A poc més d’un mes de la diada del 9 d’Octubre i repensant col·lectivament els fets i les repercussions d’aquests, s’obrin unes quantes reflexions que cal, com a moviment, discutir.
Comencem, doncs, per fer una xicoteta introducció dels antecedents als fets. Moments i situacions que tothom coneix però que no necessàriament es relacionen políticament.
Vivim, i això sembla una obvietat, en un temps clarament reaccionari. Per entendre aquests, hem d’analitzar, amb profunditat, la història i els interessos de classe derivats d’aquesta dècada (2008-2018) “meravellosa” pel que fa a la política.
El començament de la dècada política començà amb una gran crisi del capital i, per tant, del capitalisme, crisi, cal remarcar-ho amb rotunditat, autogenerada per la mateixa morfologia del capital, per les seues contradiccions internes i per la seua forma de dominació econòmica, política i cultural i no per cap força anticapitalista o lluita interimperialista.
Pel que fa a la nostra nació, un seguit de mobilitzacions populars varen seguir el camí de la defensa i l’atac a les institucions del capital. Mobilitzacions defensives que s’articulaven mitjançant plataformes en defensa de l’habitatge, contra els desnonaments, en defensa de l’horta, contra la corrupció, la banca, la monarquia, el parlament… Es mobilitzen les estudiants, els professors, les professores, la sanitat… i, mentrestant i paral·lelament, va enfortint-se de forma generalitzada un sentiment d’autoafirmació nacional en diversos graus i experiències, de forma decidida al Principat, més moderada al País Valencià i les Balears, on els docents es planten davant de l’Estat i el seu intent d’eliminació del català en les escoles.
La CUP creix de forma notable al principat arribant al País Valencià i a Mallorca. Però també a les Balears i al País Valencià pren forma un municipalisme autònom i combatiu. A Felanitx, Pollença, Castelló…. creix el valencianisme d’esquerres, el mallorquinisme d’esquerres, el sobiranisme i l’independentisme que s’alça davant la crisi sistèmica del règim del 78. Pren la forma d’un projecte social i rupturista, desitjable i possible (per algunes persones fins i tot probable) no ja com una entitat corpòria i formada, sinó, més aviat, com una possibilitat en construcció.
Açò no és “la qüestió catalana”. En tot l’Estat, però sobretot a la seua perifèria i a Madrid, comença una desorganitzada embranzida contra la situació generada per la crisi, on l’espontaneïtat i la manca quasi total d’una connexió entre les forces anticapitalistes que s’oposaven al règim del 78 des de la seua constitució i les “noves formes d’expressió política” s’evidencia. Aquest despertar sense estratègia i aquesta força juvenil sense història i, fins i tot, en alguns punts, contra ella mateixa, camina desorientada oposant-se a la desintegració parcial però molt significativa de les estructures de l’hegemonia del capital (monarquia i, per tant, l’exèrcit, banca, Estat, sindicats, partits polítics, institucions autonomistes), sense un rumb eficaç i per tant fàcilment manipulable i assimilable.
Cal apuntar, breument, algunes qüestions sobre el nivell de desconnexió entre les noves formes i les de sempre i intentar fer un exercici d’apropament sincer i crític per ambdues bandes. L’extenuació de gran part de l’oposició clàssica al règim del 78 era considerable: anys de predicament en el desert, atomització generalitzada de l’individu, insistència en la resistència fins a sectaritzar-la, desgast, fraccionament, infantilisme polític, banalització de la resistència o la seua cara contrària, marginació i, sobretot, una brutal repressió que situa els grups polítics que encara lluitaven en una important reorganització (els moviments més potents) o en la simple supervivència davant una clandestinitat operativa, política, cultural i en molts casos també judicial.
Per altra banda les noves forces no vénen acompanyades d’una història pròpia, no creixen impulsats dels aspectes no vençuts de la lluita contra el capital i l’estat en la seua forma espanyola. Més aviat, aquest moviment, és fill del mateix sistema, integrat en la seua psicologia (fins i tot rebutja o nega part fonamental de la lluita contra el règim en democràcia). És una part del poble atomitzat que abans formava part de l’hegemonia del règim i que, ara, arrancada del seu cos, al que estava unida per un fort lligam ideològic i cultural per la brutalitat de la crisi, intenta oposar-se a la seua destrucció.
