El Carxe murcià i la protecció legal de la llengua pròpia: l’actuació a i des de la perifèria de les perifèries del sistema lingüístic

Ángel Custodio Navarro SánchezProfessor associat de Dret Civil a la UIB (2002-2009) i de Dret Administratiu (2009-actualitat) i lletrat del Consell Insular d'Eivissa i Formentera
5 gener 2019 01:00h

La Revista de Llengua i Dret, en el seu núm. 70, m’acaba de publicar la segona part de l’article "Sobre la protecció i reconeixement jurídics de l’expressió lingüística del català més abandonada i desconeguda de totes: la del Carxe, a la Regió de Múrcia" (localitzable així: 10.2436/rld.i70.2018.3094). La primera part me’l va publicar en el núm. 69. Des d’aquí, vista la difusió massiva i el nivell altíssim que aqueixa revista té per al conjunt del dret lingüístic espanyol i europeu, donam les gràcies als seus responsables, perquè mai no s’havia tractat el supòsit del Carxe i les seues diverses vicissituds i haver-ne aconseguit que es publiqui creiem que resultarà rellevant per a la protecció de la llengua pròpia d’aquesta contrada del territori murcià.

En la primera part férem un enfocament o visió murciana i ara hem fet, sobretot, un enfocament o visió valenciana de l’assumpte. Fins al dia, l’únic intent d’una idea de certa protecció i reconeixement és el que prové del que darrerament ve fent la Generalitat Valenciana, per considerar que aquesta expressió lingüística de l’àrea oriental dels municipis murcians de Favanella, Iecla i Jumella (l’àmbit del Carxe), tot i tractar-se d’una realitat territorial indubtablement murciana constitueix un fet annexat culturalment i perifèricament a allò valencià. Així es deriva, com a fita històrica, en molts de sentits, i amb notable repercussió des del punt de vista legal, del que representa l’Orde 65/2016, de 18 d’octubre, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana per la qual s’aproven les bases reguladores del procediment de subvencions a ajuntaments, mancomunitats de municipis i entitats locals menors de la Comunitat Valenciana i municipis del Carxe que realitzen activitats de promoció de l’ús del valencià.

La rotunditat, com a minoria lingüística i territorial, del que significa el Carxe, és més que patent: la més petita de totes les que componen el domini lingüístic català, ubicada dins la perifèria de les perifèries geogràfiques i, alhora, la que menys protecció i reconeixement rep, en tots els ordres possibles. Emperò, tant la Constitució (article 3.3) com, sobretot, la normativa internacional europea relativa a les llengües regionals o minoritàries l’emparen plenament.

Dissortadament, és més que inexistent l'actuació de l’Administració autonòmica murciana al respecte (com també ho és, i s’ha de ressenyar i remarcar, envers el patrimoni lingüístic dialectal murcià pròpiament dit), sense perjudici d’algunes poques actuacions en pro del valencià/català dels tres municipis de la zona carxera, per part dels tres ajuntaments del Carxe. Només amb una actuació efectiva de protecció d’aquesta expressió lingüística (en molt seriós i greu camí de minorització i desaparició), es podrà salvar aquest català/valencià de la Regió de Múrcia.

La necessitat de protecció de tot el patrimoni lingüístic murcià, paradoxalment, no és una qüestió aliena al règim lingüístic establert per la Constitució, perquè fou precisament a propòsit de les modalitats lingüístiques com el panotxo, llenguatge propi de la zona de l’Horta de Múrcia, que s’emprà el terme i la referència a la regió murciana de manera repetida i conscient per destacats membres de la Ponència constitucional o Pares de la Constitució i per d’altres Diputats constituents el 16 maig de 1978, en la Comissió Constitucional del Congrés com a exemple o mostra de les modalitats lingüístiques que hi ha a la Regió de Múrcia, i que el futur article 3.3 del Text Constitucional encabiria i protegiria com a tal. I, per tant, el joc que aqueix precepte suposa –tant per a les diverses modalitats lingüístiques murcianes pròpiament dites, com sobretot per al valencià/català del Carxe, exemple també de modalitat lingüística en el sentit de llengua d’abast territorial i demogràfic molt petit o minúscul, en el conjunt de la Regió murciana, però cert i inconcús– està per explorar, però implica un marc jurídic imperatiu més que rellevant per al futur.

Som conscients, emperò, que tot això a Múrcia, i de Múrcia estant (i en concret, des de la ciutat de Múrcia, capital autonòmica i, fins i tot, des de la ciutat de Cartagena, seu del Legislatiu regional murcià), sobre la regulació d’una altra llengua al seu territori (el valencià/català, més que minoritària en el conjunt del territori i geografia murcians), és quelcom tan i tan llunyà i ignot i exòtic i quasi pintoresc, i desconegut, que és com si no anàs amb elles (com si fos cosa dels vesins valencians..., si n’era el cas), malgrat que es tracta d’autèntica i genuïna població murciana; de vertaders murcians, si bé de parla valenciana, davant dels quals l’Administració regional murciana ha d’actuar no a com a madrastra, esquiva, esquerpa i maldestra, sinó ben al contrari, com a mare que empara, amorosa i tuïtiva.

Només així, i tot emparant els seus fills de parla valenciana/catalana, l’Administració murciana podrà revertir el que, de manera dissortada, passa al Carxe: aquest supòsit està considerat pel Secretariat de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, dependent del Consell d’Europa com l’exemple exprés i diàfan d’una de les llengües més amenaçades del conjunt d’Espanya (segons l’Informe fet públic el 20 de gener de 2016).

La llunyania que tot això representa per a la Múrcia política, administrativa, institucional, acadèmica, cultural i existencial (o així tenguda com a tal) és tan i tan gran, que inclús la difusió que hom puga fer d’uns articles com els presents, en pro de remoure consciències (i d’exigir el compliment estricte de la Llei, no s’oblidi), és previsible que tengui ressò en els territoris catalanoparlants, però serà mínima, nul·la o no tindrà cap ressò a la pròpia Múrcia, ni tant sols traduint i publicant aquests comentaris en castellà.  

Per això, i sense perjudici de les diverses actuacions en què molt meritòriament hi actuen, per sentir-se concernits i mig o quasi responsables del destí històric d’aquesta minoria lingüística al si de la Regió murciana, la Generalitat Valenciana, i d’altres entitats públiques i privades valencianes (com es descriu, per extens, en l’article de què tractam), ara és l’hora ja en què els poders públics murcians i, per tots, i primerament l’Administració regional murciana, han d’acomplir de manera preceptiva amb les seues obligacions constitucionals, estatutàries i legals. I, d’una vegada per totes, han d’emparar de manera efectiva i certa els drets lingüístics de tots els seus fills, ja siguin els que empren les diverses modalitats lingüístiques que conformen el murcià, en tota la seua riquesa i diversitat, tot honorant la tradició de què aquelles són dipositàries (i que no rompen la unitat del castellà com a llengua, sinó que la fan viva, autòctona, propera, hereva en part de les llengües veïnes –el mateix aragonès i el valencià/català, per substrat i adstrat– i, per sobre de tot, sentida com a autèntica murciana, fins i tot compartida amb la resta del domini lingüístic dialectal murcià, fora de l’estricta Regió de Múrcia, cap a Almeria, Granada i Jaén; cap a Albacete; i cap a Alacant), ja siguin els que empren el valencià/català com a llengua, a la zona estrictament murciana del Carxe, i fan que la Regió de Múrcia, amb aquesta pluralitat lingüística interna i innata, siga molt més rica –immensament rica– del que, a primera vista, es pensa o es creu.

En això rau la vertadera riquesa dels pobles, i d’aquells que els governen: en emparar tots els seus fills. 

Formentera, 29 de desembre de 2018,
40 anys justos després que l’article 3.3 de la Constitució –i tota ella– entrassin en vigor.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next