps de Francisco Camps i mantingut durant el mandat d’Alberto Fabra.
La corrupció envoltava ja el PP a tot Espanya, però el PPCV s’havia convertit en la icona d’aquesta xacra. A més, Bonig mai no va congeniar amb Rajoy. La tímida revolta contra el tracte del govern espanyol als Pressupostos General de l’Estat va eixamplar una distància que es va demostrar amb els llançaments de rumors des de la seu de Génova que posaven en dubte la candidatura de Bonig a la Generalitat en 2019.
La moció de censura contra Rajoy i el sorprenent adveniment de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol ho van trastocar tot. A diferència de Camps en 2008, quan la sort de Rajoy penjava d’un fil després de la segona derrota electoral, Bonig no va decantar-se públicament per cap candidat.
De fet, hi van aparéixer fins a tres precandidats valencians o assimilats sense possibilitats reals però simptomàtics del malestar a dins del PPCV. La direcció va anar arrenglerant-se amb Sáenz de Santamaría, si no l’única hereva de Rajoy –Pablo Casado i María Dolores de Cospedal també ho són– almenys la més propera a la seua forma d’entendre la política o, com a mínim, a la manera d’exercir el poder.
Defensora de les primàries
La presidenta del PPCV ha defensat les primàries com a sistema d’elecció dels dirigents des de molt abans que el seu partit ni somniara a celebrar-les. Ella mateixa va ser confirmada amb aquest mecanisme tot i les resistències de la direcció espanyola del moment. Aquestos dies no s’ha estat de recordar-ho cada vegada que se li ha preguntat pel seu candidat preferit. Aquest diumenge va fer d’aquesta idea el fil argumental de la seua posició durant l’entrevista a El mati À punt, davant de l’evidència de la incomoditat que per a ella suposa la victòria de Pablo Casado.
En la insistència de Bonig a defensar la idea d’un militant, un vot i la llibertat de consciència a l’hora d’expressar-lo manca una explicació al voltant de les diferents circumstàncies que han envoltat les recents primàries del PP i les que van servir perquè ella revalidara la presidència del PPCV en març de l’any passat.
Génova va autoritzar-les en el benentés que no hi hauria una fractura popular al País Valencià. Tot i tindre enfront José Luis Bayo –el mateix que va quedar descavalcat de les primàries estatals per manca d’avals–, el procés es va configurar com una elecció amb un únic candidat amb alguna possibilitat.
No hi havia buit de poder. Bonig era ja presidenta per designació de Rajoy arran de la dimissió d’Alberto Fabra i cap candidat alternatiu d’entitat es mouria sense el vistiplau de Madrid.
El procés que va culminar diumenge amb l’elecció de Pablo Casado ha sigut una vertadera elecció sense tutel·les. Ho hauria estat guanyara qui guanyara, però la demostració més clara és que el vencedor no semblava predestinat a ser-ho.
Rearmament ideològic
Malgrat les preferències conjunturals, Bonig s’assembla molt més a Casado que no a Sáenz de Santamaría. En la intervenció a À Punt va deixar palés que no té cap desavinença ideològica amb el nou líder, una asseveració que va demostrar en caracteritzar com a “irresoluble” el conflicte amb Catalunya,
De fet, tots dos defensen una línia no només més dretana per al discurs del PP sinó també més directa, sense embuts ni dissimulacions. Bonig ho va deixar clar en el seu discurs d’acceptació del càrrec en abril de 2017 quan va demanar els seus camarades que s’esforçaren a rescatar “l’ànima perduda” del partit.
Amb un congrés ja guanyat després d’arrasar a les primàries contra Bayo, Bonig va optar per la defensa de la “ideologia” històrica del conservadorisme, a l’estil de les posicions defensades per José María Aznar, FAES i Pablo Casado.
Mentre que el nou president del PP haurà de demostrar si pensa mantindre aquesta apel·lació a les essències quan el discurs deixe d’adreçar-se exclusivament a una militància reduïda com la que va participar a les primàries o als poc més de 3.000 compromissaris del congrés, Bonig ha continuat amb el mateix to i els mateixos continguts durant els quinze mesos posteriors a la seua elecció.
Està convençuda que el PPCV i el PP no només han pagat el preu de la corrupció sinó que el seu declivi electoral és la conseqüència de caure en la temptació d’un cert relativisme polític i d’una manca d’activisme ideològic. En definitiva, Bonig també pensa que qui perd els orígens, perd identitat.