L’entesa entre aquestes dues experiències era molt complicada i més enllà de l’agermanament tàctic contra la burocràcia del PP i la seua forma corrupta va ser fàcilment assimilable per paranys electoralistes i per una tendència de reforma del mateix règim del 78. L’ofensiva contra el règim es deté en estat embrionari i és fagocitada per opcions electoralistes defensores de l’estat centralista i, per tant, defensores per acció o inacció del règim del 78. Es deté sense afiançar cap posició rupturista llevat del procés popular independentista desenvolupat, sobretot, al principat.
Dintre de l’escora europea cap a la dreta més bonapartista i reaccionària que festeja amb el feixisme, es consolida, amb les seues contradiccions, un moviment popular, políticosocial, amb capacitat per plantejar la ruptura i, potencialment, amb capacitat per ensorrar l’estructura borbònica espanyola des de l’esquerra. És l’objectiu de la contraofensiva brutal de l’estat i els dels mecanismes mediàtics i econòmics del règim.
L’estructura de l’estat reconeix ràpidament el problema i la capacitat d’extensió, primer, cap als altres territoris de la nació catalana i després, i per influència, a la resta de l’estat, aixecant, al País Valencià , les illes i al Principat, el terrorisme “de baixa intensitat” dels grupuscles feixistes sempre a les ordres de la causa d’Espanya.
Així s’estableix una triple pressió. Per una banda, l’orquestrada per l’estat i els seus mecanismes repressius, judicatura, forces repressives, parlament, exèrcit… Per altra banda, la mediàtica, al servei de la causa d’Espanya amb mesures de contraintel·ligència desinformativa, manipulació, atacs sistemàtics a l’equidistància periodística… i, per darrere, la recuperació dels carrers i la provocació més de manual. Els Contra-GDR al nord i les contramanifestacions al sud. És ací on cal enquadrar la repressió que s’enceta el 9 d’octubre del 17 amb agressions, corredor i cobertura de la policia a l’extrema dreta com en els anys del franquisme, les provocacions als aplecs, les agressions “aleatòries” i la caricatura d’aquesta passada diada, amen dels afers relacionats amb teatres i altres històries per a no dormir.
La novetat d’aquest nou d’octubre rau en la lliçó que ens mostra la realitat defensiva que imposaren les mateixes circumstàncies. És a dir, el fet que una de les diades del País Valencià fos unitària, combativa, disciplinada, contra el règim del 78 i netament antifeixista obri la porta a començar un camí d’aliances i de construcció social basat en els dos eixos fonamentals que unien aquella reivindicació nacional: l’antifeixisme i el dret a decidir si volem o no continuar amb el règim del 78.
Cal tenir clar quins foren els elements interns de l’aturada en l’ofensiva i, tenint-ho en compte, articular amb pluralitat, però des de l’autonomia política i la democràcia popular, expressions polítiques pròpies que s’oposen en la pràctica als cants de sirena d’unes plataformes electorals d’esquerra valenciana que es converteixen en grans gestors de les polítiques reaccionàries anteriors, sense qüestionar ni el centralisme, ni el sistema borbònic en cap de les seues vessants.
Si fugim de sectarismes a dreta i esquerra i si entenem que la supervivència del nostre país, la nostra cultura i la democràcia popular i participativa està en perill davant de la contraofensiva reaccionària i que si continuem actuant fraccionats, ja no podrem suportar molt més de temps la reacció que va venint cada colp més dirigida contra nosaltres: podem arribar a entendre que el que va passar el nou d’octubre passat ha de passar a cada aplec, en cada manifestació, a cada acte polític, lingüístic i reivindicatiu.
Cada diada ha de ser una demostració antifeixista, plantant cara al feixisme, expulsant-los de les voreres, recuperant espais i moments per enfortir-se, lluitant perquè el País Valencià serà popular, democràtic, unitari i antifeixista o no serà.
