Constantí Llombart, el líder que va aconseguir el "miracle" de la Renaixença

La Institució Alfons el Magnànim publica la primera biografia documentada de l'escriptor de Campanar a càrrec d'Enric Estrela

Han passat 125 anys de la mort de Constantí Llombart (València, 1848-1893), 170 del seu naixement i 140 de la creació d'aquell projecte acadèmic creat per a fer activisme en temps convulsos en què Lo Rat Penat representava una illa de seny en mig d'un context polític i social molt complex. La vida de Llombart va ser massa breu, podria haver consagrat encara més el seu lideratge o haver significat el nexe d'unió entre el valencianisme cultural i el polític.

El pas de les dècades ha alimentat les rivalitats de Llombart contra Llorente i que ara es posen més encara en qüestió. L'acadèmia de nom homònim a l'almanac que va crear l'escriptor en 1874 és ara una institució privada irreconeixible i l'etiqueta de poeta d'espardenya no s'ajusta a la progressiva qualitat dels escrits de Carmel Navarro, el nom de pila de Llombart, qui també va ser un estrateg. A la llengua, en qüestions de noms, li va dir llemosí, "encara que científicament siga incorrecte", però això "li va permetre rebaixar la tensió mentre refermava", segons els fòrums, "la unitat de la llengua", afirma Josep Enric Estrela (Algemesí, la Ribera Alta, 1973), l'autor de la primera biografia documentada de Constantí Llombart, que ha publicat aquesta setmana la Institució Alfons el Magnànim (IAM).

El polític i periodista Vicent Ventura durant el seu parlament en 1994 a la Universitat de València a propòsit d'un acte per a commemorar el centenari de la mort de Constantí Llombart en 1993 –el discurs va ser publicat en Caplletra (IIFV, 1994)– lamentava que un segle després del traspàs de l'escriptor "no tinguem una biografia d'ell mitjanament útil". Els 100 anys de la mort de Llombart havien passat "sense pena ni glòria", motiu pel qual Ventura va reclamar a la Universitat "que finalment es faça aquesta biografia extensa i documentada de Llombart, que ens hauria d'explicar, no cal dubtar-ne, molts punts encara foscos sobre el fracàs –relatiu, si més no– de la Renaixença al País Valencià".

Estrela ha bussejat en l'hemeroteca per a buidar les cròniques i les informacions periodístiques per a posar llum en la vida de Constantí Llombart. Les dades han acabat en un monogràfic sobre el poeta, la primera biografia sobre el cofundador de Lo Rat Penat, un personatge "autodidacta", procedent d'un "entorn humil" que va aconseguir dur a terme, "en un temps prou difícil, un projecte de Renaixença", recalca l'autor del volum sobre la vida i l'obra de "l'activista cultural" nascut a Campanar a les mitjanies del segle XIX.

La Renaixença naix en un context de crisi econòmica, de pràctica del caciquisme i de convulsions polítiques i socials. / IAM

L'actual subdirector de l'IAM s'ha dedicat a buscar entre diaris valencians, catalans i madrilenys les referències a aquest home de lletres, "patriota" d'ideologia republicana federal que "va estimar València i la seua llengua" dins d'un context tumultuós. Llombart va bregar contra la censura i la repressió ideològica per a fer-li lloc al valencianisme cultural a través de la literatura "sense deixar de banda els valors democràtics", apunta Estrela.

Havia fracassat la I República i començava la Restauració (borbònica). És un moment de censura, però també "de crisi econòmica, d'un caciquisme incipient i unes epidèmies de còlera", dibuixa Estrela sobre el panorama d'un personatge "que em va resultar atractiu perquè, des del punt de vista intel·lectual, pogué dur a terme un projecte de Renaixença" gràcies a la "visió estratègica" que va tindre després de preguntar-se "què s'havia de fer per a dinamitzar la cultura i la literatura en llengua pròpia". L'objectiu s'assoleix fet i fet "des d'una posició molt humil", emfatitza l'autor biogràfic del poeta.

I davant de Llombart hi era Teodor Llorente, més ric i ideològicament ubicat en el Partit Liberal Conservador. Estrela desmenteix l'enfrontament entre ambdós personatges de la Renaixença. Cal ubicar els dos mons d'on provenen i on es mouen. L'un burgés i l'altre fet a si mateix, "Llorente tenia una formació universitària que li donava més autoritat des del punt de vista intel·lectual i també formava part de la burgesia valenciana", diu del fundador de Las Provincias. Mentre que "Llombart formava part dels qui havien perdut, era republicà federal, per tant moltes portes no se li podien obrir encara que el seu sentit patriòtic és tan alt com el de Llorente".

