La crisi del frontó valencià

L'absència de relleu generacional i la manca d'instal·lacions marquen el present i el futur d'una de les modalitats més populars del joc de pilota
/ València
24 novembre 2018 01:00h

El frontó valencià coneixerà hui el seu nou campió individual. Pasqual, de la Pobla de Vallbona, defensarà el títol, aconseguit l'any passat, davant Alejandro, de Paterna. Serà al frontó municipal d'Almussafes (12.00 hores, À Punt), on, si tot va bé i l'oratge acompanya, s'espera la presència de vora 150 espectadors amb ganes de presenciar la millor partida de la temporada en la modalitat de les tres parets.

Evidentment, es tracta d'una realitat la qual no té res a vore amb el que va ocórrer a Pamplona el passat diumenge, quan 3.000 aficionats van omplir les grades del frontó de Navarra amb motiu de la final del Cuatro y Medio, entre Altuna III i Ezkurdia. Aquella partida va ser notícia una setmana abans de disputar-se, va ser la protagonista esportiva del cap de setmana i va tornar a ser notícia, fins i tot, una setmana després.

Sabuts i coneguts són els diferents graus de repercussió social i mediàtica que viuen la pilota professional valenciana i la basca. Dos escenaris radicalment contraris. Tanmateix, resulta especialment curiós i sagnant la sideral distància que hi ha entre el frontó que es practica a la Mediterrània i el Cantàbric, almenys en l'àmbit professional. Perquè mentre els frontons bascos s'omplin i recullen grans dades d'audiència, el frontó valencià està en crisi. Bon exemple ha estat el silenci que ha acompanyat el campionat individual, el més prestigiós de la modalitat. Una competició que va començar a principis de setembre, fa quasi tres mesos, i en la qual en la màxima categoria només han participat huit jugadors. Ací radica un dels principals problemes del frontó valencià, l'absència d'un relleu generacional.

El dia de hui, el frontó no és una disciplina professional. Les diferències amb l'escala i corda i el raspall són siderals i com a conseqüència, els jugadors han de compaginar les partides i els entrenaments amb el seu ofici fora de les canxes. Un panorama poc atractiu, sobretot, per als més joves. D'aquesta manera, els pilotaris que comencen a despuntar al frontó, com és el cas de Lluís de la Vega o Carlos de Massalfassar, últims campions del Trofeu Diputació, prefereixen provar sort al trinquet, escenari en el qual tenen més opcions de ser professionals i obtenir un rendiment econòmic.

Pasqual Balaguer, un dels finalistes hui a Almussafes, és un exemple representatiu d'aquesta situació. Fill de jugador de frontó, aquesta pilotari de la Pobla de Vallbona disputarà hui la seua desena final del mà a mà d'ençà que jugara, contra Puchol, la primera, allà per l'any 2003. Ja ha plogut. Pasqual, va destacar des de ben jove al frontó i amb la creació de l'empresa Valnet es va unir a la nòmina de jugadors d'escala i corda, deixant de banda el frontó. La modalitat de les tres parets perdia la que podia haver estat la seua gran figura durant dècades. El de Camp de Túria, tanmateix, va decidir abandonar el trinquet uns anys després per a regressar al frontó i la galotxa, dues modalitats amateurs, on es va guanyar l'estima dels aficionats i on va conrear, pràcticament, tots els títols possibles.

El camí del trinquet cap al frontó l'han seguit molts jugadors d'escala i corda que, en els darrers anys de carrera professional, han buscat un joc menys exigent físicament. És el cas de Sarasol, Puchol, el mateix Paco Genovés o Cervera, entre d'altres. També Adrián de Museros, el qual amb 42 anys encara lluita per tots els campionats. De fet, el de l'Horta Nord va disputar la final de l'any passat contra Pasqual, quan va perdre, i també l'anterior, davant Javi Díez el "Moro" de Massalfassar. Ells, juntament amb Alejandro de Paterna i Adrián de Quart formen la "vella guàrdia" que manté el nivell de la màxima categoria del frontó valencià, a l'espera d'una nova fornada d'especialistes.

Però, si la falta de nous jugadors preocupa, més ho és encara la manca d'unes d'instal·lacions a l'alçada. El d'Almussafes ha estat el triat per acollir les finals dels últims campionats, malgrat que la seua capacitat no supera el centenar i mig d'espectadors. D'altra banda, la resta de frontons, com el de Xest, Alfafar o Albal no milloren les condicions. Unes infraestructures molt allunyades de les formidables construccions del País Basc, preparades per a rebre esdeveniments esportius amb l'objectiu de reunir una gran quantitat de gent i possibilitar les retransmissions televisives.

En aquest punt, cal destacar que un dels frontons més actius és el del Puig, a càrrec de la Penya Pilotaris Amics del Frontó del Puig. Un frontó que, a hores d'ara, pateix un important procés de remodelació. Una vegada finalitzat, el frontó del Puig es convertirà en un dels referents de la modalitat. Malauradament, els dirigents del club i els de la Federació de pilota arrosseguen en el temps un conflicte que ha desembocat en la no participació de l'entitat en les competicions federades. Només els xiquets de l'escola, una de les més nombroses del territori, forma part dels trofeus escolars.

Amb tot, des de la Federació es treballa des de fa temps a activar l'habilitació d'un nou frontó, o remodelar-ne un de ja existent, amb un aforament d'entre 300 i 500 espectadors. Un frontó de garanties i amb capacitat que es transformara en la seu de les grans finals.

Probablement, tant els problemes en la projecció de jugadors com la mancança d'unes d'infraestructures de nivell han anat derivant en una crisi general de la modalitat. El públic és cada vegada menor, les partides es juguen sota l'ombra mediàtica fins a convertir el frontó en un joc anònim. Una amenaça amb forma, ja, de realitat.

Lluny queden els anys en què Genovés o Sarasol generaven una forta expectació amb els seus memorables desafiaments contra els millors pilotaris bascos. Unes partides que ara no interessen. Ni als organitzadors ni als jugadors. Deixant de banda l'aspecte econòmic, aquestos desafiaments han deixat de celebrar-se per la diferència que hi ha entre les pilotes amb què es juga al País Basc i a la geografia valenciana. Les grans estreles del trinquet estan acostumats a colpejar una pilota més menuda i lleugera que no els pilotaris bascos. L'adaptació a la nova pilota suposaria uns mesos d'entrenament per tal de competir amb garanties. D'altra banda, els bascos no estan per la llavor de baixar el pes de la pilota amb la qual solen jugar. La solució d'un pes intermedi no acaba d'agradar a ningú.

El frontó valencià, amb els seus problemes de jugadors, instal·lacions i espectadors, espera una renovació, un nou impuls, que reconduïsca la situació. L'esperança, com en altres tantes coses en la pilota valenciana, respira en les categories inferiors, en la base, en les escoles. Perquè el frontó, possiblement per la seua senzillesa, és una de les modalitats més practicades en els jocs escolars, encara que la de l'internacional One Wall retalla distàncies cada temporada.

Amb tot, el frontó respira. I aquest migdia, Pasqual i Alejandro jugaran, no només contra la paret blava d'Almussafes, sinó contra la crisi d'una de les modalitats més emblemàtiques de la pilota valenciana.

next