Marrahí sempre torna

EL jugador de Castelló de la Ribera va ser capaç de reincorporar-se a la pilota després d'una complicada adolescència en la qual va abandonar el trinquet
/ València
14 octubre 2018 01:00h
Julio Marrahí va començar des de zero amb 19 anys, va guanyar-ho tot i va caure greument lesionat.

Si alguna cosa ha demostrat Julio Marrahí Ruano (Castelló de la Ribera, 28 anys) és que mai es dóna per vençut. Marrahí sempre torna. Ho ha fet enguany, amb l'enèsima classificació per a les semifinals del campionat Individual de raspall, com també ho va fer a finals de 2016, quan es va recuperar d'una important operació al muscle que va posar en risc la seua carrera esportiva després d'una temporada esplèndida. Però, sobretot, Marrahí va ser capaç de tornar al trinquet en 2009. Va ser quan la pilota va permetre a 'Juliete' canviar el rumb, fins eixe moment difús, "veure la llum", com ell ho defineix, i redreçar una vida acompanyada de les baixades i pujades esportives d'un pilotari amb esperit de muntanya russa. Irrepetible. 

Des dels 5 anys i fins als 13 Marrahí va ser un xiquet més de Castelló. Un adolescent temperamental que apuntava maneres, per mans i per caràcter, dins del trinquet. Va ser, aleshores, quan tot va canviar. "Em vaig allunyar dels estudis, dels amics, de la pilota... De tot. La separació dels meus pares em va afectar molt, estava en l'edat del 'pavo'. Vaig passar a un altre món. No sabia ni on estava. Després d'uns quants anys vaig aplegar a un extrem que... No tenia una relació normal amb la meua família i vaig abandonar l'escola per a posar-me a treballar. Només volia eixir i gastar-me els diners. Fins que un dia em vaig dir: açò no pot ser. Vaig veure clar que no podia solucionar els problemes dels meus pares però vaig proposar-me solucionar els meus, arreglar-me jo", assenyala ara Julio, amb la perspectiva del temps. 

Sempre temperamental i decidit, Marrahí va sentir, per primera vegada, la mancança de la pilota. "Vaig intentar entretindre'm d'alguna manera, omplir el temps i alliberar la ment. La millor forma de fer-ho va ser tornar a l'esport que més m'agradava i em motivava. La pilota va ser una forma d'absentar-me de tots els problemes, de tots els maldecaps. I, a més, ho passava bé. A poc a poc, tot va anar tornant al seu lloc i arran de tornar a la pilota, vaig tornar a estudiar. Vaig recuperar totes les aspiracions vitals que havia tirat per la borda en un moment donat. I encara sort", afegeix el rest riberenc.

Marrahí va tornar a la pilota per a posar en ordre la seua vida. / FUNDACIÓ DE LA PILOTA VALENCIANA

D'aquesta manera va ser com Marrahí va tornar a entrar per la porta del trinquet del seu poble amb 19 anys complits, com un jove aficionat més, amb ganes de provar de jugar després de cansar-se de veure les partides dels seus vells amics des de l'escala. "Allí estaven altres jugadors del poble, com Ricard o Guillem, amb els quals havia jugat abans, en l'escola de pilota. Em vaig posar pensant que la teoria ja la tenia, només em faltava la pràctica. Era recuperar el lloc. Així vaig jugar unes quantes partides al poble i als mesos em van cridar per a anar a jugar a la Llosa de Ranes. Poc després, a Bellreguard... El tema ja va posar-se seriós, perquè ja no eren 'paxangues'. Em vaig haver de preocupar també de la preparació, la manera d'enfocar les partides, de cuidar-se...", explica Julio. "Em considere una persona molt autodidacta. Ningú m'ha de dir les coses per a posar-me a fer-les o veure-les. Jo he tingut el meu preparador, Lluís Ortiz, del meu poble. Ha sigut per a mi el que per a Rafa Nadal, el seu oncle Toni Nadal. Sempre m'ha sabut motivar i sempre m'ha dit tot el que estava fent mal. Des d'un punt de vista filosòfic i mental, ha sigut fonamental. Vaig recórrer a ell quan vaig tornar a jugar perquè el vaig tindre quan era xicotet i practicava el taekwondo.

