La temporada 2018-2019 d’arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), és a dir, les propostes de teatre i dansa que es podran veure d’octubre a juny al Teatre Principal i al Teatre Rialto giraran al voltant del concepte de la identitat. Un total de 12 produccions públiques –el doble que la temporada anterior–, de les quals nou són de teatre i tres de dansa, seran les responsables de construir un ser o no ser, que escrivia Shakespeare. Les obres amb segell de Teatre del Poble Valencià abordaran diferents realitats, com ara el barri, el context digital, el sentit de pertinença europeu i, fins i tot, les emocions per a crear un relat propi, el valencià. Però, també recau sobre elles la responsabilitat de posicionar el sector al nivell dels grans pols de creació: Madrid i Barcelona.
“Estem eixint de la closca”, va afirmar el director adjunt d’arts escèniques de l’IVC, Roberto García. La intenció és aprofitar eixa situació per a poder parlar de tu a tu amb les dues ciutats, tancar acords de col·laboració per a produir i exhibir; al remat, que el Principal i el Rialto tinguen el seu lloc en el circuit estatal. Ells, els centres de producció de Barcelona i Madrid, “tenen ganes de treballar amb nosaltres”, va avançar. De fet, l’IVC té damunt de la taula una coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya per a la temporada 2019-2020 i s’estan mantenint converses amb el Teatro Español i el Centre Nacional de Dansa. De moment, la propera temporada ja es podran veure algunes creacions compartides amb altres institucions i festivals que no són valencians.
La programació de 2017-2018 era la “zero”, encara feta des de la trinxera per a revertir des del vessant públic el colapse del sector de les arts escèniques valencianes. La propera serà la “temporada 1”, la primera que recull completament les seues idees de García del que ha de ser la producció pública d’arts escèniques. De la temporada zero “estic moderadament satisfet”, va afirmar, i la “temporada 1” només pot tindre un enemic que puga frenar l’èxit: “La manca de personal i la burocratització”. Des de l’IVC són conscients que amb un major nombre de treballadors es podria fer molt més perquè “tenim una estructura precària”, va reconéixer, però “s’ha optat per xafar l’accelerador”, va explicar.
L’IVC ha optat per definir la personalitat, la “identitat” que no tenien els dos espais que gestiona la Generalitat: el Rialto i el Principal. El primer funcionarà com un centre de producció pública, talment com ho fan el Teatre Nacional de Catalunya, el Lliure o el Teatro Español i, per tant, només es representaran espectacles produïts o coproduïts per l’IVC –la programació es completarà amb propostes musicals que no s’han donat a conéixer encara–. Junt amb el Rialto, a partir de 2019 entrarà en funcionament la Granja de Burjassot, un altre centre de producció i assaig per a les companyies valencianes que servirà de suport logístic del Rialto. D’octubre a novembre, els espectadors podran veure nou propostes de teatre i dansa –totes públiques– de companyies valencianes i on el 80% d’aquestes estan escrites o dirigides per dones. Dramatúrgies com I tornarem a sopar al carrer, de Xavier Puchades i Begoña Tena, dirigida per Isabel Caballero (IVC-Las Naves-Francachela); Alexandria, de Guadalupe Sáez i Mertxe Aguilar i dirigida per Juan Pablo Mendiola (IVC); Tirant, de Joanot Martorell, adaptat per Paula Llorens i dirigit per Eva Zapico (IVC-CNTC), que viatjarà a Madrid en la seua versió en castellà al Teatro Tirso de Molina; Tot explota, de Carla Chillida; Tórtola, de Begoña Tena i dirigida de Rafael Calatayud, amb què es recupera la vida de la ballarina Carme Tórtola Valencia, i la segona edició d’Ínsula Dramatària, conformen la part teatral. Però també un Faust, de Goethe, adaptat amb titelles per Arturo Sánchez i Jaume Policarpo (IVC) i la dansa Més a prop, amb coreografia de Noelia Liñana, completen l’oferta del Rialto junt amb els espectacles dels festivals Dansa València i Ensems.
El segon, ubicat al carrer de les Barques de València, és “el gran coliseu, el teatre de referència” on es podran veure “propostes de luxe” de manera exclusiva. Noms consolidats del panorama estatal com Carmen Machi, Alberto San Juan, Alfredo Sanzol, Silvia Munt, Sol Picó, Jordi Casanovas i la companyia Dagoll Dagom –que torna al Principal després de 13 anys d’absència– integren una programació on també hi haurà propostes valencianes com l’homenatge a Carles Santos dirigit per Ximo Solano (IVC); Antígona, dirigida per Paco Macià (La Ferroviaria-IVC), i la reposició del musical en valencià Tic-Tac com a oferta nadalenca (IVC). Abans que acabe l’any 2018, el Principal acollirà la producció del Teatre Principal de Mallorca La nit de Catalina Homar més les darreres paraules, dirigida per José Carlos Llop i Carme Riera, i Sorra blava, l’obra nascuda del projecte impulsat per l’IVC Cinc elevat a cinc, que dirigiran Laura Sanchis i Alejandro Tortajada.
La temporada del Principal, però, sumarà un total de 16 propostes escèniques, on a més a més dels noms anteriors es podrà veure un cicle d’espectacles internacionals: Speakeasy, de la companyia The rat pack –una proposta de circ contemporani–, i Missing, dels britànics Gecko –un projecte de dansa física. Els valencians de La teta calva faran la première mundial d’El muro, amb text de María Cárdenas i Xavo Giménez i música i actuació de Carles Chiner, a més d’una part de la programació de Dansa València.
La producció pròpia s’ha duplicat de manera que l’objectiu que marca el Pla Estratègic Fes Cultura d’aconseguir un mínim d’entre 10 i 12 produccions públiques en 2020 s’ha assolit en la temporada 2018-2019. Per primera vegada, les produccions públiques s’exhibeixen entre tres i quatre setmanes. Això, a més d’atendre una de les reclamacions del sector d’aprofitar la inversió econòmica amb més temps d’exhibició, també acurta la càrrega laboral dels treballadors de l’IVC, ja que no s’hauran de fer muntatges per a una sola setmana.
“Hi haurà pressupost suficient”, van afirmar tant García com Guarinos. Tots dos es van mostrar convençuts que la intenció de la Conselleria de Cultura és fer costat i seguir impulsant econòmicament la producció artística. Actualment “tenim futbolistes de primera divisió amb un pressupost de tercera”, va exemplificar García, tot comparant les arts escèniques valencianes amb les meques madrilenyes i catalanes. “El pressupost creix” i per això “esperem que siga suficient” per a dur endavant una temporada amb produccions de gran i mitjà format i justament aquestos darrers són els que el Circuit Cultural Valencià “ens està demanat, espectacles de qualitat i mitjans”, perquè els grans no hi ha quasi teatres que els puguen acollir, tret del Principal de Castelló de la Plana, on bona part de la programació de València viatjarà.
Altra novetat és el programa de captació de públics que començarà la propera temporada: Habitem el Rialto, un projecte on l’IVC està implicant diversos instituts, la Universitat de València i escoles de teatre per a empoderar l’espectador. Es contractaran realitzadors perquè treballen amb els alumnes que visiten el Rialto a gravar vídeos per a divulgar les produccions, els actors i les companyies. Al remat, “volem customitzar l’edifici del Rialto”, va apuntar García, perquè a hores d’ara encara hi ha gent que no sap si el Rialto “és un cine, un teatre o una sala de festes”.
