“María José Alcón va decidir resoldre un procés judicial pel seu compte abans de fer-li front de la forma habitual, que és sometent-se a la justícia”. Així de contundent s’expressava un dels protagonistes del cas Taula alertant que no estan tots els que són ni són tots els que estan, com es podrà comprovar al llarg de les actuacions judicials, on es preveuen noves imputacions i l’exoneració d’alguns investigats ara involucrats en la causa. El nom de l’exregidora de Cultura de l’Ajuntament de València en el govern de Rita Barberá està vinculat a l’origen de la causa. Altres dos noms també són claus en l’inici del cas: el de la parella d’Alcón en aquell moment i gerent de la Fundació Jaume II el Just, Vicente Burgos, i el de l’ara conegut com el ‘ionqui dels diners’, Marcos Benavent.
Tots tres figuraven com a denunciats principals en la denúncia inicial que va interposar el fiscal davant del jutge en març de 2015. A més, hi eren també denunciats i hui investigats Máximo Caturla, Emilio Llopis, Jaime Úbeda, José Estarlich i José Adolfo Vedri. La denúncia inicial a la Fiscalia venia de la diputada d’Esquerra Unida Rosa Pérez Garijo que va aportar àudios gravats per Benavent com a prova principal. La història dels àudios i de com van arribar a mans de la diputada d’esquerres és tan tòrrida que donaria per a una crònica rosa. Conten que va ser el sogre de Marcos Benavent qui els va treure de casa de la filla quan aquesta estava en ple procés de divorci.
Els noms de Marcos Benavent i el de la Fundació Jaume II el Just estan vinculats des de l’any 2003. En aquell moment, Benavent va passar de ser regidor a Xàtiva, amb Alfonso Rus d’alcalde, a treballar en una nova fundació pública creada a l’empara de la Conselleria de Cultura. La Fundació Jaume II el Just, sota sospita per presumpta corrupció, forma part de la llista d’organismes dels sector públic que esperen la seua liquidació, atés que el seu patronat va aprovar l’extinció el 27 de juny de 2017.
Encara que la Fundació Jaume II el Just tenia com a objectiu principal la recuperació, promoció i divulgació del patrimoni històric valencià, a les gravacions aportades a la causa es relacionen actuacions que res tenen a veure amb aquest objectiu. Es relaciona Alfonso Rus amb negocis de construcció de vivendes de protecció oficial i un geriàtric. Van ser solament quatre anys però Marcos Benavent va coincidir amb el projecte estrella de la Fundació Jaume II, on va fer el seu aprenentatge del que seria la seua trajectòria professional com a “recaptador” del Partit Popular, segons els termes utilitzats per la Policia en les diligències judicials.
La compra del claustre espoliat
Al Patronat, format per alts càrrecs de la Generalitat, també figuraven importants constructors, cosa que dóna idea de la intenció inicial i vertadera de la Fundació, creada en 1999, quan Francisco Camps era conseller de Cultura. És en l’any 2001 quan la Generalitat decideix recuperar el claustre del Monestir de la Valldigna, que va ser expoliat en 1922 i que formava part del Claustrillo Alto del Palacio del Abad, al Palacio de Canto del Pico de Torrelodones, de propietat privada i classificat com a Bé d’Interés Cultural (BIC).
Un milió d’euros va costar la compra del monument, operació que va completar la Generalitat en 2003 a través de la Fundació, que va comprar el claustre del Monestir de Santa Maria de la Valldigna als aleshores propietaris, una empresa anomenada Stoyam Holdings Limited administrada per José Rodrigo Rodríguez Losada i José Antonio Oyamburu Goicoechea. Aquesta operació es va formalitzar ja amb Camps a la Presidència de la Generalitat i amb Esteban González Pons a la Conselleria de Cultura.
L’acord incloïa finançar la reconstrucció del claustre a la Valldigna i fer una rèplica a Torrelodones. Cal dir que l’oferta inicial pel claustre va ser de 120.000 euros més 60.000 per a la reconstrucció en cartó pedra d’una rèplica al palau de Torrelodones. En 2006, després que el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publicara la aprovació del trasllat d’un monument BIC, l’aleshores conseller de Cultura, Alejandro Font de Mora, afirmava en roda de premsa que “el trasllat i el muntatge del claustre serien pagats íntegrament per la Federación de Empresas de la Comunidad Valenciana (Fecoval)” i que la inversió suposaria un cost d’uns 400.000 euros.