Psicològicament em va fer treballar molt", descriu el jugador de Castelló, que sempre reconeix que els seus coneixements de taekwondo, encara que bàsics, l'han ajudat a l'hora de potenciar la seua forma de jugar. "Vaig pegar el salt i vaig passar a jugar moltes partides. Vaig anar superant els reptes que em proposava al cap i van vindre els trofeus, la Lliga... Així que em vaig preparar l'Individual, però sobretot més mentalment que no física. Estic convençut que açò és una cosa més del cap que de cames. Tot l'any jugues partides, quant al físic no és complicat arribar a una final. El més difícil és mantindre el cap en el lloc. Fas una errada i has d'oblidar-te perquè has de tornar a començar un nou quinze. Tot està en el cap", argumenta Marrahí, que per aquells temps es va fer molt popular al seu poble. Tant que, un matí, en entrar al bar per a esmorzar, tota la clientela li va dedicar una ovació que el va fer enrogir de vergonya.

Malauradament, després de véncer el títol Individual i el de la Lliga en 2014, en una temporada quasi perfecta, el jugador de Castelló va iniciar un particular viacrucis del que ara pareix que s'ha recuperat plenament. "Vaig guanyar l'Individual però ahi va començar el pitjor. Em vaig lesionar. Només vaig jugar tres mesos després de ser campió. Notava el braç que se'm carregava prou i anava als fisioterapeutes però no m'ho arreglaven. Vaig haver de passar pel quiròfan per a operar-me del muscle i ahí va vindre una època molt mala. Després de ser el número 1 no vaig tindre opció de jugar i desenvolupar el meu joc i sabia que operant-me, després d'un any aturat, seria molt difícil tornar a recuperar el meu millor nivell", explica. "Va vindre l'operació, vaig fer una bona rehabilitació amb Toni Astorgano i Jose Cabanes 'Genovés II'. Jose ha estat un pilar fonamental en el qual m'he recolzat molt. Cada vegada que em tractava notava que el braç anava el doble, me'l va saber posar en el lloc. Jo crec que fa miracles", bromeja Marrahí, que continua deixant-se passar per la clínica de 'Genovés II' per a posar-se a punt de cara a les grans partides, com ara la semifinal de la pròxima setmana. 

"Ara, pel moment, em quede amb el present. Estic disfrutant del que jugue i això és el més important. Porte un gran any i estic molt content. Des de gener no he parat de jugar i he anat superant una pubàlgia. M'ha desaparegut tot i em trobe molt bé. Per tot això, jo ara el que busque és guanyar cada partida. Ara vénen les semifinals de l'Individual i tractaré de guanyar a qui es presente", exposa. Marrahí, una flama de força en la canxa, sembla haver guanyat en calma, en la pausa habitual del jugador experimentat que sap el que ve per davant. "Tinc més tranquil·litat, sóc més madur i no em pose nerviós. No em mate per un campionat. Me'l prepare per a donar la talla i fer espectacle, però jo jugue per a la gent, per a disfrutar i fer disfrutar. Les partides les visc a tope i les disfrute al màxim possible. Intente no turmentar-me, perquè cal disfrutar. Per això no m'obsessione amb un campionat. En eixe aspecte, ha canviat la meua forma de ser, perquè sé que més amunt d'on estava ja no arribaré", afirma amb seguretat.

Això sí, mentre Marrahí continua colpejant fort la pilota, entre setmana és, des de fa ja tres anys, un estudiant més del grau de Criminologia de la Universitat de València, al campus de Tarongers. "Fa un més vaig començar l'últim any de la carrera i ara començaré les pràctiques en febrer. Ho porte bé, he pogut compaginar-ho sense problemes i crec que el més dur de la carrera ja ho he passat", somriu Marrahí. Com sempre, ha tornat.

next