En psicologia s’anomena així al procés pel qual les contradiccions mentals que vivim i que ens generen tensió ens obliguen a buscar noves explicacions o raonaments per tal de mantindre la coherència amb nosaltres mateixes. Per exemple, seguir fumant i voler cuidar-se. En algunes ocasions aconseguim canviar d’opinió, però en altres usem conductes d’evitació, de restar-li importància o argumentacions que justifiquen aquestes contradiccions com la «natura», és a dir, el costum.
En el sosteniment d’actituds masclistes és freqüent utilitzar el «compadreo» dels altres o la imposició del criteri des d’una situació de poder i també se sol barrejar amb un determinat sentit de l’humor. Així, en una reunió de senyors empresaris s’utilitza aquesta tècnica de fugida, parlant d’«empresos… per temor a la presó…». Molt lamentable i, sobretot, com diu Violeta Tena, més lamentables els riures i complicitats. Tot per calmar eixa cosa que ens molesta quan som conscients (i ja en som) que estem actuant en contra de la idea que totes les persones som iguals i tenim els mateixos drets. Tot per tal de mantindre uns privilegis que no ens pertoquen sense reconéixer-ho. Tot per defensar allò que sempre hem cregut, que els homes són millors que les dones. (Fa mal llegir-ho, no?)
Així, aquestos empresaris i també altres representants socials, creuen que poden assistir als premis EVAP, escoltar i aplaudir els discursos feministes de la presidenta, premiades i vicepresidenta del govern i, uns dies després, burlar-se’n i eixir-ne impunes.
Doncs, potser, podran esquivar els seus pensaments, disfressar-los i fins i tot arribar a assumir una situació d’hipocresia, però la pressió social (i la interna) anirà en augment i quan als «senyoros d’empresos» els posem les xifres de beneficis sota el nas i la necessitat que les dones ocupem els espais de decisió que ens pertoquen; els caldrà seguir treballant en eixos canvis mentals o romandre en la clandestinitat dels que fingeixen ser feministes –ara és moda– però continuen consumint prostitució, contractant secretàries pel seu aspecte i relegant les seues dones i filles al suposat «lloc que els pertoca».
Hi ha una realitat innegable, que és justament la que està provocant la dissonància cognitiva, i és que el masclisme ja no es pot defensar públicament i per tant totes eixes antigues creences tan arrelades comencen a produir-nos situacions mentalment insostenibles.
Aquest xoc mental, però, no és patrimoni dels empresaris masclistes; ben al contrari, s’amaga darrere de cada decisió, en cada reflexió i ens ajuda a descobrir les nostres contradiccions entre les creences i les evidències. Per tant, ens facilita progressar, reflexionar i assumir noves perspectives.
Altre exemple a destacar serien els editorials i columnes d’opinió on ‘periodistos’ s’omplen d’explicacions grandiloqüents que tracten de justificar(se) que les dones en política són (excessivament i malvadament?) ambicioses però en els homes és legítim. Mentre, signen Pactes contra la violència masclista, escriuen o permeten articles i titulars que carreguen contra les dones que aspiren al poder. Mentre la Unió de Periodistes edita un manual d’estil pel tractament de la violència masclista, alguns continuen dibuixant les dones en l’àmbit públic com ambicioses i usurpadores.
Segurament si els ho plantegem usaran la tècnica de la negació. Però l’evidència científica em dona la raó. Feu l’exercici, busqueu els recents articles on es parla de l’aprovació dels pressupostos i constateu com la vicepresidenta del govern, Mónica Oltra, és l’absoluta protagonista no d’haver fet possible els millors pressupostos de la història valenciana sinó d’haver «arramblat» uns quants milions als pressupostos, com si foren per a casa seua, com si d’una mena competició es tractara, com si la vicepresidenta del govern no tinguera la responsabilitat legítima de negociar els pressupostos sinó que fora una intromissió o un caprici. I sí, no tingueu dubte, és perquè és dona i, per tant, els valors com valentia, constància, fermesa, compromís són qüestionables i interpretables com a «no naturals».
Cal parlar també d’aquest tipus de violència masclista, perquè és la que assassina dones i ha passat per aquestos esglaons, per la de les rises còmplices, el “colegueo”, el llenguatge sexista, el “les dones no valen per a … “, el “s’ho està buscant”, etc.
Canviar la nostra forma de pensar, les nostres creences, és un acte quotidià i un signe d’intel·ligència. Així que si el 25-N serveix perquè eixiu a manifestar-vos o si serveix perquè pareu atenció a les alarmes mentals i les aprofiteu per a ser millors persones, ja ens haurà valgut de molt.
