Arriba de nou una data clau per a la mentalitat col·lectiva del País Valencià, una data que ens recorda d’on venim i que, juntament amb el 25 d’abril, representa elements icònics clau per a la nostra ciutadania.
No cal remarcar quin fet es commemora cada 9 d’octubre. Tothom ha de saber ja de les aventures del rei En Jaume i com va entrar a la Balansiya musulmana. Val més, segur, que avancem uns quants segles i que ens situem a les acaballes de la dictadura (almenys en l’expressió formal de la mateixa).
Durant la transició potser era més el sentiment identitari del que ens ha arribat a aquells nascuts a les acaballes del 80. Les grans manifestacions per l’estatut i la Batalla de València resultaven els elements de més cohesió i divisió alhora. El primer, per voler encabir tota una amalgama de sensibilitats que conformaven el Consell Preautonòmic, del qual, després, se’n faria una revisió a l’espanyola, de la mà de la UCD, per tal d’evitar-se un nou cas català, sent el que es va aprovar a les Corts un “mal menor”, com tantes altres coses durant aquella època de sentiments creuats i eufòries reprimides. El segon, per plasmar a peu de carrer tot el que es debatia als despatxos de les elits polítiques, econòmiques i, per què no dir-ho, periodístiques. Molts anys després, tot el món recorda la croada anticatalanista, o anti tot el que semblara mínimament català, de Na Consuelo Reyna, avantguarda del periodisme manipulador a les nostres terres, que de la bandera en feia capa, i només li faltava la corona perquè alguns li atorgaren el títol d’autèntica reina. De l’altre costat, nombrosos col·lectius, associacions, sindicats i entitats que lluitaven per fer-se un lloc a la complicada nova vida que sorgia després de 40 anys de foscor i repressió; calia crear-ho tot de nou, guanyar espais i valencianitzar tots els estaments públics. Els uns amb una forta mirada a Madrid i els altres mirant Catalunya van començar una cruenta guerra de símbols que mai no ha acabat del tot.
Si bé les banderes no fan la ideologia, ni tampoc la llengua, sí que és ben cert que, tant per a uns com per als altres, defensar el seu símbol era prioritari i si calia acabar a hòsties, es feia. Recorde més d’una anècdota de gent que va viure en primera persona aquells temps, relatant com primer anaven els escamots d’enganxades de cartells i, a certa distància, els escamots de defensa, o d’atac, segons la perspectiva.
D’aquelles pols han vinguts aquests fangs, i ara bevem d’aquella herència que se’ns ha deixat. L’odi i la violència a les manifestacions, des del costat de la gent que vol defensar el valencià però parlant castellà i per la força, sempre ha estat present, des de temps remots –per a mi des del 2004, on era habitual que ens llançaren objectes diversos, pedres, llaunes, ous farcits de pintura i qualsevol altra sort d’objectes per llançar–. Aquesta violència resultava fins i tot normal i al final hom s’acostumava a la presència d’indesitjables acompanyants que agredien còmodament amb el beneplàcit de la policia, que s’ho mirava des de certa distància; total, érem –i som– els catalanistes.
Amb el temps, per diferent motius, les manifestacions han anat reduint-se en volum i, en consonància, els visitants també deixaven de vindre a rebre’ns. L’any passat, però, la cosa va canviar. La situació política catalana va trastornar eixa pau tèrbola que s’havia viscut els darrers anys i, possiblement encara eufòrics per la victòria dels germans del nord, ens va fer estar desprevinguts sobre el que podia passar. Alguns, com jo mateix, havíem tornar feia escassos dies de passar la jornada de l’1 d’octubre i els dies previs i posteriors ocupant algun col·legi, o defensant-ne, o ajudant amb la coordinació. Tornàvem exultants i alhora emocionalment superats per tor el que havíem vist d’uns dies que marquen tota una etapa política a l’estat espanyol. Arribàvem al 9 d’octubre tocats, forts i dèbils al mateix temps, però calia estar, com tots els anys, per reivindicar els nostres orígens, per, en definitiva, manifestar-nos.
El feixisme, de tots els colors i maneres possibles, ens estava esperant. També ells havien rebut l’impacte del procés independentista; estaven més rabiosos que mai i el 9 d’Octubre es va notar.
Arribats a la Plaça de Sant Agustí, l’ambient ja estava molt escalfat. En una primera vista ja se sabia, ens superaven, i de molt, però no es podia fer cap pas enrere. D’esquenes a la part est de l’església, tothom pensava en què podia passar, amb por i resignació, però al mateix temps amb la fermesa que donen els anys i la convicció política. Calia avançar, fer la nostra manifestació, a qualsevol preu, assumint totes les conseqüències. I ho vam fer.
Ningú no podrà dir que va ser fàcil, ni que no es visqueren moments molt complicats, perquè, de fet, molts van ser els qui van decidir que era millor fugir que enfrontar-se a l’estocàstica en no saber què podia passar. Vam seguir, rodejats, per tots els costats, increpats, insultats, agredits, coaccionats, amenaçats, però vam seguir. Per una simple raó, els carrers són lliures, són els carrers on tantes generacions d’obrers han reclamat pel que consideraven injust, per fer una societat més lliure, i no podíem cedir eixe espai, el nostre espai, el que ens hem guanyat.
Front a la violència més que explícita, i sent molt inferiors en nombre, vam seguir, perquè sabem que cada pam de carrer perdut costarà sang i suor de recuperar.
Enguany, vistes les diferents convocatòries dels grupuscles feixistes que segueixen persistint, hem de ser més, molts més que altres anys. No és un tema de política o de sentir amb més o menys fermesa la consciència de ser valencià. És un tema de dignitat, justícia i llibertat. És la nostra manifestació, la que venim fent des de temps de l’estatut i cap feixista ens ha de impedir fer-la.
És que som els valencians covards? De cap de les maneres! Ningú no gosarà a dir això de nosaltres perquè este nou d’octubre els carrers de València han d’estar plens de demòcrates, de tots els colors, signes i banderes, perquè no tolerarem cap agressió més del feixisme. Hi haurà qui pensarà que és millor no acudir però sempre hi ha, en totes les batalles, connivents, traïdors o porucs.
No es tracta de combatre la violència amb violència, es tracta de combatre la violència amb fermesa i convicció però no deixar-nos agredir, perquè som pacífics, però no estúpids. L’odi i la intolerància ve només d’un costat i no ha de tenir cabuda en la societat que volem construir.
El 9 d’Octubre, si estimes el País Valencià i creus en una societat millor, no et quedes en casa, que la por que ens volen imposar no puga amb tu. Els carrers seran sempre nostres.
