Un llibre desmunta l'ús polític dels ibers per a inventar-se una identitat valenciana mil·lenària

L'arqueòleg Tono Vizcaíno assenyala que dir que la llengua pròpia es remunta a l'època ibèrica no s'ajusta a les evidències científiques
/ València
11 desembre 2018 18:27h / Actualitzada 26 juny 2019 06:28h

Era l'any 2013 quan el portaveu del PPCV a les Corts, Jorge Bellver, defensava que el valencià venia de l'iber. La Real Academia Española (RAE) havia admés la unitat de la llengua i el diputat d'Alfara del Patriarca defensava una proposició no de llei en què el partit, aleshores en el govern de la Generalitat, afirmava que "el parlar dels valencians, que parteix de la més profunda prehistòria, s'escrivia ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric". Eixa llengua havia arribat fins a l'actualitat "després de les aportacions successives" de parlars "fenicis, grecs i llatins". La definició de valencià s'havia d'ajustar al que deia l'Estatut i de cap manera havia d'establir cap vincle amb el català. Per a rebatre la ciència i la RAE, Bellver es va atrevir a emfatitzar que els valencians "trobem en la cultura ibèrica el germen de les festes, costums, folklores, economia, religió, societat i llengua". La societat valenciana és el que és després de sumar "més de 2.000 anys d'història de vida intensa".

L'asseveració del PPCV defensada per Bellver no era nova. L'argumentari bevia d'afirmacions similars aparegudes a finals del segle XIX i durant el XX, quan la lluita partidista per a fer-se amb el lideratge polític del territori valencià no va dubtar a posar damunt de la taula que les característiques que definien els valencians, inclosa la seua llengua, s'endinsaven en els principis dels temps. Els ibers eren la cèl·lula mare de la valencianitat.

La Institució Alfons el Magnànim (IAM) presenta aquest dimarts A la recerca dels orígens. El passat iber en l'imaginari col·lectiu valencià, un assaig de Tono Vizcaíno en el qual l'arqueòleg desmunta, per una banda, l'ús polític de la societat ibèrica per a construir una identitat valenciana autèntica i, per una altra, analitza el paper que han jugat els diversos agents, des dels mateixos investigadors fins als periodistes i mitjans de comunicació, en la perpetuïtat de clixés que no s'ajusten a les evidències científiques demostrades en els darrers anys per l'arqueologia. El volum parteix de la tesi doctoral del mateix Vizcaíno però que, després de revisar el text per a dotar-lo d'un tarannà més divulgatiu, busca fer arribar el que es coneix sobre els ibers a un gruix de lectors potencials que no necessàriament han de ser experts en la matèria.

La Bastida de les Alcusses es troba al terme de Moixent (la Costera). / DIVAL

Vizcaíno no ha estudiat la societat ibera com una cultura del passat, sinó com des del present s'ha construït una imatge d'ells "per a legitimar determinades identitats", raona l'arqueòleg. La investigació està centrada en l'ús polític dels ibers, dedicant especial atenció al període que comprén des de l'aprovació de l'Estatut en 1982 fins a l'actualitat.

"La hipòtesi era que la construcció de l'estat de les autonomies s'havia fomentat en el redescobriment dels passats autonòmics per a construir una identitat més sòlida", apunta l'investigador. Així, centrant-se en els últims 30 anys, Vizcaíno posa damunt de la taula les claus sobre l'apropiació política, econòmica i identitària dels ibers, tot fent també un recorregut des del segle XVI fins als anys setanta del segle XX.

Recreació històrica durant una jornada de portes obertes a la Bastida de les Alcusses. / DIVAL

"Qui més s'ha apropiat dels ibers és el regionalisme valencià, sobretot entre finals del segle XIX i principi del XX, que justament coincideix quan a finals del XIX es descobreix la Dama d'Elx", afirma. La troballa del bust justament quan la Renaixença està "construint un univers simbòlic de la identitat valenciana la legitima", diguem-ne que "van utilitzar el passat ibèric per a justificar que la identitat valenciana venia des de feia mil·lennis", recorda.

El discurs del PPCV sobre el "geni artístic, la divisió territorial i la llengua" té precedents en autors de finals del XIX "que deien que els ibers parlaven valencià", perquè "era una manera de legitimar que la cultura i el territori valencià ja existia des de l'època dels ibers". Però, els ibers nostrats no eren qualsevol ciutadà d'una península. "Hi havia la idea que els ibers valencians eren els ibers més purs de tots. Els autèntics ibers", sentencia.

Dos elements defensats pel nacionalisme

Els jaciments i les restes ibèriques arreu del País Valencià són nombrosos, però hi ha dos elements cabdals per a identificar la iberificació del territori. La Dama d'Elx i el Guerrer de Moixent han sigut els elements més identificables, però "han tingut un tractament diferent", indica Tono Vizcaíno. Mentre que del bust il·licità s'han apropiat discursos polítics diferents, la figureta de la Bastida de les Alcusses només ha tingut la defensa del nacionalisme valencià.

"El nacionalisme espanyol va situar la Dama d'Elx com una de les primeres imatges de la dona espanyola", però també "el regionalisme valencià, que no ho entén com incompatible, així com des de l'àmbit local, ja que des d'Elx s'ha demanat la tornada de la Dama i s'ha convertit en un símbol dels il·licitans que el consideren el seu". Tots volen la Dama conservada al Museu Nacional d'Arqueologia a Madrid, però,"l'element que més ha pesat sobre la Dama és eixa identitat espanyola perquè a nivell estatal és un referent molt conegut".

