Crec que no és massa novetat dir que el que va ocórrer el passat diumenge a Andalusia és preocupant, i molt. Ja no sols perquè l’esquerra haja perdut la seua hegemonia pel fet que el partit socialista d’aquella comunitat no haja sigut fidel als seus principis. Tampoc no ajuda la perpetuació en el càrrec, que mai no és bona. I si ja són vora quaranta anys, menys.
En altres eleccions hem vist alternances entre dreta i esquerra, un fet molt habitual en la política democràtica. Però la confirmació d’un partit d’ultradreta, xenòfob, homòfob i d’un marcat caire catòlic proper a organitzacions ultres com l’Opus fa fredat. Però ara sembla que és el moment de fer culpable qui ho ha fet possible, i no, no és Vox. Els grans partits, i sobretot la dreta, tenen una arma més poderosa que un polític amb una llengua d’or. És un recurs que ha sobreviscut, o l’han mantingut en vida, des de temps passats, des de la dictadura, i que, sent molt econòmic, sol ser una arma infal·lible.
M’estic referint a la ignorància. En efecte, un mal comú a tot l’estat espanyol que afecta com una pandèmia i no entén ni de sexe, ni de classe, ni color. Una societat que viu d’esquenes a la cultura o d’un perfil d’educació baix són armes perfectes per a facilitar als partits conservadors un matalàs de vots que moltes vegades els porta a límits insospitats.
Sols cal veure on ha eclosionat Vox, sempre s’ha dit que el sud, i en especial Andalusia, és un territori on el nivell cultural mai no ha sigut un dels seus trets més definitoris. L’èxit podem observar que ha sigut producte de l’apropiació de les típiques sentències que se solen fer en les reunions familiars o tertúlies als bars, capitalitzant, junt amb Ciutadans i PP, el nacionalisme més ranci de bandereta i el ‘yo soy español, español’.
I, tot i que sempre s’haja dit que és al sud on abunden aquests comportaments, ací no ens quedem curts, que, per molt que ara ho veiem des de la distància i amb certa preocupació, quatre anys enrere vivíem en un coma induït que va durar vint anys. Perquè, malauradament i gràcies a una gestió fèrria de la ignorància, barrant el camí a diverses generacions, sabem que molts dels nostres parents sucumbiren al “mira Valencia que bonita está” o al “som un referent a Europa i tot el món”. Sols perquè ens enlluernaren amb el fet que eixíem assíduament a la premsa o que semblava que totes i tots podíem participar d’aquesta festa.
És més, he sentit moltes vegades coneguts afirmant amb vehemència que perquè aquest fenomen comence a desaparéixer, haurien de desaparéixer algunes de les generacions que ens precedeixen. Es basen en la falta d’accés a una educació superior, inclús moltes vegades a la bàsica. No crec que tinga prou a vore, ja que també és part de la personalitat i les inquietuds pròpies, perquè moltes vegades açò sembla inherent a edats o formacions. No per tindre carrera una persona té ganes de fer una ullada a diferents mitjans de comunicació.
Ara tenim un repte amb les noves generacions i, de moment, veig algunes llums a la fi del túnel. El que moltes i molts d’aquests potencials de la dreta creuen que es tracta d’adoctrinament és ni més ni menys que la formació de persones crítiques i amb ideals més enllà de la por a allò que és diferent al que imperava anys enrere. Perquè si una cosa tinc clara és la tasca dels mestres i les mestres, especialment les noves generacions d’aquests. Perquè si hi ha alguna manera per lluitar contra aquesta ignorància és amb cultura, amb ciència i amb esperit crític.