Es pot dir que Llombart "sentia més els colors" perquè quan "parla de Renaixença, parla també de reivindicar els valors democràtics". Va propiciar un discurs identitari però "que no va arribar al terreny polític" perquè, ressalta Estrela, "no era el millor context ni l'adequat perquè el valencianisme polític sorgira". Era "un patriota", reitera, però, "encara no se'l pot considerar un valencianista polític davant la lletra".

La Renaixença, objectiu aconseguit

"La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit". La frase –o millor, la sentència– és una de les conclusions que es pot llegir en Nosaltres, els valencians. Joan Fuster atribuïa als protagonistes del moviment el mèrit d'haver fet "més bé o més malament" la seua tasca envers la supervivència del valencià en el segle XIX. Però, la van fer per damunt dels sotracs polítics continus.

La Renaixença hagué de fer-se convivint amb els anys del sexenni democràtic però també amb la dictadura de Primo de Rivera. Tot i la tebiesa en la comparativa amb Catalunya, l'objectiu de visibilitzar i dignificar la cultura i la llengua pròpia "es va aconseguir", afirma Estrela, qui assenyala que si les dos corrents es posen cara a cara queda palés que els canvis al País Valencià van anar més lentament.

Al Principat, a finals del XIX el moviment cultural i social ja havia derivat en una reivindicació política. En canvi, "ací el context era menys desenvolupat i la gent de la Renaixença no tenia recursos per a més", remarca el biògraf de Llombart. Sense diners ni posició "quasi va ser un miracle considerant la ideologia, formació i recursos econòmics de Llombart" i una proesa "que poguera treballar amb la col·laboració de gent per a crear una acadèmia des de la qual promoure el valencianisme", recorda Estrela.

Les adhesions que va trobar Llombart "volen dir que hi havia una sensibilitat i un consens respecte a quines coses podien fer per a dignificar el patrimoni, que a finals del segle XIX representava la identitat valenciana i, per tant, calia recuperar-lo". "Com a moviment cultural, feren el que havien de fer, però respecte a Catalunya, tardaren una mica a arribar, però, la seua faena va tindre la seua recompensa", afirma Estrela.

Llombart, nexe del valencianisme polític

Dels protagonistes de la Renaixença "només un home [...] sembla tenir una intuïció més fina dels problemes i de les solucions", escrivia Joan Fuster en 1962 en Nosaltres, els valencians. L'escriptor de Sueca descrivia Llombart com un "autodidacta, artesà, republicà federal i bohemi recalcitrant" que "estava en contacte amb el poble, en formava part, i podia haver obert a l'ideal renaixentista el millor camí per a la seva consolidació: l'assistència majoritària, la vinculació a l'esquerra, la saba de les extenses capes socials que no s'havien castellanitzat".

Vicent Ventura feia un al·legat a la vigència política de les reivindicacions de Llombart, un "testimoni de lluita contra determinades opressions –polítiques, religioses, morals– i a favor d'una ideologia que tenia com a referent de la Revolució Francesa i que per a ell devia estar carregada indubtablement d'una aspiració a la igualtat social", recordava el polític. En Llombart "hi havia propostes que continuen ben vives, exigències encara insatisfetes", alertava fa 24 anys Ventura. L'autor de Los fills de la morta viva era "l'iniciador d'una trajectòria reivindicativa que no s'ha acabat i que no ha cessat en cap moment, malgrat les circumstàncies en què hagut de viure el País Valencià durant aquests cent anys", emfatitzava el fundador del PSV i un dels impulsors d'Agrupament d'Esquerra del País Valencià.

"Sí", respon Estrela, si Llombart no haguera mort als 45 anys "haguera sigut un poc el nexe d'unió entre els valencianistes de primers del XX i haguera mantingut el lideratge entre els joves que va recollir al voltant de Lo Rat Penat, molts d'ells d'ideologia progressista", sosté el biògraf del poeta, qui, si la longevitat l'haguera respectat "probablement podríem estar parlant d'un autor molt més important des del punt de vista literari".

