El Profeta vomita paraules des de la muntanya des d’on tot es veu millor. El desert avança incansable en la serra mentre ell denuncia les injustícies en el món dels cecs. Maleït i insultat rep les escopinades de la ignorància. Al bloc denuncia la corrupció, el malbaratament i la hipocresia mentre és apaleat per tothom.
Crida la panxa al pas de vitrines plenes de golafreria. Vesteix anorac brut i sabatilles prestades en direcció a l’ajuntament per registrar una demanda.
“Cada dia el meu nom va perdent lletres i potser aquestes siguen les últimes a llegir. Tinc batxillerat i vaig començar una carrera. Vaig treballar al taulell i en l’obra guanyant un bon sou. Ara fa més de deu anys que no tinc nòmina, només molta gana. Malvisc sol i tinc fam d’una vida digna”.
En la funda de plàstic renegrida guarda la còpia amb altres paperots esgrogreïts pel temps i l’avorriment. Tenia cita amb l’assistenta social, però ha desistit.
Fàstic d’administratius abugersats, fàstic de lleis que allarguen l’agonia, fàstic de la mansuetud, fàstic de l’almoina edulcorada, fàstic !
En imatges i poesia el Profeta, des de dalt, esperpenta la ciutat del bou i la misèria. Als bars criden, beuen i fumen submisos al destí mentre la fam està als plats de la llar.
S’ha deixat barba i va amb la túnica baixa del temple amb els gossos.
-Arribarà el nou temps, on tots serem amos. Seràs lliure!- diu
-Deixa’t emportar pel conte, la narració, la novel·la, l’assaig i la lectura sense que ningú et diga què has de fer i no seràs esclau- comenta.
A Miramar he llegit que han empresonat el Profeta per desordre públic segons l’última llei de seguretat.
Tots sabem que és mentida. És la fam.
