Raimon i Serrat, les úniques referències de la música 'no espanyola' per al Congrés en els últims 40 anys

Un article publicat per la cambra baixa per a commemorar les quatre dècades de la Constitució s'oblida dels cantants que s'expressen en gallec i en basc
/ València
23 octubre 2018 01:00h

La web Constitución 40 años vinculada al Congrés dels Diputats amb què la cambra baixa està commemorant l'efemèride va publicar un article el passat 19 d'octubre on feia un repàs pels noms dels cantants i dels grups que han protagonitzat les últimes quatre dècades. Així, la publicació –que apareix sense signar– anima a conéixer les veus que han acompanyat la ciutadania durant els darrers 40 anys, uns personatges que, segons el recull de l'article, en bona mesura s'expressen en castellà. Només es permet dues llicències: una és Raimon, qui apareix citat dins d'un enumerat d'autors coetanis, i l'altre és Serrat, de qui almenys s'assenyala que va ser l'autor de Mediterráneo, un "èxit" de 1971.

Per als autors de la informació que alimenta la web institucional, cantants com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Al Tall, Fuxan os Ventos, Luar Na Lubre, Mikel Laboa, Benito Lertxundi, Kortatu i Kepa Junquera no tenen cabuda. No han protagonitzat la història musical dels últims quaranta anys. "El llarg període de transició i consolidació de la democràcia a Espanya no podria entendre's sense l'acompanyament de música", comença indicant l'escrit, unes músiques que "han acompanyat els espanyols en el seu dia a dia" i que, per això, la web ha volgut "en aquest aniversari tan especial de la Constitució retre homenatge a eixos ritmes i melodies que han alegrat i animat les nostres vides", continua l'article que les classifica segons la dècada en què els seus protagonistes van aparéixer en l'escena musical de l'Estat.

L'article assenyala com a referents previs "a l'aperturisme dels anys 60" el Festival de la Canción de Benidorm com a germen del posterior Festival d'Eurovisió. Aleshores va nàixer la dèria de trobar la "canción del verano". En la dècada dels 70, l'anàlisi destaca Las Grecas, Los Amaya, El Fary, Kiko Veneno i Triana i els inicis de cantants que "marcarien una dècada" on apareixen recollits dos valencians: Nino Bravo i Camilo Sesto junt amb Julio Iglesias, Miguel Bosé, Miguel Ríos, Mari Trini, Karina i Luis Aguilé. Entre els "artistes clau per a entendre que la societat espanyola començava a comprometre's a nivell polític i volia construir un món millor", la publicació recull els únics cantants que no actuen en castellà: Raimon, que ix enumerat com un més, junt amb Cecilia, Luis Eduardo Aute, José Antonio Labordeta, Paco Ibáñez i el grup Jarcha i Serrat, qui els autors el destaquen lleugerament dels anteriors, indicant que va aconseguir un "èxit" amb Mediterráneo.

Els següents apartats aborden els noms que van protagonitzar els anys 80, els 90, els anys dels inicis del segle XXI, l'any 10 i l'actualitat. En cap d'aquestos, els autors consideren adient incloure cap cantant ni grup que no cante en castellà amb entitat suficient per a ser referenciats. És "un moviment contracultural a Madrid, La movida, que no va tardar a estendre's per la resta del país", explica l'anàlisi. En els anys 90, els de la "música de masses", el "rock i el techno" recull Presuntos Implicados i, vetladament, Chimo Bayo. Tanmateix són temps d'Alejandro Sanz, Joaquín Sabina, entre d'altres, que donarien pas a finals d'aquestos deu anys als BackStreet Boys i les Spice Girls i iniciarien les seues carreres els Estopa, El Canto del Loco, Amaral, Dover i la Quinta Estación, entre d'altres.

Els anys del nou segle són, segons l'article els dels realities i dels grups indie, on es recull La Habitación Roja, entre altres grups que canten tots en castellà i, de nou, cauen en l'oblit Manel i Antònia Font, que aleshores ja havien encapçalat diverses llistes de vendes d'àmbit estatal i havien omplit escenaris de zones monolingües de l'Estat.

El text arriba al final, a l'actualitat, on es destaquen les aportacions a l'harmonia constitucional de l'Estat les músiques d'Izal, Supersubmarina, Sidonie, Love of Lesbian, Malú, Pablo Alborán, Enrique Iglesias, Mónica Naranjo, Edurne, Pastora Soler i les noves promeses: Abraham Mateo, Sweet California, Gemeliers i Auryn, enumera l'article publicat per aquesta web del Congrés.

Així doncs, la representació de grups que canten en altres llengües que no siguen el castellà i que siguen oficials als seus territoris –ja que s'enumeren més grups que canten en anglés que, per exemple, en gallec o èuscar– es limita a Raimon i alguns discos de Serrat. Per tant, la música que ha acompanyat els ciutadans durant aquest "llarg període de transició i consolidació de la democràcia a Espanya", tal com començava advertint l'article, són melodies cantades en espanyol, s'omet les aportacions de les lletres en gallec i en èuscar i, fins i tot, s'opta per ressaltar l'anglés abans que palesar la diversitat lingüística de l'Estat.

Joan Baldoví demana explicacions

Compromís ha presentat aquest dimarts una pregunta a la Mesa del Congrés adreçada al govern espanyol perquè explique per què en la web institucional no apareixen recollits els cantants i grups que van destacar en els últims 40 anys i que expressaven les seues cançons en "un idioma diferent al castellà". "Quin criteri s'ha seguit per a elaborar aquesta llista de músics representatius dels 40 anys des de la Transició?", ha preguntat, Joan Baldoví.

El portaveu de la coalició al Congrés ha assenyalat que, a banda de Raimon, "també són representatius d'aquesta època (englobats dins del moviment de 'La nova cançó') els valencians Al Tall, Ovidi Montllor, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet" i continua el comunicat: "Per descomptat, no apareixen cap d'ells canta en castellà". Per això, afegeix Compromís: "Per què no apareixen grups que no canten en les altres llengües de l'estat espanyol?".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next