El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch, una rebel alegre i transgressora que, des de la seua joventut, es va implicar en la lluita per la igualtat i va ocupar espais de poder quan era estrany veure dones en eixos àmbits.
Nascuda el 31 d’octubre de 1947 a Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida), des de ben jove ja va començar a obrir camins –comtantes vegades faria en la seua vida– i en el col·legi sempre alçava la mà per a qüestionar el que s’explicava.
El seu pas per la Universitat de València per a estudiar Dret, en la Facultat de la qual arribaria a ser degana amb 37 anys, va marcar l’experiència vital d’una jove que va arribar a eixes aules en un moment en què era estrany que les xiques estudiaren eixa carrera i, a més, es va sentir afortunada de pertànyer a la generació del 68.
Durant la seua etapa universitària va lluitar des de l’activisme i la rebel·lia contra la dictadura i per la democràcia i, a més, va descobrir el feminisme quan una companya li va prestar El segon sexe, de Simone de Beauvoir.
Un feminisme que, segons confessava, li va canviar la vida i la va portar a implicar-se en el naixement de les primeres associacions de dones a principis dels setanta que reclamaven la despenalització de l’adulteri, de l’avortament i del divorci, i a practicar-lo amb passió també des dels espais de poder on va estar.
Alborch va entrar en política en 1987, moment en què tenia pensat marxar a Nova York per a estudiar propietat intel·lectual, però l’aleshores conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Ciprià Císcar, li va oferir la direcció general de Cultura i va decidir canviar el deganat de la Facultat de Dret per la Conselleria.
Poc després va passar a dirigir un museu que aleshores donava els seus primers passos, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), on va defensar les avantguardes. Posteriorment, en 1993 es va convertir en la primera ministra de Cultura de la democràcia en l’Executiu de Felipe González en qualitat d’independent, atés que no es va afiliar al PSOE fins a l’any 2000.
D’eixa etapa, en la qual hi va haver els qui la van titllar com a “ministra pop” o “ministra Almodóvar”, recorda els recels que es van despertar quan va arribar al Congrés dels Diputats amb els seus cabells vermells, un tret que sempre l’acompanyaria, així com el seu ampli somriure.
Després de la derrota socialista de 1996, va encadenar diverses legislatures com a diputada i senadora. En 2007 el PSPV li va proposar presentar-se com a candidata a l’Alcaldia de València amb l’objectiu de derrotar Rita Barberá, però no va ser possible.
En totes les seues responsabilitats va treballar per a avançar en una igualtat on encara existeixen, segons assegurava, “les bretxes i els inferns” i, de fet, va confessar que la primera i l’única vegada que va plorar al Congrés dels Diputats va ser quan es va aprovar la llei contra la violència de gènere de 2004.
Va deixar la primera línia de la política després de les eleccions generals de 2016 i es va reincorporar com a professora honorària a la Universitat de València, on va tornar a tancar un cercle i va revelar un dels seus aprenentatges vitals: “El profund secret de l’alegria és la resistència”.
Una escriptora d’èxit
Autora de diversos llibres dedicats a les dones i al feminisme, com ara la trilogia que formen Soles, Dolentes i Lliures, Alborch va rebre nombrosos guardons per la seua lluita per la igualtat i en els últims mesos va ser objecte de diversos homenatges.
Entre ells, el passat 9 d’octubre va arreplegar l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, on va reivindicar que el feminisme hauria de ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat i va confessar quina seria la seua motivació vital “fins a l’últim sospir i fins a l’últim dia”: Lluitar per a fer un món millor.
Va ser en 2014, als seus 67 anys, quan va publicar Els plaers de l’edat (Espasa), un assaig de gran èxit amb el qual va contribuir a posar fi a “la visió tan negativa que sobre la vellesa té la societat”, com va explicar ella mateixa en una entrevista amb EFE. En el llibre reflexionava sobre tot el bé que comportava complir anys: “Perquè la vida no és una costa cap avall, com a mínim és una muntanya russa que té moments de vertigen, de cansament i de moltes baixades, però remuntes i vas arribant al cim de la muntanya amb una edat que et permet veure el paisatge amb més plenitud i ser més lliure. Cal aprendre a viure i a envellir.”
