Aquesta setmana, el president de la gestora del PP de València, Luis Santamaria, demanava la dimissió del conseller de Cultura, Vicent Marzà, per “destrossar el prestigi del Palau de les Arts”. Era la segona vegada en un any que un dirigent popular demanava el cessament del responsable cultural del govern del Botànic. L’anterior sol·licitud va ser després de la dimissió de l’exintendent del coliseu, Davide Livermore, un 5 de desembre de 2017, ara fa dotze mesos.
Quan el director d’escena torinés va deixar el càrrec, el teatre d’òpera havia complit una dècada des de la seua inauguració, deu anys en què va estar sota el mandat dels governs populars de Francisco Camps i Alberto Fabra, que van viure en primera persona com els sobrecostos, les inundacions, la detenció de l’intendent Helga Schmidt i les acusacions del director artístic, Zubin Mehta, de voler fer de les Arts “un teatre de províncies” marcaven una època sobre la qual el Botànic està plantejant una renaixença per a definir un nou període.
Poc després de la dimissió de Livermore, el portaveu de Cultura del PPCV, Miguel Ángel Mulet acusava Compromís de tindre “animadversió” cap al teatre d’òpera, de voler “una cultura de tercera”, ja que “preferien la Gossa Sorda o Alabajos abans que Plácido Domingo o Gregory Kunde”. Mulet assenyalava que el conseller Marzà tenia “falta de coneixement sobre com ha de funcionar” l’òpera. “No dóna la talla i és incapaç de gestionar un centre així, li ve gran”, afirmava el diputat popular
Unes setmanes després d’aquell 5 de desembre de 2017, posteriorment que el PPCV demanara la dimissió del conseller per la renúncia de Davide Livermore, Plácido Domingo acceptava la proposta de Marzà de seguir col·laborant amb les Arts. En maig de 2018, el baríton madrileny assumia la direcció de la Comissió de Mecenatge del teatre d’òpera valencià, un vessant de l’organigrama sense competències artístiques, ja que l’objectiu és aconseguir finançament privat de l’àmbit internacional. El mateix dia, Domingo va ser presentat junt amb la nova presidenta del renovat Patronat del Palau de les Arts, Susana Lloret.
El passat dissabte, les Arts inaugurava la seua dotzena temporada amb la representació de La flauta màgica, una coproducció del teatre d’òpera valencià i el Festival de Macerata, a la qual assistia per primera vegada en la història del coliseu un Ministre de Cultura. José Guirao va visitar durant aquella jornada l’IVAM, Bombas Gens i el Palau de les Arts i va aprofitar per a reafirmar que l’Estat ocuparà les dues cadires del Patronat de la Fundació que el govern del Botànic va oferir des d’inicis de la legislatura, una oferta, però, que va ser declinada per l’executiu de Mariano Rajoy en diverses ocasions adduint que el deute econòmic contret des de 2007 entre el Palau de les Arts i la Generalitat era el principal impediment.
El ministre va fiar l’augment de l’aportació econòmica a les Arts i l’IVAM a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2019, un suposat que tampoc no va agradar el conseller Marzà, qui va demanar que les paraules es materialitzaren en fets. Això no obstant, l’assistència del Ministeri de Cultura en l’òrgan de funcionament de les Arts equipara, de moment, el teatre d’òpera valencià a la resta de coliseus més importants de l’estat espanyol (com són el Real, el Liceu i la Maestranza de Sevilla).
Tanmateix, la xiulada d’una part del públic a la proposta escènica de Graham Vick de La flauta màgica i l’anunci del fins a aquest dimarts director general de l’àrea econòmica i financera de les Arts, Francisco Potenciano, d’abandonar el càrrec després de cinc anys per motius “personals i professionals” van servir perquè el PPCV tornara a acusar el Botànic de “derrumbar”, amb una “gestió ineficaç”, “el treball de tants anys del teatre d’òpera”, deia Luis Santamaria. El popular lamentava que durant aquesta legislatura hagueren ensorrat la feina feta per a “aconseguir un lloc en el panorama mundial” operístic i criticava una “falta de qualitat de la programació”, la qual “duu un any sense sofrir cap evolució”, i no dubtava d’especular amb el fet que si el conseller Marzà havia fet alguna cosa amb les Arts, aquesta havia sigut, en tot cas, “una involució”.
Aquest dimarts, la Comissió Executiva del Patronat de la Fundació del Palau de les Arts anunciava que Maria Inmaculada Pla agafa el relleu de Francisco Potenciano com a responsable de l’àrea econòmica i financera del teatre d’òpera. El funcionari de l’Ajuntament de Torrent va arribar a les Arts per ser un home de confiança de la consellera de Cultura del govern de Fabra, Maria José Català, qui coneixia l’economista des de la seua etapa com a alcaldessa de la ciutat de l’Horta Oest.
