Amb la Transició dels anys setanta, els ciutadans van recuperar part del control sobre el seu futur. Però Espanya ja no és la de llavors i en aquests anys hem anat perdent el control, un control que cada vegada passa menys pels vots i els partits polítics. La cessió de sobirania a la Unió Europea i la usurpació de part d’aquesta sobirania per institucions no democràtiques (FMI, OMC, grans corporacions i fortunes, ‘lobbies’, etcètera), en un context de globalització econòmica, fan necessari que els ciutadans, en l’Estat espanyol i en la Unió Europea, blinden democràticament la presa de decisions polítiques i el control de l’aplicació de les mateixes. D’ací la necessitat peremptòria d’una nova Transició que retorne als ciutadans el control perdut. L’alternativa a la presa de decisions unilateral per part d’aquestes instàncies no democràtiques (decisions que ens afecten en el dia a dia i que hipotequen el nostre futur), no pot ser un sistema d’institucions democràtiques malaltes, que perden legitimitat cada dia.
Està molt de moda, sobretot entre determinada esquerra, criticar la Transició dels anys setanta, relativitzar la seua importància, subratllar les seues mancances o el passat franquista d’alguns dels seus actors. Açò ocorre perquè es veu aquell període amb els ulls del present. No fa falta massa esforç mental per a adonar-se que la Transició impulsada per Adolfo Suárez va ser un enorme avanç democràtic respecte al règim anterior. Qui ho pose en dubte simplement desconeix com funcionava i en quin estat es trobava el país en aquella època, quin tipus d’equilibris era necessari aconseguir i quin tipus d’amenaces era necessari conjurar.
Però la democràcia que va portar la Transició, si bé era molta comparada amb la dictadura franquista, és insuficient comparada amb el que en l’actualitat hauria de reclamar la majoria social. No existeix hui un Adolfo Suárez, un estadista que pense en les futures generacions i no en les pròximes eleccions, un líder que atenga la majoria social. El llegat d’Adolfo Suárez, més enllà de les lleis o els canvis materials, va ser sobretot una actitud. Una actitud que pivotava sobre quatre pilars: control ciutadà del futur del país, necessitat de convivència en pau de totes les opcions polítiques, respecte del polític als compromisos adquirits i a la paraula donada i, finalment, prioritat de l’interès general per sobre de l’interès personal o partidista. Aquest llegat, aquesta actitud, va morir en la política espanyola molt abans que el mateix Suárez.
És cridaner que aquells sectors de la dreta que més s’oposaven a l’actual Constitució hui s’hi aferren o, més concretament, s’aferren a l’aplicació i interpretació tèbia que entre tots hem deixat que es faça al llarg de les últimes dècades. També és cridaner que sectors de l’esquerra, a força de demanar un nou procés constituent i de denunciar les mancances del sistema actual, deixen que la dreta patrimonialitze l’assoliment que va suposar la Constitució i la seua interpretació posterior.
Sense entrar en les raons que fan necessari un nou procés constituent, guanyar en qualitat democràtica, marcar les bases per a la recuperació del control ciutadà del futur, retornar la legitimitat a les institucions i instruments democràtics, és quelcom factible ací i ara. Bastarien sis mesures d’urgència:
1. Reformar la llei electoral per a acabar amb el repartiment no proporcional de vots. Establir per llei l’obligatorietat de llistes obertes i la celebració d’eleccions primàries obertes en totes les formacions polítiques. Establir per llei la limitació de mandats.
2. Promoure la participació ciutadana simplificant i reduint els requisits per a la presentació d’Iniciatives Legislatives Populars, establint de forma automàtica la seua acceptació a debat i si escau a tràmit, pel Congrés.
3. Establir, per llei, la vinculació contractual dels programes electorals, de manera que el seu incompliment implique conseqüències judicials, com les implica incomplir qualsevol contracte mercantil, administratiu, laboral o civil.
4. Modernitzar el Tribunal de Comptes perquè la fiscalització de la comptabilitat dels partits, agents socials, i altes institucions de l’Estat siga permanent. En l’actualitat, el Tribunal de Comptes tarda fins a sis anys a auditar els comptes anuals de cada partit, mentre els delictes de finançament il·legal prescriuen als quatre anys.
5. Eliminar les restriccions que estableix la recent Llei de Transparència, de manera que complisca amb el Conveni del Consell Europeu d’Accés a Documents Públics.
6. Introduir una autèntica separació de Poders, desvinculant la composició dels òrgans de control i organització de la judicatura, i del Tribunal Constitucional, de les majories parlamentàries. Mentre mesures d’aquest tipus no siguen prioritàries en l’agenda dels partits polítics, i mentre la ciutadania no les reclame activament, anirà en augment el descrèdit i la pèrdua de legitimitat del sistema democràtic, en benefici del populisme, l’extremisme, les grans fortunes i les corporacions multinacionals els interessos de les quals no són els de la majoria.
És trist comprovar com bona part de la dreta se sent còmoda amb la pèrdua de legitimitat i amb el fet que els ciutadans hàgem perdut control democràtic sobre el nostre futur. També és trist constatar que bona part de l’esquerra, sobretot entre els més joves, haja oblidat el que va suposar, àdhuc amb totes les manques, la Transició, el mèrit, l’excepcionalitat històrica i la fragilitat de l’assolit.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
