Encara que més de mil assistents van fer acte de presència en la inauguració de l’aeroport de Castelló, la cerimònia va resultar, en certa manera, íntima. Més aviat va ser un acte personal: la consecució del somni d’un home que va fer de la ‘província’ el seu projecte.
Aquell 25 de març de 2011 les càmeres van immortalitzar la salutació de Carlos Fabra a les seues nétes quan els va preguntar si els agradava “l’aeroport de l’avi”. L’expressió era tan gràfica con real. L’aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps, i l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, van actuar de meres comparses en un acte on el gruix dels figurants van ser transportats en autobusos dels més recòndits indrets dels dominis del totpoderós president de la Diputació.
Però el somni de Fabra estava incomplet. L’aeròdrom va tardar anys a oferir vols regulars mentre es buscava una empresa concessionària que poguera trobar negoci en la nova instal·lació a canvi de generosos incentius públics.
Però, no hi ha or, ni petroli, ni aigua davall de la pista de Vilanova d’Alcolea. El pecat original del mal negoci aeroportuari s’ha de buscar en la concepció de l’obra. Hi ha un malentés en el nom de l’aeroport. No és de Castelló. Almenys no ho és de Castelló de la Plana o d’altres localitats amb una població significativa com ara Vila-real, Onda, Nules o la Vall d’Uixò.
L’aeroport es va projectar com el lloc d’aterratge dels milions de turistes que haurien d’arribar a la macrociutat de vacances –de 180.000 places– que es pensava construir als termes de Cabanes i Orpesa al voltant d’un parc temàtic anomenat Mundo Ilusión.
Els ajuntaments van requalificar 20 milions de metres quadrats de terres de secà que farien rics molts dels veïns, comprensiblement complaguts amb el projecte. Carlos Fabra va aconseguir que la Generalitat el patrocinara. Era part del delme que el virrei castellonenc cobrava pel seu suport i el de tota la ‘província’ als dirigents autonòmics del seu partit.
Es van gastar quatre milions d’euros de diners públics en promoció i planificació. La nova ciutat mai no va quallar com tampoc no ho van fer els tres camps de golf que l’acompanyarien. Entre altres problemes, i previ al fet que la crisi econòmica destrossara qualsevol somni o il·lusió, els planificadors del projecte mai no van pensar d’on aconseguirien el subministrament d’aigua per a tanta població flotant que podria aterrar un divendres a l’aeroport; passar un cap de setmana de golf i platja, i estar de nou dilluns en qualsevol indret de l’Europa rica i freda.
L’aeroport es va construir. La resta, no, i com en el conte de la lletera, la il·lusió del manà es va esvair en forma d’un malson més per als contribuents valencians que, finalment, han experimentat com la Generalitat s’ha vist obligada a recuperar la gestió de l’aeròdrom i fer servir tota la imaginació disponible per a no tancar-lo.
