Està tot per contar, per gravar, per explicar, per recordar, per traure de l’oblit. El documental, al País Valencià, té feina per fer, encara que s’hagen fet coses no significa que s’haja abordat suficient, “es pot explicar des de diferents òptiques” com, per exemple, la transició valenciana. Cal tindre en compte que “hi ha diferents punts de vista” i, per molt que semble que l’audiovisual inunda les xarxes socials, les pantalles, “no hi ha res que estiga massa explicat”, sentencia Albert Montón qui aquest dimecres estrena el seu tercer llargmetratge documental a la Filmoteca, Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l’honestedat.
Llorenç Soler (València, 1936) és considerat un dels pioners del documental independent, un “mestre”, com el qualifica Albert Montón, que va aprofitar l’oportunitat de la revolució tecnològica d’uns anys setanta grisos a l’estat espanyol. Els equips tècnics de gravació es van alleugerar i això va propiciar la possibilitat d’eixir al carrer per a convertir-se en notaris d’una realitat social que arribava a les llars blanquejada per la televisió del règim franquista. Soler, explica el documentalista Albert Montón, “va obrir la via del documental independent”, pren el carrer aprofitant que aleshores ja es podia fer cinema amb menys mitjans. L’audiovisual, i concretament el cinema documental, estava canviant però “ací es va caracteritzar per la lluita antifranquista”. Llorenç Soler no va ser alié a eixa realitat i “va anar allà on el franquisme no anava a mostrar-la, on les càmeres del franquisme no anaven”, allí entraven les del director valencià, ressalta Montón.
El realitzador va signar cintes documentals de caràcter social com Será tu tierra (1965), una pel·lícula on Soler aborda la immigració andalusa a Barcelona i el fenomen del barraquisme, i El largo viaje hacia la ira (1969), en la qual de nou el director valencià relata l’èxode des de l’Espanya interior cap a Barcelona fent èmfasi en les míseres condicions en què es van veure obligats a viure els nouvinguts. La pel·lícula va rebre el premi de la premsa internacional en el Festival de Documental i Cine d’Animació de Leipzig. Soler ja havia desenfundat la càmera com a arma amb què desmuntar el relat franquista que divulgava a través del No-Do i des de finals dels 60 fins a la dècada dels 80, el valencià va dirigir, a més a més, títols com 52 Domingos; Noticiario RNA; D’un temps, d’un país –al voltant de Raimon–; Sobrevivir en Mauthausen; Autopista, unha navallada a nosa terra; O monte e noso, i Terra, entre terra i mar, entre altres cintes. Ja en el segle XXI, Soler es va posar al capdavant de documentals com Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (2000); Del roig al blau (2005), un projecte sobre la transició valenciana del Taller d’Audiovisual de la Universitat (TAU) que va tindre ressò en els cercles polítics d’esquerres i nacionalistes on va coincidir amb Albert Montón, qui era el guionista, i Vida de família.
“És l’exponent més important”, destaca Montón sobre el pioner d’una generació de documentalistes, que, com il·lustra el títol de la cinta que s’estrena aquest dimecres a la Filmoteca, “tenia la voluntat de mostrar la realitat social que està molt allunyada de la realitat que mostren els mitjans de comunicació franquista”. Aleshores, TVE era l’únic canal de televisió (es va crear el 28 d’octubre de 1956), “era una època diferent de l’actual”, recorda Albert Montón, “estem parlant d’un cinema que va arribar a ser marginal i que fuig dels mecanismes de censura de la dictadura i, per tant, de les ajudes públiques”. Tanmateix, a partir dels anys 80 ja hi havia un circuit de documental i cinema independent, impulsat i organitzat per partits polítics i moviments socials que van propiciar ampliar els cercles de visionat dels títols independents.
“Hui, per a fer documentals necessites diners o vius de rendes o s’han de produir i finançar”, raona Montón, encara que “no existeix la censura d’abans” i hi ha “moltes més finestres”. Les circumstàncies al voltant del documental independent ha canviat radicalment respecte als anys seixanta. “Hui en dia qualsevol pot gravar”, perquè hi ha més facilitat tècnica per a fer-ho, però la dificultat rau en com captar l’atenció d’un nombre considerat d’espectadors, “el paradigma no té res a veure amb el que hi havia fa 40 o 50 anys”, recorda.
Contra el No-Do a la Filmoteca
Albert Montón ha participat en una vintena de projectes audiovisuals com a guionista, ajudant de realització i de direcció. Aquest Contra el No-Do. Llorenç Soler o la pulsió per l’honestedat és el tercer documental que agafa les regnes. “Per a mi va ser una sort, un moment de molt d’aprenentatge pel fet de comptar amb la direcció d’un documentalista tan important com Soler”, assenyala Montón a propòsit de la participació de Soler com a director en Del roig al blau. La pel·lícula “va tindre molta repercussió ací, però hi ha altres documentals que cal reivindicar, sobretot els de la primera època que és el que intentem reivindicar en aquesta peça”, indica sobre Contra el No-Do.
L’Institut Valencià de Cultura estrena a la Filmoteca aquest dimecres, a les 18 hores, el documental que compta amb la producció de Miquel Francés i Antoni Medall per al TAU, José Vicente Viadel en la fotografia, Carlos Vera es fa càrrec de la música i Javier Casanova, del muntatge. A l’acte assisteixen el mateix Albert Montón i el protagonista de la cinta, Llorenç Soler. La pel·lícula conta la biografia d’aquest valencià, pioner del documental independent, que va relatar la societat espanyola durant el franquisme des d’un prisma ètic i moral, ja que entén el documental com un gènere que pot donar veu a aquelles persones a qui el poder els l’ha negat sistemàticament.
La projecció del documental serà l’acte de clausura de les jornades TVMorfosis/CONTD (Continguts per a Televisió Digital) que s’han celebrat a València entre el 29 i el 31 d’octubre.
