Com a professor de Llengua he de reconéixer que em cau l’ànima als peus cada vegada que escolte allò de: “A mi no m’agrada llegir”, una pregona decepció que només es veu superada per la seua versió ampliada: “A mi no m’agrada llegir en valencià”. Una doble negació que malauradament no esdevé una afirmació rotunda, sinó una reafirmació (ara, però, matisada i més descoratjadora) d’aquesta confessió d’aversió lectora. És una mena de si no vols caldo, tres tasses, amb la qual els abnegats alumnes pretenen justificar la seua manca d’entusiasme lector i alhora apaivagar la passió amb què tractes d’encomanar-los l’estima per les nostres lletres.
Però bé, després d’encaixar per sorpresa aquest colp dur, de refermar-me en la idea que a cada bugada perdem un llençol i encara visiblement estabornit, faig el cor fort i pense de bell nou que amb paciència i una canya, el cel es guanya.
Ben cert és que ara i adés esgrimim a l’aula un fum d’arguments (que creiem sòlids, convincents i irrefutables) pels quals considerem que paga la pena que els nostres alumnes s’endinsen en el món de la lectura, que freqüentment preparem amb il·lusió activitats de foment lector que presagiem infal·libles, que de quan en quan els parlem des de l’arreleta de l’ànima d’obres i autors que ens han corprés, que cada curs proposem lemes originals i engrescadors, que organitzem dies, setmanes, mesos i lustres, si cal, “del Llibre”, que tothora tenim ben present allò de predicar amb l’exemple encara que moltes vegades concloem que prediquem en el desert… I tot açò ho fem perquè estem convençuts que cal seguir endavant, perseverar, i defensar i propagar que llegir és una activitat fonamental per al desenvolupament humà i, a més, que fer-ho en valencià és un acte de justícia.
I sí, dic de justícia, encara que sovint hi parem poca atenció. La lectura és un acte de justícia, de manera transparent i en qualsevol de les tres primeres accepcions que recull el diccionari: perquè dóna a cadascú el que li pertoca, perquè cal fer-ho atenent a la raó i perquè reconeix allò que està fet amb equitat.
En primer lloc, de justícia amb els autors, artistes de la paraula d’indubtable qualitat que conreen amb encert tots els gèneres i creen obres per a totes les edats. Que piquen pedra amb obstinació per tal d’enllestir els seus textos i que ens ofereixen negre sobre blanc els millors fruits de la seua creativitat.
En segon lloc, amb les editorials, agències de viatge de la paraula, corretja de transmissió de les noves propostes literàries, focus de dinamisme cultural, on una munió de professionals treballa perquè els originals que hi arriben acaben lluint ben ufans en aparadors i prestatges.
En tercer lloc, amb la nostra llengua. Perquè llegir en valencià és un acte de coherència, de normalitat i, sobretot, d’estima per la cultura del nostre poble. I llegim en la nostra llengua perquè sentim la necessitat d’emmirallar-nos, de retrobar-nos i de conèixer històries foranes contades amb les nostres paraules.
I, per últim, i encara que semble una mica egoista i pretenciós, llegir és un acte d’autoestima, d’amor propi, de justícia amb un mateix. Fem esport, tractem d’alimentar-nos millor… però també llegim per ser més crítics, més lliures, més creatius.
Llegim, llegiu… perquè no paguen justos per pecadors, per agrair i reconéixer el talent dels escriptors i la tasca editorial, per renovar el compromís amb la nostra llengua i, sobretot, per pur egoisme: per gaudir, créixer i viure millor.
