En sèrio, te’n vas?.
Dimarts, 24 de juliol, quan va córrer per les xarxes i els digitals la notícia, em va vindre automàticament al cap el recurrent: “Això pa què”?
Estimada Glòria, fins ara havies fet un recorregut tan llarg com digníssim per la política i, òbviament, per EUPV.
Aleshores, és obligat preguntar-te, ni que siga de forma retòrica (doncs aquest escrit és precisament per a això, per a opinar pel “darrer servei” prestat): PER QUÈ AIXÍ, GLÒRIA?
Som-hi. Estic amb tu que les persones que estan al capdavant de la nova EUPV no són les millors, ni poden estar a l’altura de tots i cadascun dels requeriments quotidians, polítics, relacionals, institucionals, socials, representatius, corporatius, etc. que demana el dia a dia de l’organització. I si dius que tu no dius açò, no importa, ho dic jo. De la mateixa forma que ho deia i ho pensava quan tu vas ser coordinadora general de l’organització, la mateixa que hui t’ha traït. I també ho deia i ho pensava quan Ribó fou el teu predecessor d’aquesta mateixa organització política que ens ha donat tants maldecaps els darrers trenta-dos o vint-i-cinc anys…
La cosa i diferència és que, mentre molta gent militant, càrrecs electes, simpatitzants, amics, etc. de l’organització sempre hem mantingut aquest esperit inconformista i rebel d’anar a la contra de la nostra direcció, (reiterem, aquesta de la que tu has format part també), les formes i assimilació d’entendre el projecte polític i els anhels per la tradició transformadora i cultural que pot representar EUPV sempre ens han servit de fre per no fer visible aquest circumstancial i temporal desacord amb allò mal fet i gestionat pels qui manaven, més enllà d’expressar-ho, fins i tot virulentament, als processos assemblearis. On tocava.
I és ací, companya Marcos, on rau un dels trets més significatius i importants de les persones que, d’una forma o altra, ens hem mantingut fidels (amb carnet o no) a unes idees i a uns valors i compromís vital: la humilitat. Sense aquesta actitud inherent en la majoria de persones d’aquest col·lectiu potser EUPV fa molts anys que estaria soterrada i desapareguda.
Puc deduir que, ara que som a mitjan escrit, pots anar imaginant per on van els “tirs”. Certament, estic plenament convençut que t’ha faltat aquesta “micona” d’humilitat per coronar una especial trajectòria política relacionada amb EUPV. L’anunci el passat dimarts 24 que a l’endemà anaves a donar una roda de premsa a la seu d’EUPV per donar-te de baixa tenia el mateix efecte pràctic que deixar de pagar la quota. Això sí, l’efecte mediàtic per ser portada en algun digital, devies pensar, no té preu.
O millor dit, potser no ho vares pensar. És veritat!, tal com vaig opinant per escrit, vaig veient-ho clar: no t’ho pensares. Actuares amb el cap calentet, si no: Com s’explica que una dona amb la teua trajectòria, intel·ligència i taules no haja estat capaç de calcular l’efecte contrari al que es pretenia? Com és possible que cap de les persones que t’assessoren (vull entendre que estaves fora de joc i no tenies la suficient gelor per articular la resposta més adient per tant de greuge federal, de confluències podemites, de dissolució de marques o, el que és ben fort, de la jugada fosca a l’assessora…) no feu una anàlisi de la situació a dues o tres setmanes vista del teu acomiadament televisat en el sentit que ningú recordarà aquest episodi tan estèril?
(Doncs deixa’m, estimada Glòria, que continue contestant retòricament). Senzillament perquè t’ha traït l’EGO. I ves per on, eixe és el camí contrari que recorre l’emoció que produeix la humilitat o l’estima o la resiliència.
Tenim molt present, companya Glòria, aquelles impressionants imatges del tràgic episodi de juliol de 2007 al despatx de les Corts, quan unes excompanyes, que mai havien intimat amb aquest valor del qual parlem que és cosí germà del respecte o de la senzillesa o de la bonhomia, perpetraren contra la teua persona de forma cruel i grollera per fer un assalt al pre-poder. Recorde i m’emociona per sentir, encara hui en dia, aquella sensació de solidaritat envers tu, la meua síndica i coordinadora, i de ràbia i traïció contra aquelles persones tan estúpides com ‘importants’ poden ser ara. Igualment, el mateix sentiment, eixe que encara m’aborrona com tants altres que han fet mal al meu grup, a la meua “tribu”, és el que comence a sentir pel teu comiat, tan estúpid com mediàtic i innecessari.
Molta sort.
