Els esdeveniments que en el darrer lustre estan tenint lloc en el conjunt de l’estat espanyol, sens dubte, seran recordats com un impàs entre una etapa i una altra, als ulls de la historiografia. La irrupció de dues formacions alternatives a nivell estatal, el procés d’independència català, l’entrada atropelladora de Compromís en el fins ara monòton panorama valencià i, també, el despullament d’una dreta nacional-catòlica, ara ‘sin complejos’. Són tants els eixos en moviment que l’engranatge polític espanyol s’ha activat a tota màquina i augura un trajecte ple de daltabaixos.
Si bé és cert, he de mostrar-me disconforme amb allò que sol considerar-se una introducció innovadora en el sistema: el pactisme. Recordem que, dels noranta ençà, tant socialistes com populars s’han vist obligats a arribar a acords, en un parell d’ocasions, amb CIU, i, ja en les dues dècades següents, el PNV sempre ha jugat un paper clau en l’estabilitat dels governs, mantenint apaivagat el conflicte basc a canvi de sucoses almoines i decidint l’aritmètica parlamentària, de vegades. Que ara la necessitat de pactes es manifeste en sumes molt majors de grups parlamentaris no suposa més que un canvi de dimensions. La novetat la constitueixen els possibles negociadors. D’una banda, la dreta ho té clar: PP amb C’s i, sense voler ser agosarat, potser el possible diputat de VOX puga ser determinant, seguint l’exemple de Coalición Canaria. D’una altra banda, i ací és on vull posar l’accent, el PSOE comença a comprendre que mai no tornarà a governar sense Podemos i els morats s’adonen que les fotos amistoses en Moncloa funcionen millor que la cal viva. Però no oblidem un matís: la fragmentació en aquest sector és molt major que en la dreta i per força han de tindre’s en compte un cúmul de formacions no-estatals que, amb astúcia i sentit de la pragmàtica, poden fer dels seus escassos diputats una arma poderosíssima. D’aquesta realitat va ser molt conscient la formació de Jordi Pujol en el seu dia i Catalunya va obtindre una compensació molt més significativa que determinades infraestructures proto-estatals –difícilment convertibles en estatals, com estem veient ara–. El més rellevant fou excel·lir el Principat com un subjecte polític de primer ordre a Espanya, gairebé sempre des de la dinàmica de l’enfrontament i una eterna reminiscència anticatalanista, però igualment decisiva. Que el president de la Generalitat d’amunt haja estat, des de temps de Pujol, un personatge tan mediàtic com els líders polítics estatals, n’és la prova més superficial. Açò no només implica un seient reservat en totes les taules de negociació, sinó també la formació d’una consciència nacional, d’un orgull basat en la il·lusió de comptar amb política d’Estat pròpia. Sense la qual no podria explicar-se la força identitària i la maduresa política de Catalunya.
No obstant això, la capacitat de decidir en la política espanyola l’ha perduda, per sempre més, qualsevol de les dues formacions catalanes amb representació estable en el Congrés i la seua capacitat negociadora està extinta, per molt que els seus escons seguisquen essent imprescindibles. Ara, l’amenaça d’un govern de Casado i Rivera i un nou 155 són motiu suficient perquè els catalans mantinguen Sánchez en el poder, qui, en principi, no té per què fer cap concessió seriosa. Quant als bascs, la magistral punyalada per l’esquena a Rajoy els ha marcat com a enemics a mort i el PSOE és l’única garantia dels seus privilegis, per tant, tampoc no podran exigir gaire. Qui queda? Compromís. La formació valenciana es troba, per ara, lliure d’estigmes (llevat de la premsa blavera local), la reputació del diputat Baldoví li assegura un bon reconeixement i, a més, la necessitat recíproca que socialistes i valencianistes es professen en la Generalitat d’avall augura una gran disposició al pacte. El pacte substanciós, vull dir, sempre que els valencians no se satisfacen amb un trenet nou. I, si poden exigir-ho tot, és, senzillament, perquè no tenen res a perdre si el PP torna al tron de Madrid. És més, recuperarien el discurs de confrontació amb Madrid que tan beneficiós ha resultat en la configuració d’un eix centre-perifèria, truncat per la moció de censura (per molt que s’obcequen a negar-ho). L’única contingència que hi comptarà serà qui té major necessitat per l’altre: el PSOE pot amenaçar amb eleccions a València, tot i que, al capdavall, hauran de reeditar el Botànic si volen governar, i Compromís pot enderrocar-lo en el govern central. Què pesa més?
Per tant, sense por i amb gest ben altiu, els diputats valencians (que obeeixen un partit valencià, dic) haurien de presentar-se amb la carpeta ben plena i no renunciar fàcilment, perquè, realment, són més forts que mai. Els valencians som, com a poble, més forts que mai.