Però, a banda de la incorporació de Pla a l’àrea financera, l’òrgan de gestió del teatre avançava que s’anava a convocar una nova plaça per a sumar a l’estructura orgànica d’aquesta “nova etapa” una direcció adjunta de desenvolupament de negoci. L’organigrama que regirà el futur del Palau de les Arts, una vegada arriben els nous noms, representa un punt final a l’herència del PPCV durant una dècada al teatre d’òpera. D’entre els responsables triats al llarg d’una dècada en què el partit liderat actualment per Isabel Bonig governava la Generalitat, només sobreviu un dels directors musicals, Roberto Abbado, ja que Fabio Biondi va dimitir el passat 15 d’abril. Tots dos mestres italians van arribar de la mà de Davide Livermore, qui alhora havia sigut ascendit per Maria José Català de director del Centre de Perfeccionament a intendent del Palau de les Arts en substitució de Helga Schmidt.
La línia divisòria entre les dues etapes de gestió pública, la popular i la botànica, no només és una qüestió de canvis de noms (el nou director artístic que s’incorporarà en gener, Jesús Iglesias Noriega, serà qui decidirà sobre el futur del director titular del coliseu) sinó que representa també iniciar una estratègia diferent respecte a la ubicació del Palau de les Arts en el panorama operístic. Amb la marxa de Lorin Maazel, Zubin Mehta i Helga Schmidt, el màxim valedor davant l’opinió pública era Plácido Domingo. Ara, al capdavant hi ha una mecenes de l’art, s’ha incorporat l’Estat i s’ha renovat l’equip amb noms joves provinents de l’àmbit europeu que continuen comptant amb el baríton madrileny com a garantia de professionalitat. Però, abans d’engegar una nova estratagema, que compta també amb la col·laboració de Turisme de la Generalitat per a obrir camí cap a Àsia, el coliseu havia de subsanar les màcules d’una dècada de sobrecostos, inundacions, dimissions, detencions i deutes milionaris.
Sobrecostos i inundacions
L’any 2006 es parlava d’una inversió de 332 milions d’euros de cost final per al Palau de les Arts que havia construït (estava contruint) Santiago Calatrava. Des de 1996, quan van començar les obres, fins a 2006 es va triplicar la despesa. El pressupost inicial era de 84 milions als quals es van sumar 26 milions més per a l’equipament escènic i 2,3 del teló del Palau. En 2005, quan es va inaugurar parcialment i es va anunciar el fixatge de Helga Schmidt com a intendent, la factura arribava als 305 milions.
El Palau de les Arts es va tancar després de fer uns pocs concerts en 2006, ja que disposava de 300 butaques cegues que Calatrava va haver de retirar. L’aforament baixava de les 1.750 localitats a les 1.412 actuals. Zubin Mehta ja estava preparat per a fer-se càrrec de la primera temporada d’òpera en 2006. L’edifici encara no estava acabat i aquell any va haver de tancar per avaries mecàniques que van significar més de 500.000 euros en reparacions.
En 2007, unes pluges en octubre van inundar la sala Martín i Soler, que encara no s’havia inaugurat, i els baixos de tot el complex. La factura va pujar fins als 16,7 milions d’euros i l’inici de la temporada es va haver d’ajornar un mes. En desembre de 2007 un concert de Nadal va servir per a inaugurar l’Auditori de l’última planta. En 2008, van obrir les portes les sales que acullen el Centre de Perfeccionament Plácido Domingo.
En 2013, la Generalitat governada pel PPCV va rebre la notícia que tota la coberta de l’edifici s’havia de canviar perquè el trencadís estava solt. Dos anys després, en 2015, el teatre d’òpera lluïa una nova coberta després que l’estudi de Santiago Calatrava assumira la reforma que l’executiu d’Alberto Fabra negava. La despesa de refer el nyap va tindre un cost de 3 milions d’euros.
Una dècada després de la primera inauguració parcial de les Arts, els governs de Francisco Camps i Alberto Fabra havien triplicat la despesa de construcció del complex operístic (332 milions) i alguns mitjans parlaven aleshores d’una factura quintuplicada pels sobrecostos que ascendia fins als 478 milions d’euros sumant la part destinada a disseny, construcció, reformes i reparacions de desperfectes.
Dimissions i un deute milionari
El 27 de juny de 2014, el president del Festival del Mediterrani i director musical del Palau de les Arts, Zubin Mehta, anunciava que abandonava el coliseu d’òpera. El mestre indi, qui –junt amb Lorin Maazel– va posar en marxa l’Orquestra de les Arts i les primeres produccions operístiques al País Valencià, va deixar el càrrec després que el govern espanyol presidit per Mariano Rajoy mantinguera la seua aportació de 400.000 euros per a les Arts.
