La poeta alacantina Francisca Aguirre (Alacant, 1930) ha sigut guardonada amb el Premi Nacional de les Lletres 2018, segons la decisió del jurat fet públic aquest dimarts, que ha destacat com la seua poesia, la “més machadiana” de la generació dels 50, està situada entre la consciència i la memòria.
El premi, concedit pel Ministeri de Cultura i Esport, està dotat amb 40.000 euros i distingeix el conjunt de la tasca literària, en qualsevol de les llengües de l’Estat, d’un autor espanyol, l’obra del qual estiga considerada com a part integrant del conjunt de la literatura espanyola actual.
El jurat ha triat l’obra d’Aguirre “per estar la seua poesia (la més machadiana de la generació del mig segle) entre la desolació i la clarividència, la lucidesa i el dolor, murmurant (més que dient) paraules situades entre la consciència i la memòria”.
Francisca Aguirre (Alacant, 1930) és filla del pintor Lorenzo Aguirre, a qui li va dedicar el poemari Tres cientos escalones, i vídua del també poeta Félix Grande, que va morir en 2014. El seu primer poemari, que va obtindre el premi de poesia Leopoldo Panero, va ser Ítaca. Des d’aleshores, i amb l’excepció de la dècada dels 80, l’autora ha continuat publicant la seua obra de manera ininterrompuda.
Va guanyar el Premi Nacional de Poesia en 2011 amb el seu poemari Historia de una anatomia (2010), llibre amb el qual també va obtindre el premi Miguel Hernández 2010. A més, és autora dels llibres de poemes Ensayo General (Premi Esquío 1995); Pavana del desasosiego (Premi María Isabel Fernández Simal 1998); Ensayo General. Poesia completa 1966-2000, un tom amb tots els llibres de poemes escrits fins al 2000 que va obtindre l’any 2001 el Premi de la Crítica Valenciana al conjunt d’una obra, i Nanas para dormir desperdicios (Premi Alfons el Magnànim 2007). És, també, autora del llibre de relats Que planche Rosa Luxemburgo, pel qual va aconseguir el Premi Galiana en 1994, i del llibre de records Espejito, espejito. Les seues obres han sigut traduïdes al francés, italià, portugués i àrab.
El jurat ha estat presidit per Olvido García Valdés, directora general del Llibre i Foment de la Lectura, i com a vicepresidenta ha actuat Begoña Cerro, subdirectora general de Promoció del Llibre, la Lectura i les Lletres Espanyoles. A més, han format part a proposta de la Real Acadèmia Espanyola, José Manuel Blecua; per la Real Academia Gallega, Maria Jesús Marina Mayoral; per la Real Acadèmia de la Llengua Basca, Ana María Toledo, i per l’Institut d’Estudis Catalans, María Ángela Vilallonga. Per la Conferència de Rectors (CRUE), ha format part del jurat Carmen Yolanda Arencibia; per l’Associació Col·legial d’Escriptors d’Espanya (ACE), José Luis Vicente Ferris; per l’Associació Espanyola de Crítics Literaris, Francisca Noguerol; per la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), Carolina Fernández; pel Centre d’Estudis de Gènere de la UNED, Teresa San Segundo, i a proposta del ministre de Cultura i Esport, Aurora Egido. Ha completat el jurat l’última autora guardonada en l’edició 2017, Rosa Montero.
“Machado és el primer entre els déus literaris”
La poesia de Francisca Aguirre és la més “machadiana” de la generació dels 50, segons el jurat que li ha concedit hui el Premi Nacional de les Lletres 2018, una consideració que la plena d’orgull perquè Antonio Machado és per a ella “el primer entre els déus literaris”. La poeta alacantina ha guanyat el Premi Nacional de les Lletres set anys després d’obtindre el Premi Nacional de Poesia.
Francisca Aguirre continua llegint Machado cada vegada que se sent “nerviosa per alguna cosa”: “El llig mitja hora i ja estic com una rosa”, explica l’autora d’Historia de una anatomia. “Té molta raó el jurat”, ha considerat Aguirre, que ha indicat que la consciència i la memòria són els dos puntals de la seua poesia, justament els aspectes que més ha valorat el jurat. “En nàixer l’any 30, quina vida ens va tocar….”, indica la poeta que afig: “Però com deia Machado, tot passa i tot queda”.
Machado és el seu ídol, insisteix, el poeta que va llegir “al costat de gent extraordinària”, del qual ressalta un sentit de l’humor que es descobreix com més es llig. Francisca Aguirre, filla del pintor Lorenzo Aguirre i vídua del també poeta Félix Grande, diu que sempre ha escrit perquè necessitava escriure i que ho continuarà fent “mentre el cos aguante”.
