Pau és de Muro, té 10 anys i en aquestos moments està gaudint d’allò més. Assegut a la galeria del rest del trinquet de Bellreguard, observa amb ulls d’il·lusió les jugades de Moltó i Marrahí, dos dels seus nous ídols. No pot creure’s que, a només uns metres de distància, estiguen disputant-se l’Individual de raspall. Al costat de l’emocionat xiquet, sorprés per l’ambient que es respira hui al trinquet, es troba Andreu, el pare de Pau. També de Muro i amb 42 anys complits, és un complet nouvingut al món de la pilota valenciana. Un d’eixos que no passa de reconéixer el rostre de Paco Genovés quan ix a la tele i recordar algun diumenge de paella amb la partida que tiraven per Punt Dos de fons. Per això, Andreu no podia imaginar que, ara fa uns mesos, el seu fill Pau, cansat d’esperar a la banqueta una oportunitat en l’equip de futbol, li demanaria apuntar-se a l’escola de pilota. Potser ací va començar tot.
Després d’unes setmanes d’entrenaments al nou trinquet de Muro i amb Javi Sansó, jugador professional, com a monitor de l’escola, Pau ja no es podia separar de la seua pilota de badana, del seu guant i dels seus didals. Qualsevol lloc era bo per a posar-se a jugar. Havia nascut un nou aficionat a la pilota. Creixia un nou jugador de pilota.
La història de Pau és la que comparteixen centenars de xiquets de tota la geografia valenciana. Ells –gràcies a l’esforç i a l’organització de la Federació de Pilota Valenciana, amb la col·laboració de les administracions públiques i patrocinadors, així com el treball dels tècnics i monitors– són els que durant els últims anys estan nodrint un potent moviment escolar, la llavor que ha d’assegurar el futur de la pilota. Perquè, més enllà de ser el planter d’on sorgiran els nous Puchol II, Moltó, Mar o Anna, des de les escoles de pilota també eixiran els nous aficionats que han d’omplir l’escala del trinquet per tal d’agafar el relleu.
Tanmateix, si la salut de la pilota professional no és, ni de lluny, tan bona com fa unes dècades, en el cas de la base ocorre totalment el contrari. Actualment, un centenar d’escoles de pilota participen en les competicions –anomenades Jocs Esportius de la Comunitat Valenciana (JECV)– que cada any celebra la Federació, que ofereix un complet calendari de campionats amb fins a set modalitats de joc: raspall, frontó, one wall, galotxa, escala i corda, galotxetes i llargues. Pilota a totes hores i de totes les maneres.
Al llarg de la temporada passada, la 2017-2018, van participar un total de 1.482 xiquets en les competicions per equips, més els 2.915 que ho van fer també en les categories individuals. En total, els tornejos de la Federació van registrar 4.397 participants al llarg de l’any. Una xifra que va camí de doblar la recollida en la campanya 2014-2015. Fa només tres anys, els JECV reunien 2.864 participants, 1.533 menys que enguany. En definitiva, la base de la pilota s’ha ampliat un 53% en els darrers tres anys.
El creixement és imparable. Ho és en totes les modalitats de joc. En frontó, l’any passat van participar 414 equips en les partides dels JECV. Un total de 401 ho van fer en raspall. La modalitat de one wall, per la seua banda, va reunir 270 equips, un centenar més que les competicions de galotxa i d’escala i corda. Per últim, a galotxetes i llargues van jugar 65 i 40 equips, respectivament. Les dades poden resultar fredes per elles mateixes però són reveladores quan es comparen amb el que passava tres anys enrere. Aleshores, la modalitat més practicada era el raspall, amb 289 equips participants. Una estadística molt llunyana a l’actual i una distància que també es repeteix en la resta de modalitats.
Darrere de tots els números i del seu creixement constant hi ha la tasca de molta gent. O de no tanta, però que es multiplica cada setmana per a fer possible que es disputen centenars de partides en tot el territori. Un d’ells és Ricard Monsoriu, responsable tècnic de la Federació, qui, malgrat les xifres, prefereix evitar la paraula boom per a definir l’evolució de les escoles de pilota.
“En aquestos últims anys hem aconseguit un calendari d’entre nou i deu mesos amb competicions gràcies al qual les escoles que volen competir tenen campionats llargs on fer-ho. Abans era impensable. Els xiquets tenien la pilota com a segon o tercer esport perquè només tenien un mes en què competien. Sense aquest nou calendari seria molt complicat tindre xiquets fent pilota perquè hi ha una gran oferta d’activitats extraescolars”, explica Monsoriu, el qual apunta un altre factor que explica el creixement de la base: “També s’han fet diferents competicions per nivells. D’aquesta manera, els que s’inicien no s’han d’enfrontar als qui més nivell tenen. Això abans passava i molts dels menuts que començaven s’ho deixaven de seguida”.
Uns canvis que han ajudat, per exemple, a les escoles de l’interior i el sud de la demarcació d’Alacant, que cada cap de setmana han de travessar les carreteres del mapa per a participar en moltes competicions. També ocorre a les comarques de la demarcació de Castelló. Pel que fa a les ciutats, Monsoriu alerta que queda molta faena per fer. “La pilota és la gran desconeguda a les grans ciutats. Allà, els xiquets no tenen cap concepció de la pilota, simplement la desconeixen. Si apareix una nova escola en una gran ciutat, com ara València, Alacant o Elx, és perquè darrere hi ha una persona molt motivada i preparada. A València tenim uns 250 xiquets fent escola al llarg de l’any. La majoria s’apunta i segueix perquè el joc els agrada i els diverteix”, conclou.
En tot aquest creixement ha sigut molt important l’arribada de la dona a la pilota. Les xiquetes s’han posat el guant disposades a practicar el seu esport. “Hi ha hagut una evolució positiva en aquest aspecte. Cada vegada arriben xiquetes més menudetes a les escoles. Hui en dia hi ha moltes xiquetes, però encara són minoria. Hi ha escoles amb sort que en tenen moltes i altres que no tantes. En total, poden haver-hi unes 500 xiquetes practicant pilota durant l’any”, afirma.
A Bellreguard, Moltó fa l’últim quinze i guanya la partida i el títol. El trinquet esclata. Pau mira son pare i somriu entre els nervis i el goig que li provoca veure la seua primera final en directe. Baixen a la canxa i passen pel costat del jugador de Barxeta, rodejat d’amics i aficionats, amb la intenció de donar-li la mà i felicitar-lo per la victòria. Pau ja sap que, de major, vol ser com ell. Andreu mira el seu fill. De xicotet, li hauria agradat ser com Pau.