A l’Estat governava el PP de Rajoy, mentre que a la Generalitat Alberto Fabra tractava de torejar els colps que li arribaven des del seu partit. Mehta va acusar els dirigents populars de voler convertir el coliseu d’òpera en “un teatre de províncies”. El director indi va reconéixer que Fabra li va demanar que es quedara però “Madrid odia València”, va verbalitzar el mestre en el moment de comunicar la seua dimissió.
Maria José Català esperava reconduir la situació amb Zubin Mehta perquè aquest havia deixat la porta oberta a un possible retorn puntual per a dirigir alguna producció “si milloraven les condicions econòmiques”. Les Arts va passar dels 1,4 milions que li atorgava el govern socialista a una retallada de més del 50%. En 2011, el PP li va concedir 1,1 milions, una xifra que va baixar a 846.000 euros en 2012; en 2013 el Ministeri de Cultura encapçalat per José Ignacio Wert va reduir l’assignació a la meitat (423.000 euros), i en 2015 va llevar un pessic per a deixar l’aportació estatal al coliseu valencià en 400.000 euros. Actualment, el teatre d’òpera rep de l’Estat 600.000 euros front als deu milions del Real, els més de huit del Liceu i els quasi dos milions de Sevilla.
Mentre, el PPCV tractava de traslladar el missatge de normalitat dins d’un teatre que s’ensorrava abans de complir deu anys. Mehta parlava sense pèls a la llengua i acusava el govern popular d’incomplir les promeses d’acabar amb les retallades. L’orquestra, que va començar amb 96 professors, en comptava amb 57. Aquell 2014, Mehta va dir: “He arribat a pensar que tal vegada València hauria de demanar la independència i així rebríem més diners de Madrid”. Ningú li va explicar al mestre indi per què el Ministeri no entrava en el patronat. Algú li degué indicar que les assignacions paupèrrimes de l’Estat es devien a l’absència del govern espanyol en l’òrgan de direcció de les Arts –que sí que estava en el Real, el Liceu i la Maestranza– però, ningú no el va advertir que la negativa era a causa del deute que el teatre estava acumulant amb la Generalitat, qui li feia de prestamista, un forat econòmic que va resoldre el Botànic aquest mes d’octubre de 2018 amb una “operació acordió” per a condonar els 32,5 milions de passiu. El Consell va ingressar aquesta quantitat en les arques del teatre d’òpera, un moviment que les Arts posteriorment va fer a l’inversa per a aconseguir suprimir el deute milionari ocasionat per la gestió durant la primera dècada de funcionament.
Detencions de Schmidt i Ernesto Moreno
“Volien tirar-me i per a això m’havien d’imputar”. Així es va pronunciar el fitxatge estrella de Francisco Camps per a posar-se al front de la intendència del Palau de les Arts. Helga Schmidt va arribar en 2005 amb l’aval d’haver estat al capdavant del Covent Garden de Londres i, en 2015, Català l’apartava del càrrec abans que la policia detinguera l’austríaca i el seu gerent en 2007 i 2011, Ernesto Moreno.
Un informe de la Generalitat de 2013 indicava possibles incompatibilitats en la figura de la intendent. Schmidt era representat de l’entitat adjudicadora (Les Arts) i de l’empresa adjudicatària, Patrocini de Les Arts, una mercantil de 2008 ideada per a captar patrocini privat. La recerca de la Generalitat al·ludia a una vulneració dels tràmits que ha de seguir la contractació administrativa al respecte de la publicitat, concurrència i transparència dels procediments. Així, l’empresa de la qual Schmidt va ser consellera fins a 2009, va cobrar 508.040 euros en comissions per buscar ingressos privats entre 2008 i 2012.
Quan Schmidt va eixir acusada suposadament d’haver cobrat comissions, la consellera Català ja l’havia destituït malgrat que el discurs del govern de Fabra va ser argumentar que els fets investigats pertanyien al passat perquè les irregularitats administratives havien sigut subsanades aleshores. El judici, això no obstant, està previst per al proper 8 de gener de 2019.
Amb l’austríaca fora de joc, el PPCV va nomenar Livermore, qui va assumir dos càrrecs: la intendència i la direcció artística, una bicefàlia que es dóna en el món operístic però que no sol ser compatible amb la realització de produccions fora del teatre d’òpera al qual es pertany a temps complet. Aquest va ser el punt feble del torinés, qui ostenta el mèrit d’haver posat en marxa Les Arts volant (segurament un dels millors projectes de democratització de l’òpera a Europa) però que va pressionar el govern del Botànic perquè li passara per alt la seua pluriocupació. Aquestes, però, eren les “traves burocràtiques” amb què Livermore acusava el Consell i que el PPCV, qui el va col·locar, va consentir fins a 2015.
