Javier Campos es va haver de planificar la setmana a consciència. Fins a cinc exàmens l’esperaven dilluns i sabia que, molt probablement, no tindria temps, ni forces, per a estudiar diumenge. El seu equip el necessitava eixe dia al carrer de pilota Conrado Casanova d’Alfarb, on es disputava el campionat Edicom-Interpobles de galotxa davant la formació de Beniparrell. I Javier, amb només 18 anys i la primera avaluació del grau mitjà d’Educació Física per davant, va saber rubricar l’últim quinze d’una final que, molt segurament, ja mai no oblidarà. Va ser una pilotada seua, impulsada i dirigida per la potència i la il·lusió de la joventut, la que va permetre dibuixar sobre la canxa una emotiva abraçada, la de la victòria, amb Carlos, Óscar i Rafa. Ells són els jugadors, companys i amics que formen l’equip del poble campió, l’equip de Montserrat.
Javier, el benjamí de l’equip, recorda perfectament com va entrar per primera vegada al carrer artificial de pilota. Llavors tenia set anys. “El meu iaio tenia molta amistat amb Marcial, una de les figures del poble, i va dir-li que em portara un dia perquè provara. Em va encantar. Vaig vindre i vaig tornar. I així ja cada dia”, explica el jove pilotari del municipi de la Ribera, una de les joies del planter del club, amb un futur prometedor. “La gent major ve a veure’ns i m’anima molt, em diu que ho faig molt bé i que em cuide el braç”, assenyala Javier, encara sota els efectes de la vergonya del triomf. Parla dels aficionats que van veure jugar Marcial, Galán o Amador al carrer de l’església, l’actual carrer Germanies, en aquelles partides gràcies a les quals es va plantar i abonar una afició a la pilota, en especial a la galotxa, que ara com ara continua creixent i donant fruits.
El ben cert és que a Montserrat quan u és menut té moltes possibilitats d’acabar, sense saber massa bé com, amb un instrument musical o una pilota de vaqueta a les mans. Hi ha qui té mans per a tot. És el cas de Carlos Salmerón. Malgrat els seus 24 anys, sembla que juga amb l’experiència d’un veterà. La mateixa amb la qual, durant els últims jocs de la final contra Beniparrell, repartia missatges d’ànim i de calma als seus companys. “A vegades cal abaixar les revolucions, perquè se’ns han escapat algunes partides pels nervis, per l’eufòria de la gent, i això no pot ser”, subratlla. Carlos també va rebre la punxada de la pilota quan era molt menut. “Venia a veure jugar Víctor, Rafa, Jesús i Fede i deia ‘mare meua!’. Per això, jugar ara en l’equip del poble és tot un orgull”, destaca Salmerón, qui, a banda de jugar i treballar, és el monitor de l’escola de pilota del club. Una responsabilitat, més que una faena, que durant molts anys va desenvolupar Toni Sesé, un conegut veí del poble, el culpable que molts xiquets s’enamoraren de la pilota. Una d’eixes persones que, de forma desinteressada, es converteixen en el combustible que fa funcionar el motor d’un club, d’una afició. Sense ells no es podria avançar.
Un d’aquells xiquets va ser Óscar Besó, l’actual rest de l’equip. “Jo volia jugar al futbol i mon pare volia apuntar-me. Però em va entrar vergonya i al final vaig decidir-me per la pilota. Recorde el primer dia, amb el ‘tio’ Toni Sesé. Em va dir de començar jugant contra la paret, però tenia tanta vergonya que em vaig passar tot el temps assegut al banc mirant els altres jugar”, diu Óscar. Ara, uns quants anys després, és la principal referència dins de la canxa, on disfruta jugant al costat dels seus “amics”. En aquest sentit, Besó, empleat d’una empresa del poble del costat i que ha de quadrar els seus torns per a poder entrenar, té clar que la pilota és només una afició. “No espere viure de la pilota. Considere que no ho faig malament però no tinc les qualitats per a jugar al trinquet”, conclou el jugador de 27 anys.
Amb el trio de joves al centre de la pista, Rafael Anyó, amb 45 anys, és l’encarregat de fer la ferida. Va ser president del club durant una dècada, des de 2005 fins a 2015, i al costat de Jesús i Fede va formar part d’un altre dels equips memorables de Montserrat. Ara, a causa d’una lesió al braç, només fa la ferida. “Si estic fi, el rival ho passa malament”, bromeja Rafa, qui assegura que mai havia vist el club, fundat en 1974, amb tanta salut com ara. “Hem tingut èpoques bones, amb gent i guanyant coses, però ara, en estos últims temps, ens hem convertit en una família”, apunta mentre comenta la quantitat de clubs que han anat desapareixent al llarg dels últims anys. Des que es va casar, Rafa viu a Montroi però, mentre puga, afirma que continuarà jugant per a Montserrat.
Un dels companys d’equip de Rafa abans de la lesió va ser Fede, l’actual president del club, que està més que satisfet amb les victòries de Montserrat dins i fora de la canxa. “Realment, açò que estem ara vivint no és com a conseqüència de la nostra faena. El que estem recollint ara és el fruit de la gent que va treballar pel club fa anys com el ‘tio’ Toni, Paco, Marcial, Paquito, Alberto… El que estem fent ara nosaltres esperem que siga recompensat d’ací a uns anys”, argumenta Fede des de les oficines del club, decorades amb les fotografies de tots els equips campions. “Des de 2005 se’ns han quedat un parell de Supercopes ahí penjades, però la resta ho hem guanyat tot”, conclou orgullós. Ara, valora que l’equip és molt jove; que està compost per jugadors del poble, sense fitxatges, i que el futur està garantit. “El futur està garantit. El que és difícil és que isquen tants i tan bons”, somriu.
De la tasca sorda i obscura que comenta Fede han sorgit, a més dels títols del club de galotxa, jugadors professionals d’escala i corda com Voro Hervàs, ja retirat, i Marc Gimeno, qui acaba de tornar al trinquet després d’una lesió. Jugadors que han arrossegat els veïns de Montserrat al trinquet i que mai no han deixat de costat el club on es van formar com a jugadors.
La història de Montserrat, com la de Quart de les Valls, Faura, Beniparrell, o els pobles del Marquesat, però també la de molts altres municipis que treballen per a tindre representants en les primeres categories de la galotxa, manté encesa la flama de la pilota. Els seus clubs, formats en molts casos per un grapat de persones que van rebre l’herència de la pilota al carrer i que ara treballen per a donar satisfacció a la gent del seu poble, donen sentit a aquesta part de l’esport dels valencians. Perquè, amb la pilota professional en permanent debat sobre el seu futur i la seua viabilitat econòmica, el sentiment i la regeneració constant que s’originen en els clubs d’aficionats, pedrera de jugadors i aficionats són una onada d’oxigen, d’aire fresc, que renova l’esperança de la consolidació de la pilota com a esport popular. La història de Montserrat, la de Carlos, Javier, Óscar i Rafa, com la de molts altres pobles i altres equips, la història de la pilota, és només una història de futur.
