Deia Elies Canetti en Massa i poder que l’esclau és una propietat del mateix tipus que el ramat, però no com quelcom inanimat, cosificat, sinó com un ens la llibertat del qual recorda la d’un animal, al qual està permés pastar i fundar alguna cosa pareguda a una família.
Aquesta definició podria convertir-se amb un relat extremadament contemporani si no fos perquè cal qüestionar la qualitat d’aquests elements. Avui, tenim permés l’accés al farratge i a la família també. Bé, a un succedani d’ambdues coses.
La qualitat d’aquesta ‘democràcia’ borbònica ens situa també com a un bestiar malmés, com a un succedani de. Som i estem per a pasturar i deixar fer, tot allò que s’espera de nosaltres és que transitem i ens animen, ordenats i en fila, al trot cap a l’escorxador.
Com hem arribat a ser una societat que s’esglaia davant d’uns ‘màsters’ i no per ser còmplice d’un genocidi al Mediterrani. Com ens trenquem les vestidures per la menysvaloració de les pensions i no per l’opressió nacional del ‘nostre’ estat davant de la nostra nació, llengua i cultura.
Així podem continuar el relat a perpetuïtat, però cal introduir la qüestió a tractar que no és altra que l’ascens del feixisme a casa nostra i a l’Europa de les llibertats, aquella, recordem, que no tremola davant del genocidi africà del qual és el màxim responsable.
Cal partir de la reflexió que el fet de ser tractat com a bestiar no és la conseqüència de l’opressió i la raó de l’existència del feixisme sinó que més aviat és el seu fil conductor. A veure, som bestiar perquè ens tracten com a tal o perquè ens comportem com a tal? La nostra genuflexió social ens converteix amb esclaus o és tan sols la repressió? Assumint la comoditat de la socialdemocràcia nacional i l’autonomisme d’esquerra i dretes, no hem fet el cul gros al feixisme deixant fer, submisos, un discurs que legitima la nostra pròpia opressió?
Avui la preocupació vers el sistema polític creix a nivell nacional i un bon grapat de persones es qüestionen la salut democràtica de la nostra societat. Aquestes persones veuen l’opressió del 1-O i s’escandalitzen, però callen la seua actitud indiferent davant la repressió generalitzada a Euskadi durant tota la transició, la repressió als jocs olímpics del 92, la Batalla de València, l’empresonament del jovent actiu i combatiu. Es queixen davant la manca de llibertat d’expressió però deixaren tots sols els ‘radicals’ davant de les protestes contra la llei mordassa. Queixar-se dins del corral no és el mateix que voler trencar la tanca. Acabar amb el feixisme és reconéixer que la indiferència social de fa uns anys, quan es reprimia una minoria radical, és el brou on es calfà la repressió actual.
El feixisme no està reapareixent ara a Europa, la veritat és que mai va marxar, simplement, com a apèndix del capitalisme, era útil per a unes tasques selectives i concretes. Ara eixampla el cercle. Generalitza el seu abast. Ja no actua davant dels radicals i els immigrants, ara colpeja, indiscriminadament, la primavera i la tardor, les classes populars i la burgesia nacional. El capitalisme està en crisi i utilitza les seues eines d’excepció. El feixisme no és més que l’expressió contundent de la crisi del capital. La indiferència davant de l’opressió de les alternatives socialistes populars ha donat pas a l’acció repressiva generalitzada. A l’odi al diferent, a la frustració social que dóna la base social del feixisme.
I fotos com la de l’alcalde de paterna del PSPV fent-li una abrasada a José Luis Roberto, feixista reconegut i terrorista d’extrema dreta, ens recorda que som esclaus perquè ens deixem i el feixisme està ací perquè no el combatem. A ells i als nostres falsos amics.
Com deia Gramci, cal combatre als indiferents, però també als tebis que miren a una altra banda quan no els colpegen directament a ells.
