La campanya citrícola 2018-2019 no està sent bona. En tornar d’estiu, tant els productors com la Conselleria d’Agricultura auguraven una campanya “normal”, en la qual es recollirien 4 milions de tones. Les expectatives, però, no s’han complit i mentre que altres anys s’ha culpat els grans distribuïdors per afonar els preus, l’oratge i, fins i tot, les plagues, enguany s’ha sumat un nou actor a les protestes: el mal anomenat acord de Sud-àfrica.
Els agricultors fa setmanes que protesten a Agricultura, al Ministeri i a Europa perquè als problemes conjunturals que pateix la citricultura valenciana s’han sumat d’altres estructurals, com ara la vaga de transports a França i, sobretot, l’acord comercial amb Sud-àfrica i altres 5 països signat en 2016 i que afavoreix les exportacions d’aquestos estats al mercat europeu. Les crítiques s’han centrat justament en aquest acord, que permet als països signants –Botswana, Lesotho, Moçambic, Namíbia, Sud-àfrica i Swazilàndia– l’exportació de mandarines i taronges a la Unió Europea.
Les organitzacions agràries afirmen que l’acord està ja tenint conseqüències nefastes per a la citricultura valenciana, però insisteixen que en aquestos moments no és el principal problema al qual s’enfronten. De fet, asseguren que el pitjor està encara per vindre. En 2026 les taronges africanes –que no passen els controls duaners ni fitosanitaris pertinents per a exportar, segons denuncien AVA-Asaja i la Unió de Llauradors– no estaran sotmeses a aranzels per a entrar en la Unió Europea. Això està portant els agricultors sud-africans a augmentar notablement les hectàrees de cultiu de taronges i mandarines, fet que, segons les associacions agràries, acabarà col·lapsant el mercat europeu i perjudicant notablement les vendes de cítrics valencians, que són més tardans que els africans.
D’on venim?
L’any 1999 la Comissió Europea va signar un acord marc amb Sud-àfrica –només–, segons el qual aquest país podia exportar productes agrícoles a la Unió Europea en unes condicions específiques per a cada producte, alguns amb aranzels més o menys alts i altres amb aranzels zero. L’acord, que va entrar en vigor en 2004, no estableix cap aranzel per a les mandarines, perquè des d’Europa es va considerar aleshores que a curt i mitjà termini les exportacions sud-africanes de mandarines no eren un risc per als productors europeus. En eixa ocasió, a les taronges sí que se’ls va establir un aranzel.
“S’ha de tindre en compte que Sud-àfrica no ha sigut mai un productor important de mandarines. Aleshores, quan es firma l’acord en 1999 no se’ls posa pràcticament cap aranzel. Per aquest motiu, les mandarines han pogut entrar perfectament amb aranzel zero”, explica Jenaro Aviñó, director d’AVA-Asaja. A principis dels 2000 Sud-àfrica produïa unes 30.000 tones de mandarines. La majoria d’elles eren per a consum intern i les exportacions no eren significatives. Per a les taronges es va establir un aranzel del 16%.
En 2016 i amb l’objectiu d’ajudar al desenvolupament d’eixos països i a potenciar les relacions més enllà dels acords bilaterals, la Unió Europea va signar amb Botswana, Lesotho, Moçambic, Namíbia, Sud-àfrica i Swazilàndia un acord que afavoreix les condicions d’accés d’aquestos països al mercat europeu. Segons explica Aviñó, pel que fa als cítrics, aquest nou acord només parla de taronges i, d’una banda, amplia el període en el qual els africans poden exportar-les a Europa i, d’altra banda, redueix cada any un 9% l’aranzel per a aquesta fruita. D’aquesta manera, l’any 2026 les taronges sud-africanes entraran al mercat amb aranzel zero. “Ací és on està l’error gran”, insisteix Aviñó, que remarca que, pel que fa a l’acord de la Unió Europea amb aquestos països africans, “el pitjor està per vindre”.
Després d’aquest acord, les associacions agràries asseguren que en Sud-àfrica els productors s’han posat a plantar molts camps de taronges i mandarines –que s’exporten des de 2004 amb aranzel zero–. Segons les dades de què disposa AVA-Asaja, en els darrers quatre anys s’han plantat a Sud-àfrica quasi 10.000 hectàrees de mandarines de varietats de segona estació, que ens arriben a Europa entre agost i octubre. Aquestes són, segons AVA, les que fan mal als productors valencians en la primera campanya.
“Enguany només han exportat 15.000 tones de mandarines més que l’any anterior a tota la Unió Europea però el mal ens vindrà quan aquestes 10.000 hectàrees es posen a produir, en dos o tres anys. Això sí que ens farà mal perquè si fins ara exportaven 130.000 tones, ara en seran 500.000, 600.000 o 700.000”, alerten des d’AVA-Asaja. Les taronges tampoc no es lliuraran. Amb el nou acord, els africans poden exportar taronges fins al 30 de novembre, moment en el qual els camps valencians estan plens de navelines. Per tant, quan les taronges valencianes estiguen a punt per a la seua comercialització, els lineals dels supermercats estaran ja copats per les fruites africanes.
