Anna Moner, la novel·lista més premiada de l'última dècada

L'escriptora acaba de guanyar el premi de novel·la Ciutat d'Alzira amb l'obra 'La mirada de vidre'
/ València
11 novembre 2018 01:00h
L\'escriptora Anna Moner junt amb l\'artista Maneul Boix, dissenyador dels Premis Literaris Ciutat d\'Alzira.

Somriu mentre amaga rere la mirada un pèl de timidesa que s'intueix, però que no declara o l'oculta mentre s'aferra amb fermesa a la figura estilitzada d'un xiquet daurat que devora amb vehemència un llibre sobre un llarg pedestal de fusta. Sosté el guardó amb elegancia, un premi que l'artista Manuel Boix va dissenyar fa trenta anys per a distingir la millor novel·la dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira

Divendres, a la capital de la Ribera Alta es van lliurar huit premis idèntics però diferents en dotació econòmica segons la temàtica del llibre. Anna Moner (Vila-real, 1967) va ser l'única que va recordar l'autoria de l'estatueta: "Que contenta estic d'emportar-me l'escultura del mestre Manuel Boix", va dir només va prendre la paraula després que s'anunciara que la seua tercera novel·la, La mirada de vidre, era mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.

Fotos, flaixos, entrevistes, felicitacions, besos simpàtics i somriures novament. "És eufòria, és alegria", respon després de recordar-li que amb La mirada de vidre, la seua tercera novel·la, ja ha guanyat tres dels quatre guardons literaris més importants i millor dotats de tots els que es convoquen al País Valencià. Les mans de la deixebla (Bromera, 2010) va ser premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d'Alacant i El retorn de l'Hongarés (Bromera, 2014) li va valdre per endur-se el Premi València de narrativa de la Institució Alfons el Magnànim. "És...", deixa en suspensió mentre recupera l'aire. "Tots els qui escrivim ho sabem, que és un treball molt solitari, de dia a dia, d'anar fent i de sobte et trobes en una festa com la de hui, en els Premis Ciutat d'Alzira, en una sala amb més de 800 persones. Això, vulgues o nom és una càrrega emocional molt gran i també és un impuls molt gran per a continuar", explica l'escriptora.

"Estic molt còmoda treballant amb les ombres del passat". / SIXTO FERRERO

Tres novel·les, tres premis. Cada quatre anys, Moner ha escrit i guanyat cadascun dels títols que formen aquest trio d'històries. L'interval temporal no és deliberat sinó que "faig moltes coses, no només escric novel·la, també faig relats, escric articles i col·labore en la ràdio", raona la veu que conta les aventures que escriuen altres en La biblioteca d'Hipàtia, la secció de literatura del magazín matinal d'Al ras d'À Punt ràdio. "Però també pinte amb el meu company Sebastià Carratalà i continuem fent exposicions". Moner, a banda d'escriptora, és artista –potser per això va ser l'única que va pensar a recordar l'autoria de l'escultura dels Ciutats d'Alzira. "I faig els tallers de vi i literatura i els tallers d'escriptura", continua enumerant."Són moltíssimes coses i he d'anar dosificant". Ep!, adverteix: "He de dir que, com que són novel·les que requereixen una documentació molt gran, això exigeix un període llarg d'escriptura".

Les seues novel·les se situen temporalment en el segle XVIII; a les darreries del segle XIX i en l'actualitat, i l'última a cavall entre el segle XIX i el XX. "Estic molt còmoda treballant amb les ombres del passat però sobretot perquè pense que per a explicar determinades coses que passen ara, en l'actualitat, és interessant anar a veure on naixen, on comencen a crear-se; aleshores, sempre vaig al punt de partida. Com deia Michel Foucault és fer un poc arqueologia del saber, anar on comença tot. Per això vaig a l'origen. Però, primer de tot tinc la idea, que després m'ubica en una època o una altra, però no hi ha un motiu concret per a seguir XVIII, XIX i XX".

La mirada de vidre és una novel·la ambientada al sanatori de sant Gervasi de Barcelona, un psiquiàtric fictici, relata l’escriptora.

"Havia treballat València en Les mans de la deixebla; París me l'exigia El retorn de l'Hongarés, i, en aquest cas, Barcelona m'oferia la possibilitat d'ubicar una de les coses que passen en la novel·la en un sanatori, el de Sant Gervasi, que és de ficció, on treballa un metge especialista en malalties mentals. Era un moment, finals del XIX i principis del XX, en què molts d'aquestos especialistes anaven a estudiar a París i coneixien els estudis del doctor Charcot i el que feia a la Salpêtrière amb les histèriques i els malalts mentals", desgrana sobre la novel·la guanyadora.

Si s'atén al triumvirat de narracions, s'observa un recurs literari comú, com ara els laboratoris o les cambres on es fan pràctiques amb més o menys tarannà científic amb obscuritat, poca ortodòxia, fregant els límits ètics. "Perquè són llocs que, si no existeixen, jo els cree, et donen marge i joc per a treballar totes les perversions refinades, les perversions de la naturalesa humana i la mirada clínica pot resultar molt perversa depenent de qui la use", reconeix Anna Moner. En La mirada de vidre que ningú espere un assassí com en El retorn de l'Hongarés. "M'he dedicat a les perversions refinades, a eixa barreja entre la mirada clínica i l'artística i què pot generar això en mans de...", deixa en suspens.

La Valquíria –una picada d'ull a Wagner, tot i que no serà l'únic compositor, ja que junt amb l'alemany hi ha Chopin i "Donizetti, a qui he d'agrair les seues melodies, que m'acompanyen", va dir Anna Moner en el torn d'agraïments– "és la joguina predilecta del metge que treballa en el sanatori, del doctor Isaac", aclareix l'escriptora. El personatge femení és una interna que acaba convertint-se en el joguet del galè, qui la bateja amb el nom de les guerreres mitològiques escandinaves. "La jove arriba al sanatori amb problemes i durant el tractament es converteix en això, en la seua musa artística", apunta sobre un text que mai no perd "la mirada clínica i artística sobre la dona".

Sostenia l'escultura amb elegància mentre agraïa el suport del seu company Sebastià Carratalà, amb paraules d'afecte. Dos fotògrafs: Xavier Molla i Francesc Vera "que m'han ajudat", va esmentar davant la mirada d'un miler d'assistents a una cerimònia literària multitudinària. Segurament, la més massiva de totes. Records amb veu càlida als referents: Oscar Wilde, Edgar Allan Poe, Virginia Woolf i Michael Haneke, cadascun d'ells citats per la narradora amb un adjectiu encertat.

Ha guanyat els principals premis que es poden guanyar-se al País Valencià, només li queda l'Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre. "No sé", pensa, "no sé", madura la resposta. "De moment em centraré ara en aquesta, a gaudir de la novel·la i després ja veure'm què és el que passa, i encara hi ha premis que pots repetir", afirma, més relaxada, mentre riu. "Passen els anys i pots repetir", repeteix de nou amb un somriure "però, en principi, és una cosa que no m'he plantejat". "El que sí que és cert és que el circuit de premis per a aquells que volem dedicar-nos, com en el meu cas, a pintar i escriure és una manera de comprar temps per a poder continuar escrivint", sentencia.

Anna Moner és, a hores, d'ara la novel·lista que ha guanyat més premis dels considerats top ten en l'última dècada després de guanyar el 30é Ciutat d'Alzira. És l'única escriptora que ha guanyat des de 2010 fins a 2018 tres dels quatre premis més importants dels que es convoquen al País Valencià. Només li resta per aconseguir l'Octubre, un guardó, però, del qual forma part del jurat.

next