Per a aquesta operació, ja en 2004 es va crear l’empresa Fecoval Jaume II el Just SL. En la informació del Registre Mercantil figuraven com a administradors mancomunats José Carlos Asensio i Pedro Ignacio Muguruza. El primer d’ells, Asensio, era apoderat mancomunat a ACS, l’empresa constructora de Florentino Pérez, mentre que el segon, Muguruza, és el delegat del constructor Enrique Ortiz. Ambdós grans empresaris han estat investigats per la justícia. Aquesta societat mercantil va ser liquidada el 18 d’agost de 2008 per Eduardo Beut, exsoci de l’excap de gabinet d’Eduardo Zaplana, Juan Francisco García, a una cèntrica llibreria que van obrir a València en 2011 a través de les seues esposes i altres socis i que va tancar fa quatre mesos.
Sospites de comissions
El misteri de la diferència entre la primera xifra i el milió d’euros que finalment va costar la recuperació del claustre del Monestir de Santa Maria de la Valldigna es troba en el milers de documents que formen part del sumari del cas Taula i que es troben al Jutjat d’Instrucció número 18 de València. L’altra qüestió per esbrinar és perquè i a canvi de què una federació d’empresaris es va oferir públicament a fer-se càrrec de forma altruista d’aquesta obra de reconstrucció.
Les diligències policials tenen la clau. En la seua època, diu el sumari quan parla de Marcos Benavent, la Fundació Jaume II el Just “comença a relacionar-se amb diferents empreses, a les quals li són adjudicats diferents contractes tant en l’àmbit de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de València com en l’àmbit de la Fundació”. D’aquesta forma, “com a conseqüència dels favors a les empreses anteriorment esmentades, sense descartar que pogueren existir unes altres que de moment es desconeguen, Marcos Benavent hauria rebut determinades contraprestacions econòmiques que oscil·larien, segons la seua declaració, entorn del dos o el tres per cent de l’import d’adjudicació, que segons ell mateix era l’habitual”. Concretament, continuen les interlocutòries, “en relació als contractes d’obra realitzats per les empreses que pagaven comissions per l’adjudicació, Marcos Benavent identifica en la seua declaració els relatius al ‘claustrillo’ de Torrelodones, la sala capitular o un edifici que poguera ser el claustre”. Per la seua banda, la policia assenyala que açò “pot correspondre’s amb l’operació de reconstrucció i trasllat del ‘claustrillo’ del Palacio del Abad des de Torrelodones al Monestir de Santa Maria de la Valldigna”.
A les diligències no sols es conten els fets, també es trauen conclusions. Els investigadors expliquen que “tot l’anteriorment exposat hauria permés a aquestes persones lucrar-se indegudament. De fet, en una de les converses gravades per Marcos Benavent en la qual ell mateix intervé al costat de María José Alcón, es posa de manifest el lliurament de diners per part del primer a Vicente Burgos”. I segueix el relat dels agents: “S’ha pogut apuntar al fet que l’origen d’aquestos diners seria l’adjudicació d’una obra per un import d’un milió d’euros”. És més, en la conversa anterior es posa de manifest com “Marcos Benavent hauria fet lliurament d’una determinada quantitat econòmica a Vicente Burgos”. Cal recordar que Benavent treballava en la Fundació Jaume II el Just que dirigia Vicente Burgos, marit en el moment de les obres de restauració de la regidora del PP a València María José Alcón.
La procedència dels diners, tant per l’anteriorment exposat com pels termes emprats en la conversa, podria tindre el seu origen en una empresa afavorida des de la Fundació. Molts indicis apunten a la mercantil EMR, que a més és assenyalada per Marcos Benavent com una de les empreses constructores que s’oferien en aquella època per a realitzar l’operativa anteriorment descrita.
L’empresa EMR, segons assenyala el responsable tècnic dels treballs de recuperació del ‘claustrillo’ del Palacio Alto del Abad en publicació en premsa de data 25 de febrer de 2007, seria la que s’estaria encarregant aleshores dels treballs de restauració del claustre al Monestir de Santa Maria de la Valldigna. A més coincideix que entre els anys 2006 i 2007 aquesta empresa factura a la Fundació Jaume II el Just un total de 1.004.612,17 euros segons figura en el model 347 de l’Agència Tributària, import pràcticament coincident amb el que Marcos Benavent i María José Alcón citen en la seua conversa telefònica aportada a la causa.
Hi ha, a més, un encreuament de facturació entre determinades empreses a nom de tercers en què Marcos Benavent hi participava. Si es constatara aquesta circumstància, “no solament podria haver-se vist perjudicada l’Administració per l’adjudicació fraudulenta de contractes, sinó que podria haver existit una operativa de desviament de fons públics de la Fundació articulada a través de l’emissió de facturació falsa a terceres societats”, explica la Policia.