Llombart va dirigir uns mesos el diari republicà La Protesta. / DIARI LA VEU

Llombart es va presentar a diputat pel Partit Republicà Federal i després de morir una notícia recollia la seua intenció de presentar-se a regidor de l'Ajuntament de València, recorda Estrela sobre la vida política de l'activista cultural. "El problema que trobem amb Llombart és el context, és a dir, quan entra la Restauració hi ha molta censura però, al tall que eixa censura va alçant el peu, he documentat que també va dirigir un diari republicà durant uns mesos que es deia La Protesta i després va intentar donar suport a la causa dels republicans per tal de poder aspirar democràticament a guanyar poder".

Però Llombart tenia davant un animal polític més jove com la figura de Blasco que "va acabar deixant en un segon terme la de Llombart" tot i que l'autor de les novel·les de Hollywood "al principi li va demanar col·laboració perquè assistira als mítings i fera poesies, però com mor tan prompte, el que puga haver passat seria una projecció de ciència-ficció", apunta Enric Estrela.

Contra els poetes d'espardenya

Antoni Igual Úbeda va ser el primer a nomenar en 1959 els grups de renaixentistes entre els "poetes de guant" i "els poetes d'espardenya". La denominació la recull, ves per on, Fuster en Nosaltres, els Valencians. Unes dècades després, Rafael Roca recupera en Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (PUV, 2006) la qualificació d'Igual per a distingir el col·lectiu liderat per Llombart en què estaven Iranzo Simón, Cabrian Mezquita, Puig i Torralva i un jove Blasco Ibáñez i aquell encapçalat per Llorente i Querol en què es trobaven Fèlix Pizcueta i Ferrer i Bigné.

Roca reconeix que es podien "documentar" certes "friccions" entre els dos grups, però la "radical oposició" amb què són recordats els poetes de la Renaixença "és exagerada". L'assagista i escriptor d'Alaquàs culpava "la historiografia de les últimes cinc dècades". A més d'Igual i Úbeda, Sanchis Guarner "parlava de dos sectors clarament diferenciats [...] antagònics". Tanmateix, el filòleg i historiador considera que tot i les "sensibilitats diferents [...] no és correcte elevar les dissensions al nivell de categoria". Llombartistes i llorentistes, de guant o d'espardenya, "escrigueren en valencià i s'agruparen al voltant de Lo Rat Penat en pro d'un mateix projecte cultural i lingüístic", apunta Roca.

"Totes les etiquetes són simplistes", sosté Enric Estrela. La producció literària de Llombart, "des del punt de vista qualitatiu, cada vegada és millor", indica, ja que parteix "del material que tenia al seu abast", és a dir, "productes de literatura popular" i si la Renaixença va tindre èxit, va ser perquè Llombart "ho concep en termes de poble". Escriu sobre temàtica vinculada a les festes, lírica de certamen i, fins i tot, poesies de caràcter religiós –que poden ser "possibles encàrrecs", diu Estrela– perquè, al remat, l'estratègia és "reivindicar espai per al valencià". Però, tot plegat, "el fet de plantejar-los com a escriptors d'espardenya és tindre una imatge un poc pobra i una visió simplista del moviment", recalca l'autor.

Llorente-Llombart: una relació d'amor i odi?

Tots dos van fer pinya per a crear Lo Rat Penat, "els dos tenien vocació de lideratge del moviment de la Renaixença", apunta Estrela. Ara bé, "va arribar un moment en què Llombart és un escriptor molt actiu, és un autor en progressió ascendent i va agafant un pes específic", recorda. Aleshores, Llombart comença a relacionar-se amb la premsa de Catalunya i Lo Rat Penat, calendari llemosí va arribar a les mans de lletraferits del Principat. Sent que "es va consolidant" i és, per tant, quan "va reivindicant-se com a iniciador i dinamitzador fins al punt que Llorente li va plantejar que abans havia estat ell".

Es pot pensar que Llorente i Llombart, tots dos fundadors de Lo Rat Penat, mantenien una relació d'amor i odi o, en tot cas, que Llorente "no tenia massa consideració cap a Llombart". Estrela aporta en la biografia dades sobre el tipus de relació entre els dos líders de la Renaixença. Així, "quan mor Llombart, Andrés Cabrelles a la primera persona que va a buscar és a Llorente per a comentar-li com havia de ser el soterrar civil". Com pot un enemic abordar el soterrar del seu suposat contrincant? "El que s'ha dit sempre que eren dos sectors antagonistes no és així, sinó que hi havia una vocació de ser líder que va dur, com es diria popularment, a un pique entre dues persones que tenien bona relació", sentencia Enric Estrela.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat