Quan entres o ixes de l’estació del Nord de València, en unes marquesines laterals s’anuncia un musical selvàtic d’origen nord-americà. Les representacions no són al carrer de les Barques, ni al de Sant Vicent, ni al de Gregorio Gea, ni al barri de Sant Marcel·lí. L’espectacle, com tants altres, té lloc a 3 hores i 32 minuts en cotxe. A un sol clic, un espectador –valencià– té reservat en tren el trajecte d’una hora i 42 minuts amb entrada inclosa per a veure un musical a Madrid.
L’oferta provinent des de més de 300 quilòmetres duu el caramel fins a la punta del dits. Els valencians –com a ciutadans de l’Espanya radial– són espectadors potencials de teatre musical, encara que aquest es represente terra endins. La tele, la ràdio, la cartelleria, les tanques publicitàries, el boca a boca… Tot plegat fa oblidar que anar a veure un musical a Madrid o Barcelona pot costar, si no es pernocta, entre 60 i 100 euros.
El públic pot triar entre un musical de Billy Elliot; un de Mickael Jackson; una adaptació d’El médico, de Noah Gordon; un clàssic de Disney, com ara Anastasia, un clàssic de Broadway, com ara West Side Story, i una màquina de vendre entrades des de 2011: El Rey León. Fet i fet, per AVE o cotxe, Madrid ofereix 36 musicals en cartell per a aquest mes de desembre.
Barcelona no se’n queda enrere. El transport és més tercermundista respecte a la capital d’Espanya però l’espectador pot optar per algun dels vora 30 musicals que hi ha ara mateix a la cartellera de la ciutat comtal. Des d’una adaptació del clàssic de la literatura El petit príncep a La jaula de las locas, La família Addams, La llibreria de l’avi Josep, dues propostes diferents –i a teatres distints– sobre el rei del pop, Maremar –sobre cançons de Lluís Llach–, un popurri elaborat per Jorge Javier Vázquez, clàssics de Disney –com ara La sirenita– i una adaptació d’una de les novel·les més esgarrifoses de Stephen King: Carrie.
Hi ha diverses webs institucionals i privades que promocionen els musicals madrilenys i catalans. Les dues ciutats es venen com a destí de musicals. València ofereix tres opcions per a aquest Nadal. La reposició de La jaula de los grillos, al Teatre Flumen; Un chico de revista, al Teatre Olympia, i Tic-Tac, al Teatre Principal.
Amb les odioses comparacions, allò que primer ve al record és la reiterada negació que la ciutat del Túria no té la població de les altres dues metròpolis, les asseveracions que els seus respectius governs creuen en la cultura i que, per això, els pressupostos són infinitament superiors. En efecte, les xifres són clares i la comparativa requereix d’algun factor extra. Però, bona part dels musicals que es donen a Madrid són a sales privades i més de la meitat de l’oferta de Barcelona –tant a espais públics com privats– és en català –en llengua pròpia–.
Recordem les dades: Madrid, 36; Barcelona, 30; València, 3. Només Tic-Tac, el de producció pública –entre l’Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València– és en valencià perquè és l’obligació de l’Administració invertir en allò més feble per a normalitzar-ho –per a salvar-ho–, per a compensar la balança, ja que els altres espais escènics privats no tenen l’obligació d’arriscar més diners dels que ja posen en la graella per a produir teatre. Podrien fer-ho si existira eixa sensibilitat però no està, no la tenen i, per tant, fa encara més justificable que les produccions públiques valencianes estiguen creades en valencià perquè, de moment, si les enquesten no s’equivoquen, més del 75% de la població entén aquesta llengua. Hi ha una altre factor, com ara que el fet d’optar per històries autòctones, en la llengua del país –que es pot traduir al congolés si fóra necessari–, genuïnes i originals garanteix un tret diferencial i, a més, col·loca el producte en un punt preferent en un mercat lingüístic comú, ja que en una altra llengua tindria molta més competència.
Tanmateix, Tic-Tac no és estrictament un musical, almenys, no ho és des d’un punt de vista comercial. Això ho percep qualsevol aficionat al teatre o a l’òpera. De fet, alguns espectadors durant la reestrena aquest passat dissabte al Teatre Principal de València apuntaven després de la primera part que esperaven gaudir de més cançons en la segona part. Més coreografia, més números i menys interpretació, menys teatre. Tic-Tac potencia, conscientment o inconscient, la disciplina més poderosa dels seus creadors: la dramatúrgia. És una obvietat. El Rey León explota els vestuaris i els decorats; Anastasia, les cançonetes made in Hoollywood; Michael Jackson, la semblança física amb el rei del pop, i Tic-Tac duu al llenguatge dels musicals el vessant més fort de l’obra: el text i la interpretació.
Tic-Tac no és teatre social ni polític –no és Bertolt Brecht, naturalment–, és un text d’autor(s) que vol convertir-se en musical; que fa picades d’ull a tòpics del gènere amb vincles valencians, com ara els papers que fan Álvaro Báguena (Tomàs) i Tony River (Ramon); que compositivament inclou préstecs de melodies –motius sonors– que sonen a Grease, a cabaret, a discoteca. Tècnicament no hi ha transició musicals entre els números, no existeixen els interludis. La música sovint entra a pèl, sense preparació però resulta efectiva per a ressaltar el drama i, de vegades, per a reforçar la comèdia. Juga, de vegades, un paper més incidental que principal, que seria allò més adient per a un musical a l’ús. Almenys, hi ha el leitmotiv del tic-tac, que li dóna un poc de qualitat a la partitura. Està enllaunada i això en Happy End –la producció pública de 2016– va estar millor resolt. A més, l’acústica del Principal no està ni pensada ni adaptada per al gènere. Tècnicament, la sonorització presenta aspredats.
L’espectacle és una obra de teatre que pot passar per teatre musical. Tic-Tac és Carles Alberola i la suma de dos grans dramaturgs valencians més: Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. És, sobretot, una trama ben ordida que somou l’espectador, a qui aplica el seu particular efecte pigmalió. Fa apologia metalingüística del teatre, de la literatura i del creador –com al Pigmalió de Bernard Shaw. Defensa l’art com a llenguatge humà i social –de masses–, capaç de canviar les persones que han de canviar el món. Això, es mire com es mire, no pot ser mai comercial.
Tic-Tac compta amb bons actors que es defensen cantant, com ara Ramón Rodenas, Nomeí Lira i el Carles Alberola, i amb actors que tenen desimboltura en el cant però que necessiten explotar, com ara Josep Zapater i Noèlia Pérez. Tanmateix, la nòmina d’intèrprets locals amb experiència en el gènere és reduïda perquè mai no s’han fet musicals amb assiduïtat. Quan hi ha hagut una oferta de musicals tan àmplia(?) –amb tres musicals, un d’ells en valencià– a València en arribar el Nadal?
Aquest divendres, durant la presentació de la reposició a València, Rodolf Sirera defensava que per a poder parlar d’una per totes d’un sector teatral valencià calia posar en cartell clàssics, repertori i autors contemporanis. L’autor d’El verí del teatre afirmava que Tic-Tac era teatre públic. L’espectacle va marcar un rècord d’espectadors en la història de les produccions públiques en 2017 i quan tanque temporada, serà l’obra amb més temps d’exhibició.
Tic-Tac és el germen, les primeres passes modestes, cap a un My fair lady valencià.
