La deformació professional de l’activista em du ocasionalment a seguir l’actualitat política d’Espanya. Ocasionalment interacciona amb la valenciana de forma sòrdida i fugaç. Novembre ha acabat amb dues notícies especialment importants: el pesquer de Santa Pola i l’intent de boicot d’España 2000 sobre l’espectacle de La Rambleta de Mongolia. La dreta de València (em negue a qualificar-la com a ‘valenciana’) és aficionada a la censura. Les televisions espanyoles amb el mínim anàlisi possible han parlat del tema volent plantejar-lo com a part de l’auge de VOX i l’extrema dreta espanyola. La dreta de València ha censurat des del poder mots històrics (com ara País Valencià), símbols, responsabilitats d’accidents de metro molt greus i, naturalment, espectacles culturals. L’ocorregut amb Dani Mateo i Mongolia és un altre capítol en la normalització de la cultura de la por tan nostrada.
El govern d’Espanya i el de València han actuat a l’altura de les circumstàncies, fent el seu treball en menys de cinc hores. La seua tasca, en el cas de l’Ajuntament, era mantenir l’espectacle programat i, la del govern, garantir mesures policials. Encara així, menys d’una hora després d’anunciar La Rambleta la suspensió de l’espectacle de Mongòlia, el duo còmic en Al Rojo Vivo de La Sexta va protestar en horari de màxima audiència en la seua secció: Informe Mongòlia. Edu Galán, ací, va afirmar que estava “fart” que “les autoritats valencianes no foren capaces de garantir la seguretat del seu espectacle”. Menys de quatre hores abans que la Delegació del govern espanyol (que té les competències de seguretat ciutadana) anunciara que la policia protegiria finalment aquest espectacle.
Uns comediants famosos van aconseguir, gràcies a l’actuació coordinada de televisions i xarxes socials, véncer la por a la ciutat de València, el que ja haurien volgut al seu dia Obrint Pas, Los Chikos del Maíz, La Raíz, Pellikana, La Gossa Sorda, Zoo, Xavi Castillo i molts altres grups i artistes valencians menys coneguts acostumats a la censura de la dreta de València. Una demostració de força del progressisme castellanoparlant que va obtenir com a recompensa un posicionament ràpid de la Delegació del govern espanyol.
Però, la presència mediàtica d’aquesta crònica rellevant de l’actualitat valenciana (i en tractar-se d’humoristes plenament espanyols i no qualsevol dels mencionats abans, també de l’actualitat espanyola) ha sigut molt més viral que l’altra gran notícia: un pesquer de Santa Pola, abandonat 9 dies en el Mediterrani amb catorze vides pendents del permís d’Espanya, Itàlia, Malta o, en últim cas, França per atracar. Feia sis dies que havia contactat amb el govern d’Espanya sense que aquest li donara autorització. En negar-se Itàlia i Malta, l’alcalde de València i la portaveu del consell de la Generalitat Valenciana van exigir que pogueren fer-ho al port de València. Però la ministra Carmen Calvo, inexplicablement, va instar el vaixell a posar-se rumb a Líbia. Sense despentinar-se, va manar enviar dues persones de Santa Pola, blanques, amb DNI espanyol, junt amb altres dotze humans, a un territori controlat per les màfies i els grups terroristes on tenien moltes possibilitats de patir represàlies i sense serveis sanitaris.
Abandonats a la mediterrània nou dies. Fugint de vides miserables i arriscant la vida, sense cap intenció de tornar enrere i perdre-la, fent tot el soroll mediàtic que podien, van optar finalment per desobeir i tornar a Santa Pola. Si el govern d’Espanya haguera intentat anar a impedir l’entrada d’aquestes persones a la nostra terra, hauria obligat la gent que vivim al voltant de Santa Pola a anar a protegir aquesta gent de les patrulles funcionarials espanyoles i combatre-les si era precís. Hi havia gent disposada i aquesta desobediència va fer possible que el pesquer finalment aconseguira el permís d’entrar a Malta.