Agreujar un problema que ja existia
Tant des d’AVA-Asaja com des de la Unió de Llauradors insisteixen que, tot i que l’acord amb els països africans ja està tenint conseqüències, no és el principal responsable de del fet que la campanya de taronges d’enguany no haja anat bé. “Només cal fer un repàs a les últimes campanyes per a saber que l’acord amb Sud-àfrica no és l’únic problema” del camp valencià, assegura Carles Peris, secretari general de la Unió de Llauradors, que insisteix que “és evident que hem tingut campanyes molt roïnes abans que se signara aquest acord. El que passa és que l’acord el que fa és agreujar una situació que era molt complicada ja”.
Aquesta postura també la defensa AVA-Asaja, que considera que “l’acord té conseqüències però que en realitat agreuja un problema que ja existia abans”. Aviñó apunta que enguany els sud-africans han exportat 15.000 tones més que l’any anterior. “Això no és encara una quantitat significativa”, considera i insisteix que la campanya no ha anat bé per moltes altres circumstàncies: el retard de la maduració, el fet que no ha fet fred a Europa, calibres menuts… “Es cert que hi ha taronges sud-africanes però no en un volum tan important com perquè siga el motiu únic i exclusiu de la mala campanya. Ha sigut un cúmul de moltes coses”, sentencia el director d’AVA-Asaja, que tot i això considera que, “quan se signa un acord comercial amb un país tercer, el mínim que pot fer la Comissió Europea és fer un estudi d’impacte sobre la repercussió que puga tindre aquest acord sobre els productors de la Unió Europea”.
En aquest sentit, Peris considera que cal abordar el problema de fons i posar mesures perquè, més enllà del problema amb Sud-àfrica, les campanyes citrícoles valencianes siguen satisfactòries per als productors sense deixar de banda la seguretat alimentària i la sostenibilitat. Així, el secretari general de la Unió creu que caldria millorar, en primer lloc, les estructures agràries. Moltes comarques del País Valencià són tradicionalment minifundistes, tendència que caldria revertir. Al respecte, Peris advoca perquè “en la mesura del possible es comencen a millorar les estructures agràries de [propietaris] professionals. Pel que fa a la producció de finques no professionals al 100%, cal integrar-les a través de cooperatives per a poder tindre l’oferta més concentrada”. A més, defensa la necessitat de facilitar la compravenda de terres i de modernitzar les explotacions per a adaptar-les a la maquinària i tecnologia moderna.
A més, des de la Unió consideren que caldria treballar en una fórmula per a espaiar en el temps la producció de les dues varietats valencianes principals –navelina i clemenules–, que produeixen molt en molt poc de temps. “Quan tenim una producció optima com enguany que s’ha de traure pràcticament en dos mesos, el mercat se satura i els preus cauen”, lamenta Peris. “Per tant, nosaltres també necessitem fer algunes feines d’escalonar les varietats durant els màxims mesos possibles per a traure-les més ordenades i amb un volum de tones que el mercat tradicional puga absorbir perquè no abaixe tant el preu”, remarca.
En la mateixa línia, Peris creu que cal que des de l’Administració s’ajude a arribar a nous mercats, com ara el Canadà, la Xina, els Emirats Àrabs i el Japó, als quals ara s’aplega amb quantitats molt baixes. En aquest sentit, lamenten que quan l’acord es fa perquè altres països exporten productes a la Unió Europea, aquesta sí que porta el pes en les negociacions. Però, quan un país de la Unió vol comerciar amb un tercer, s’ha de negociar ell les condicions.
Competència deslleial i plagues
Així, fins al moment el principal problema que ha causat l’acord amb els països africans és fitosanitari. En aquest sentit, Carles Peris lamenta que no s’exigisquen als productors sud-africans els mateixos requisits per a exportar que es demanen als citricultors valencians per a anar a tercers països, com és la qüestió del tractament en fred, indispensable per a evitar la introducció de plagues. “És un tractament molt car i als productors europeus els està costant molts diners donar seguretat als altres països quan exporten per a no introduir cap plaga. Com a mínim, cal exigir eixe mateix nivell de garantia i de seguretat perquè altres països no introduïsquen cap plaga als productors europeus”, defensa el secretari general de la Unió.
En aquest sentit, Peris explica que, de les últimes 11 plagues, 4 provenen de Sud-àfrica. Això té conseqüències econòmiques greus per al llaurador, però també per a l’Administració. “Algú s’ha plantejat quin pressupost està destinant l’Administració Pública a la investigació i control d’una plaga que ha vingut d’un país tercer per no fer les coses ben fetes? Qui té la responsabilitat patrimonial del fet que puga vindre una plaga per no aplicar els protocols i els controls duaners pertinents?”, es pregunta Peris.
Aquest ‘estalvi’ en seguretat porta a un dels altres problemes que ja genera l’acord. Es tracta de la competència deslleial. La mà d’obra als països africans és molt més barata que a Europa i compta amb molts menys drets laborals, a més que no es gasten els mateixos diners que els productors europeus en seguretat i controls per a evitar plagues.
“Aquest tipus d’acords són acords comercials, se signen per la part comercial i no per la part agrícola”, explica Peris, que considera que el que cal aconseguir és que els acords incloguen que els països signants juguen amb les mateixes regles de joc. “O siga, si la Unió Europea té limitat l’ús dels fitosanitaris, que els països tercers que vulguen exportar els limiten també”, demana Peris.
“Si Europa pensa que el futur dels productors i del producte va encaminat a una seguretat alimentària i a una millora ambiental a l’hora de produir, hauria de preocupar-se que, quan se signen acords comercials amb tercers, es faça atenent aquestes qüestions”, sentencia Peris.
