Els estudis i els debats sobre l’ús del valencià s’han abordat des de diferents àmbits per a polsar la vitalitat de la llengua pròpia a l’escola, als mitjans de comunicació, als quefers quotidians i a les xarxes socials, entre d’altres. Diverses disciplines han aprofundit en la situació del valencià, però, s’ha investigat molt poc des de l’economia. Poc o pràcticament res, va emfatitzar el professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València Pau Rausell durant la ponència que va oferir en les passades Jornades de Sociolingüística d’Alcoi celebrades el mes de març a la seu de la Universitat Politècnica.
El responsable del Departament d’Economia aplicada a la Cultura (Econcult) de la UV va posar damunt de la taula les quatre variables que afecten la decisió d’un individu per a optar per parlar valencià, és a dir, triar la llengua pròpia com a vehicular en la seua vida. Rausell va animar a investigar sobre l’ús del valencià des de l’economia, ja que no existeixen estudis que aborden la qüestió des d’un punt de vista quantitatiu, això no obstant, durant la seua intervenció titulada ‘Sectors culturals, planificació cultural i llengua’, va emfatitzar que diversos plans i enquestes que s’han fet en els darrers anys, com ara el Pla Estratègic Cultural, Fes Cultura, van incloure algunes preguntes sobre la necessitat que les polítiques culturals de la Generalitat invertiren en potenciar discursos artístics que impulsen la identitat i la llengua. Malgrat l’absència de dades específiques, el professor va destacar que sí que existeixen algunes parcials que permeten, des de l’economia, respondre a la pregunta: Per què u parla valencià?
Rausell va assenyalar quatre variables quantitatives que permeten analitzar les polítiques de foment del valencià. La primera, dependrà de quant li agrade parlar valencià, quanta estima tinga per la llengua pròpia –un sentiment molt condicionat per altres inputs sociològics– un individu perquè decidisca fer d’aquesta la seua llengua de comunicació principal. En aquest sentit, l’Economista va assenyalar com a indispensable implementar des de l’Administració els motius perquè parlar valencià siga agradós. En segon pas implica fer que aquestos incentius de parlar valencià siguen positius, és a dir, “augmentar els beneficis”, va explicar. Un exemple plausible per a detectar les bondats de ser valencianoparlant és que aquell que parla valencià té la possibilitat “d’obtindre un salari major”. “No hi ha estudis concrets però de mitjana qui sap parlar valencià obté un poc més i la probabilitat d’ocupabilitat és major”, va destacar.
La tercera qüestió per a incentivar l’ús de la llengua passa per reduir els costos de parlar valencià. Rausell va emfatitzar que cal laminar les possibles dificultats econòmiques que puga suposar accedir als cursos de valencià, és a dir, com més barat siga aprendre una llengua, menys obstacles pot trobar un aprenent. La quarta i última apel·la a les restriccions que sobrevolen l’ús del valencià. “Perquè s’aprenga no s’han de generar restriccions en l’àmbit social”, va incidir, i va assenyalar com a entrebancs sociològics les prohibicions que afectaven a l’ús de la llengua pròpia durant el franquisme o l’estigma que encara s’arrossega des de la denominada batalla de València –que “és un cost”–, ja que des d’aleshores, encara en determinats grups socials parlar decididament valencià és sinònim de catalanista, va indicar Rausell.
No hi ha estudis concrets que hagen fet recerca des de l’economia, però, sí dades parcials, procedents d’altres investigacions que s’han dut a terme des d’Econcult. Així, el professor va traçar un perfil dels individus que tenen preferència pel valencià. Aquestos asseguren que els qui tenen predilecció per la llengua pròpia com a eina de comunicació habitual també són proclius a valorar positivament la música clàssica, el teatre i la literatura.
Per altra banda, Pau Rausell va llançar una segona pregunta: Què significa per a les indústries culturals l’ús del valencià? Per a respondre-la, l’investigador va recórrer als focus grups que es van celebrar a finals de 2015 i principis del 2016 quan el govern del Botànic va encomanar el Pla estratègic cultural. Aleshores, el departament que dirigeix l’economista va copsar a través de qüestionar les diferents necessitats, per una banda, dels sectors culturals valencians i per altra, es va recollir l’opinió dels ciutadans, Així, les dades posaven sobre la taula la visió sobre la necessitat d’emprar el valencià en les creacions dels professionals, allò que determina l’oferta cultural i la valoració dels espectadors respecte a la necessitat de consumir producte culturals en llengua pròpia.
Rausell va apuntar que en aquell qüestionari, els professionals havien de quantificar diferents objectius que l’Administració a través del pla havien d’aconseguir. Els participants havien de repartir un punt entre les opcions, de manera que aquell que tinguera una xifra més alta representava allò més urgent des del punt de vista empresarial. Un dels ítems apel·lava a la necessitat que la Generalitat injectara diners en creacions culturals que contribuïren a la creació de la identitat i l’ús del valencià. Per al sectors culturals, en 2015, allò prioritari era multiplicar l’impacte econòmic i millorar les estructures econòmiques. “En termes comparatius, si han de triar on posar diners, a la qüestió que apel·lava a la generació d’una identitat i ús de la llengua, es donava molt poca importància”, va destacar Rausell. De fet, mentre que incentivar l’economia en la indústria cultural valenciana va obtindre una mitjana de 0,25 (sobre u), l’objectiu lingüístic va quedar en el 0,18. Aquest mateix aspecte, segons els ciutadans i, per tant, consumidors, atorgaven de mitjana un 0,21, és a dir, que la demanda donava més valor a l’ús del valencià en els productes culturals que els propis creadors que aleshores ho consideraven no prioritari.
Això no obstant, que els creadors consideraren secundari que els seus productes culturals estiguen en valencià va ser una decisió condicionada per les circumstàncies, va explicar Rausell. “Els sectors estaven arrasats”, una situació laboral paupèrrima i un volum de negoci que no donava per a viure va provocar que els autors remarcaren com a urgent engegar el flux econòmic abans que incentivar l’ús del valencià, va puntualitzar el professor.
Tanmateix, ara que l’ocupació en el sector cultural ha tornat a xifres de 2007, crear en valencià obre les possibilitats si s’encaren els productes cap als nínxols de mercat existents, va advertir Rausell. De fet, en aquest sentit va destacar que la taxa de rendibilitat de les editorials que treballen únicament amb el valencià com a llengua d’expressió és major, és a dir, “que els diners que es poden guanyar per cada euro invertit és major” que aquelles empreses que editen en castellà. Un cas similar ocorre amb el teatre, ja que el professor va indicar el ventall de possibilitats de negoci que s’obrin si la dramatúrgia està en llengua pròpia i si l’obra s’introdueix en el circuit dels territoris amb els quals es comparteix llengua.
Com a cloenda, Rausell va emfatitzar que la recepta econòmica per al foment del valencià en els àmbits dels sectors culturals com en l’àmbit de les decisions individuals, passa per incrementar els beneficis de parlar valencià, reduir els costos i les restriccions i incrementar la preferència per la llengua pròpia.