Si algú, especialment després de l’Aquarius, és capaç de sostenir amb xifres el problema financer que hauria suposat per a Espanya acollir dotze persones abandonades en el Mediterrani m’agradaria que avaluara amb el mateix mètode quantitatiu quant costa la vida de catorze persones, dues d’elles naturals de Santa Pola. El cost aproximat pel desplegament policial de l’espectacle de Mongolia ronda els 150.000 euros. D’aquest, no puc dir sinó que és innecessari. Personalment, he patit amenaces d’España 2000 com qualsevol persona que ha intentat fer cultura o activisme a la ciutat de València, si és veritat que el partit de Jose Luis Roberto està ple de gent perillosa i violenta, també ho és que aquest tipus de provocacions quasi pròpies d’una banda terrorista és amb total seguretat una enganyifa. España 2000 (a diferència d’altres entitats emergents de l’extrema dreta com Lo Nuestro i Democracia Nacional) està en un moment de debilitat interna en el qual no es pot permetre cap acció tan contundent com atacar un espectacle cobert en un edifici públic d’una metròpoli europea. Si bé és cert que tota precaució és bona, l’experiència de qualsevol persona que conega un poc l’extrema dreta de València serà conscient que la seguretat de l’espectacle de Mongolia estava garantida amb policia o sense desplegament policial. Si el cost econòmic de salvar catorze vides és menys prioritari que aquest altre, no entenc el que significa ser un estat “social, democràtic i de dret”.
Aquestes dues notícies, en principi inconnexes (a banda de l’escenari valencià present en ambdues), són profundament indignants transmeses alhora. Mentre el govern espanyol abandona dotze persones durant nou dies, aprofita per a fer-se publicitat per garantir el dret de dos còmics a expressar-se en la mateixa ciutat on no deixa acollir aquests éssers humans. Damunt, la maquineta televisiva s’ha encarregat ella sola de sobredimensionar aquesta polèmica d’estar per casa mentre es mantenia en un segon (o tercer) pla el drama que estava patint un vaixell valencià. El govern del “sanxisme” actua d’aquesta manera: si no votes els seus pressupostos, és perquè no vols els pobres; si no acceptes els seus xantatges, és que vols que guanye la dreta. Són missatges ràpids per a distreure dels problemes reals, com quan els governs de Rajoy i Aznar feien servir Gibraltar per a esborrar de l’agenda els seus escàndols.
Mentre puja la factura de la llum i el govern ofereix el bo social que ja existia amb Rajoy, fa mig any que parlem de la mòmia de Franco. Coneixem molt millor la política diària de Catalunya que la de l’Estat. Hi ha vagues als serveis públics dels hospitals més importants de Madrid i Catalunya i sols sentim parlar d’una d’eixes vagues. El govern espanyol va acceptar l’Aquarius com a element propagandístic quan els tuitstars i les celebrities europees demanaven que arribara a València. Des de llavors ha tornat en calent a persones que travessaven la frontera terrestre i ha denegat a altres vaixells desembarcar a Espanya.
Al País Valencià ens dóna molt ‘pel sac’ España 2000. Molt. I que vulguen ser els programadors culturals de València. La seua censura contra Mongolia és intolerable i m’alegre molt de la ‘victòria’ de divendres (si es pot considerar una victòria tindre un espectacle de teatre ple de policia com si València fóra Moscú i ‘la colla del coixo’ fóra Txetxènia). Però eixe govern tan atent al trending topic i que empatitza amb la llibertat d’expressió de gent amb tots els micròfons i càmeres de l’Estat oberts en menys de cinc hores ha estat set dies ignorant el truc d’emergència d’un vaixell d’un poblet del Baix Vinalopó que duia dotze persones rescatades d’alta mar.
Les cortines de fum de dretes són previsibles i senzilles d’esbrinar. El problema de les cortines de fum d’esquerres és que nosaltres mateixes podem caure en elles. Són situacions amb certa importància que es fan servir com a assumpte crucial de l’actualitat, situacions que ens afecten i importen, que ens vinculen ideològicament però que busquen esborrar els veritables drames que ens haurien d’indignar. Els partits d’esquerres han canviat la correlació parlamentària de forces, l’Administració encara és la mateixa amb diferències pràcticament imperceptibles i per tal d’evitar que ens qüestionem els pilars fonamentals de les seues polítiques, faran servir cortines de fum per a mantenir-nos entretinguts de la realitat.
La gent contestatària hem de mantenir un esperit mental contestatari, governe qui governe. Hem de fugir de tot corrent d’opinió massiva i socialment homogeneïtzadora que busque fer propaganda mitjançant les nostres inquietuds, perquè aplaudir un govern que fa qualsevol cosa bé mentre té detalls inhumans i irresponsables, com ara deixar morir dotze persones en el Mediterrani, alimenta eixa forma de distreure l’atenció, perquè funciona. Diguem-li prou a les cortines de fum d’esquerres i assenyalem-les per a no perdre la pista a la nostra humanitat perduda.
