'Turandot', l'as en la màniga del Palau de les Arts

La reposició de la producció pròpia de l'òpera de Puccini, la més cotitzada fora de València, esgota les entrades
/ València
19 octubre 2018 01:00h

Hui poca gent recordarà que en 2014, durant la darrera òpera que dirigia Zubin Mehta al Palau de les Arts –dins del Festival del Mediterrani–, el públic va esbroncar l'aleshores consellera de Cultura i Educació, María José Català per la marxa del director indi després que es posara al capdavant de la producció de Turandot, el títol pòstum i incomplet de Giacomo Puccini que va concloure Franco Alfano. El coliseu d'òpera valencià va iniciar aquest dimecres una nova pretemporada i ¿qui va recordar que fa quasi un any que Davide Livermore havia dimitit i que aleshores eixe teatre decapitat entraria en un estat d'apocalipsi absolut? Ningú, perquè a escena tornava per quarta vegada l'obra del mestre de Lucca, amb una producció de Les Arts de 2007, la més cotitzada pels altres teatres, l'única que, de la mateixa manera que ho va fer en 2007, 2008 i 2014, ha sigut capaç de penjar el cartell d'entrades esgotades per a les sis representacions que s'hi faran els dies 17, 20, 23, 26, 28 i 31 d'octubre de 2018.

La Turandot ideada pel cineasta Chen Kaige –en aquesta ocasió, el director d'escena de la casa Allex Aguilera es va fer càrrec d'aquesta reposició– és com un as en la màniga, un recurs –un bon recurs– que està als magatzems, latent i preparat per a eixir al terreny de joc. L'òpera de Puccini va ser com un segur de vida per a una temporada que es va anunciar de transició –està previst que a partir de gener s'incorpore el nou director artístic, Jesús Iglesias– per a començar la programació d'un any electoral amb plens absoluts de la sala principal. Els preus populars –entre els 7 i els 50 euros–, la visita d'operadors turístics xinesos –a través del conveni entre Turisme Comunitat Valenciana i Les Arts– i la passió del públic pel títols universals van ser clau per a omplir el teatre.

Amb el cartell d'entrades exhaurides garantit i els mals del passat oblidats, la reposició de Turandot comptava amb protagonistes nous que van suposar una dosi de risc diferencial. Aguilera va voler posar l'accent en algunes subtileses respecte a la idea de Kaige, com ara els moviments orientals de les mans de les ballarines o la mort de Liù amb un mocador de seda, complements que van aguditzar el sentit xinés. El vestuari de Chen Tong Xun i l'escenografia de Liu King s'hi van mantindre. La gosadia passava per la direcció musical. El britànic d'origen indi i africà Alpesh Cauban debutava a Les Arts i pràcticament s'estrenava com a director d'òpera en un teatre d'envergadura, com ell mateix reconeixia fa uns dies en un mitjà estatal especialitzat.

El britànic Alpesh Cauban debutava a Les Arts i pràcticament s'estrenava com a director d'òpera. / MIGUEL LORENZO / MIKEL PONCE

Cauban assegurava en la revista Codalario que en el terreny simfònic havia crescut ràpidament però, en el vessant líric, havia assistit Andris Nelsons en l'Orquestra Simfònica de Birminghan i ha fet alguna òpera amb l'Orquestra Arturo Toscanini de Parma. I una orquestra dins d'un fossat no és una orquestra dalt de l'escenari interpretant Bruckner, Xostakòvitx, Strauss ni Brahms –els seus compositors fetitxes–, i va ser cert que el director anglés va imprimir el dramatisme que planteja Puccini però no va compensar les forces dels elements sonors, va abusar d'una orquestra d'una excelsa qualitat i va mostrar tan promptament, quasi als primers compassos del primer acte, el molto forte que els altres van restar insuficients.

Al remat, una seqüència de clímax similars o, ben mirat, Caugan va oferir una simfonia en la qual participaven veus que en ocasions no va poder controlar i ajustar a la pulsació, a la perfecció que plantejava el refinament escènic. Només la qualitat –sempre tan agraïda– dels solistes aportava la sensibilitat tan necessària per a establir els balanços entre el pianissimo i el fortissimo. Si alguna cosa es va garantir el mestre britànic va ser l'aplaudiment al final de cada acte gràcies a l'aparell sonor i la massa penetrant del Cor de la Generalitat. La formació coral junt amb les veus blanques de l'Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats van guanyar-se els assistents amb la força gestual i vocàlica d'uns números corals ensordidors.

Calaf tocant el gong per a anunciar que vol aconseguir l'amor de Turandot. / MIGUEL LORENZO / MIKEL PONCE

Jennifer Wilson i Marco Berti tornaven al Palau de les Arts, la primera com una Turandot eixuta, que colpejava amb violència els sobreaguts per a sobreeixir de qualsevol manera per damunt dels forts orquestrals; de fet, en el repartiment d'ovacions, la nord-americana es va cobrar algun que altre aüc. El tenor italià va ser un Calaf –que va interpretar a Les Arts en 2007 amb Mehta i en 2008 amb Maazel– inestable, que es va quedar en ocasions sense projecció de la veu. No va arrancar l'aplaudiment al 'Nessun dorma' per la falta absoluta de tensió i profunditat però sí que va aconseguir aplicar força i caràcter a la veu en els duets amb Turandot al llarg del tercer acte.

Jennifer Wilson va fer una Turandot eixuta, que colpejava amb violència els sobreaguts. / MIGUEL LORENZO / MIKEL PONCE

La soprano basca Miren Urbieta-Vega va ser la més reeixida del repartiment i, a més, ho va fer on va ser sa casa entre 2010 i 2011 –va ser alumna del Centre de Perfeccionament– amb una veu amb cos i matisos dramàtics, flexible i homogènia en les tessitures, unes qualitats de garanties durant els tres actes en què Liù viu, perquè la mort de l'esclava amb un mocador va necessitar cert punt d'imaginació per a convéncer que d'una manera així pot morir una persona. Junt amb la soprano també van resoldre amb excel·lent predisposició escènica els ministres Ping, Pang, Pong, papers que encarnaren Damián del Castillo, Valentino Buzza i Pablo García López, aquestos dos últims també exalumnes del Centre. Amb bona dosi còmica i combinacions dels tres timbres, els dos tenors i el baríton van signar en una fantàstica primera escena amb què s'obri el segon acte amb el jocós "Hola, Pang!, Hola, Pong!". Abramo Rosalen va aportar un bon Timur –deixant-se la pell en la part actoral com a vell cec– mentre que el valencià Javier Agulló va oferir un Altoum de timbre escanyat, tremolós en els greus i sense cos.

La soprano basca Miren Urbieta-Vega va ser la més reeixida del repartiment. / MIGUEL LORENZO / MIKEL PONCE

Una Turandot molt poc refinada, però amb tots elements escènics i musicals necessaris per a arrancar la temporada amb èxit. Una producció aclamada i rentable amb un director perspicaç per a oferir molts forts, encara que això desvirtuara la sensibilitat artística, el drama, l'amor, la perfecció i l'esperada excel·lència que els polítics sempre defensen i proclamen, però que les oïdes exigents mai no arriben a percebre. L'objectiu era començar bé i de debò es va fer perquè el teatre s'omplirà amb eixe as a la màniga amb què compta el Palau de les Arts. Transitem amb bon peu, però, esperem que cap a quotes de major qualitat i sense oblidar que hi ha compositors vius.

next