Per contra, el Guerrer de Moixent "és un símbol més local que el regionalisme ha utilitzat, però també el nacionalisme valencià". La figura del guerrer "no hi ha viscut eixa apropiació des d'una identitat espanyola, no ha entrat en eixe circuit de símbols espanyols" i, per la seua banda, "el nacionalisme valencià l'ha vist com un símbol més autèntic d'eixe vincle entre els valencians i els ibers", encara que, continua Vizcaíno, la identificació del Guerrer de Moixent com un element cabdal per al nacionalisme valencià "no significa que haja renunciat a la Dama d'Elx".

Els ibers, uns grans desconeguts

"La gent té una idea difusa de qui són els ibers", sosté l'arqueòleg. Eixa desconeixença popular obri la porta a l'ús partidista per a trobar una genuïnitat que diferencie els valencians d'altres territoris propers. La investigació de Vizcaíno incloïa un estudi de camp per a recollir les percepcions que té la societat valenciana sobre els ibers, així, a través d'enquestes a peu de carrer (a Castelló de la Plana, Sagunt, València, Alacant i Elx), l'escriptor va poder palesar que "la gent té idea que els ibers foren els primers espanyols o valencians, segons el lloc o la ideologia" i arrossega els estereotips sobre una societat de "guerrers i primitius", al remat, reprodueixen "una sèrie de clixés que ens vénen des de fa segles i que realment tenen molt poc a veure amb la realitat arqueològica", remarca.

L'illeta dels Banyets, al Campello (l'Alacantí), conserva un dels jaciments més importants al sud del País Valencià. / MARQ

Els ibers eren una "cultura plural" i a pesar que, sobretot des d'Espanya, se'ls ha presentat "com una cultura única, un poc en eixa idea que els ibers serien els primers espanyols, realment, des de l'arqueologia el que sabem és que tot el que s'entén com a territori ibèric, que va des del sud de França fins al Guadalquivir, més o menys, és una cultura diversa amb diferències molt notables". En comú, els pobles ibèrics compartien l'escriptura, però, amb "variacions", també la ceràmica manté trets comuns, però, en canvi, "les formes d'organització, la cultura material presenta moltes diferències".

Malgrat que la investigació arqueològica de la cultura ibèrica "està molt desenvolupada" i "es coneixen moltes coses de la vida de com eren les cases, les activitats econòmiques dels ibers", la recerca de Vizcaíno palesa que "això no ha transcendit". Que això no haja arribat a la societat té una responsabilitat compartida, entre els mateixos arqueòlegs i els mitjans de comunicació.

I dels ibers, què ens queda?

Trobar algun tret actualment heretat directament dels ibers és "científicament molt complicat". "No és com el món romà, perquè estem parlant d'una distància temporal molt gran i perquè l'empremta cultural no és la mateixa. Arqueològicament parlant és difícil trobar eixa herència", emfatitza. Malgrat això, els discursos polítics no han dubtat a inventar que els ibers eren els primers valencians i hi ha "una voluntat de vincular tots els elements que construeixen la identitat valenciana com la llengua, les tradicions, el paisatge o la música amb eixe passat ibèric".

"Moltes voltes s'ha dit que els ibers valencians eren els més purs de tots, una afirmació que arqueològicament no se sosté", afirma. Un cas similar ocorre amb la divisió provincial, que s'empara en les referències romanes quan parlen que a l'actual País Valencià vivien edetans, contestans i ilercavons, doncs, "moltes voltes s'ha buscat que eixes fronteres antigues justifiquen les fronteres provincials actuals, especialment en l'Edetània, ja que a grans trets coincideix amb la província de València", i així construir una defensa política, ja que "van dir que la divisió provincial pràcticament la podem remetre a l'època ibèrica, la qual cosa és completament falsa".

Que eren bàrbars, primitius o que foren civilitzats gràcies als grecs i fenicis "són clixés que vénen de molt lluny". / DIVAL

"Al final, com més es remet a un passat remot millor, per a legitimar les idees, perquè diuen que ja fa més de 2000 anys que som així", explica Tono Vizcaíno.

Clixés perpetuats

Bona part del llibre analitza la imatge que els mitjans de comunicació han traslladat a la societat sobre els ibers. Que eren bàrbars, primitius o que foren civilitzats gràcies als grecs i fenicis "són clixés que vénen de molt lluny, construïts en la mateixa antiguitat, i es continua des dels mitjans sense fer una anàlisi crítica", lamenta l'arqueòleg. "Els mitjans tenen una responsabilitat molt gran perquè el que es pot veure en un programa de televisió ho poden veure un milió de persones i el que hi ha a un museu arqueològic arriba a un nombre més reduït de persones", explica.

"Nosaltres tenim una responsabilitat, perquè hauria de ser més normal que un periodista o un escriptor que vol escriure sobre els ibers contactara amb un professional de l'arqueologia, amb la universitat o un museu i segurament no hem fet la part de ser accessibles", apunta, per això, conclou que existeix una responsabilitat que és compartida sobre posar llum sobre una societat que va deixar empremtes al llarg de tot el territori.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next