Existeix una novel·la negra valenciana? Els investigadors posen en quarantena l’etiqueta, però són categòrics amb la renovació que el gènere ha patit darrerament amb els títols sorgits al País Valencià.
“La gran renovació de la novel·la negra, tant en català com en castellà, ve dels autors valencians o que viuen al País Valencià”, afirma l’escriptor, crític i investigador de la literatura noir, Sebastià Bennasar. Tant és així, que Tiana Negra, el festival especialitzat en aquest gènere dedica una jornada aquest dissabte, 19 de gener, als autors valencians per a aprofundir en els motius que han impulsat aquesta revolució amb obres que combinen “l’humor, la riquesa lingüística i l’ambició literària”, assegura el també director del certamen literari del Maresme. Juli Alandes –amb la seua última Caça Major (Crims.cat)–, Francesc Bayarri –i el seu Matar Joan Fuster (i altres històries) (Austrohongaresa, 2018), Vicent Borràs –amb el seu Què saps de Vidal Palau (Bromera, 2017)– i Joan Carles Ventura –amb Camins dubtosos (Crims.cat, 2018)– són les veus protagonistes de ‘La imprescindible col·laboració valenciana’, la taula redona del certamen català on posaran en comú els recursos literaris amb què treballen les seues obres.
Però, no només Tiana Negra ha detectat que els escriptors valencians han pres la davantera en el gènere. De fet, aquesta taula redona específica amb lletraferits valencians no serà l’única que analitzarà aquesta revolució. L’edició del Barcelona Negra d’aquest any també s’ocuparà d’abordar el corrent valencià de novel·la negra que inclou una fornada de creadors que està “qualitativament, molt per damunt dels escriptors catalans”, ressalta Bennasar. “Tots dos hem detectat que els valencians estan fent una cosa singular, una cosa diferent, estan aportant coses, recursos, estils, temàtiques que surten d’allò convencional i que estan renovant el gènere”, destaca el programador mallorquí.
Tant Àlex Martín com Sebastià Bennasar han dedicat hores a l’estudi del gènere negre i tots dos, assenyala el director de Tiana Negra, “hem descobert un seguit d’aportacions dels escriptors valencians que fan que estiguen per sobre de la qualitat de la mitjana”. El certamen literari català vol conéixer la recepta, encara que Bennasar apunta alguns ingredients com l’humor, els registres lingüístics desimbolts i la metaliteratura de les obres, uns trets que defineixen la fórmula d’una possible novel·la negra valenciana.
Les tres particularitats de les novel·les negres valencianes que detecta l’estudiós també les assenyala el darrer guanyador del premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana, l’escriptor Joan Carles Ventura (Sueca, la Ribera Baixa, 1978). De fet, el també guionista destaca que “la corrupció i els personatges que hem tingut com a referència política han donat molt de joc”, d’aquest passat recent “podem traure grans històries i antagonistes interessants i captivadors”. Ventura, qui ja va ser finalista en 2018 al festival de Tiana amb Camins dubtosos (Crims.cat, 2018), s’ha emportat la distinció en aquesta setena edició del Tiana Negra amb Em diuen Fletxa, “una novel·la molt de gènere i molt de personatge”, apunta el suecà, el protagonista de la qual és “un detectiu molt sarcàstic i anàrquic” i, afegeix, “crec que el que ha agradat al jurat és eixe punt d’humor sardònic, àcid que tenim els valencians”.
Els autors del País Valencià utilitzen “l’humor com a recurs”, una eina que Bennasar remunta a Ferran Torrent i que els seus “hereus mantenen”. L’escriptor de Sedaví (l’Horta Sud) “ho feia amb molta gràcia”, ara, la nova fornada “continua” amb el punt burleta, afirma l’investigador. Aquesta jocositat inserida en les novel·les negres té uns precedents més llunyans a terres valencians. “Crec que està vinculada amb aquest esperit faller que tenen els valencians, amb el sentit de la festa de fotre’s dels altres”, però, alhora, la burla seria una continuïtat de la picantor d’El Virgo de Vicenteta de Bernat i Baldoví, “d’allò que els valencians diuen que és coent”, relata l’escriptor de Palma. Eixa trajectòria del sarcasme ha acabat per “impregnar-los fins al punt que no volen estar sense fotre alguna cullerada d’aquestes” al llarg del relat.
L’humor, per exemple, està present en l’inspector Feliu Oyono –d’Els neons de Sodoma, Editorial 3i4, 2009–, el personatge de Xavier Aliaga. El xativí “fa un personatge com l’Oyono, el posa guapo, ben plantat, negre i el fa homosexual. I el primer cas que troba és la desaparició del sant patró en una Festa Major”, exclama Bennasar, i aquesta caracterització “només se li pot ocórrer a un valencià, perquè a un català no se li ocorreria mai”, afegeix.
A banda de la befa, la novel·la negra valenciana destaca per la llengua, un codi que “els valencians usen amb tota la seua plenitud i sense cap complex”, assegura el crític. En la literatura negra feta al País Valencià “l’ús del dialecte està a l’orde del dia i no hi ha complexitat per fer-lo servir als diàlegs amb total normalitat”. En canvi, Bennasar considera que els textos catalans estan de vegades “constrets”. “Es pregunten si és correcte” l’ús d’un mot o un registre, mentre que “l’escriptor valencià tira pel dret amb el seu estàndard, sense fer vulgarisme, però, usa la llengua en tota la seua plenitud, això vol dir amb totes les flexions verbals valencianes quan s’escau, amb la sintaxi valenciana”, explica el director del Tiana.
“Hi ha uns trets estilístics de llengua que es mantenen més intensos i, possiblement, més purs a les novel·les valencianes que a les catalanes, que estan més estandarditzades. La llengua encara és més pura i com més de pagés és el personatge, encara més”. I això, per exemple, és el que fa Juli Alandes, que proposa “uns jocs molt interessants” amb Crònica Negra (Bromera, 2012). L’escriptor de Castelló de la Ribera planteja una “recreació lingüística de primer ordre”, destaca Bennasar, “quan parla de les disputes filològiques sobre si el valencià provenia del mossàrab”.
Hi ha l’humor i la riquesa lingüística i el tercer element és “l’alta ambició literària” de les obres. “No es renuncia per a res a fer una altra literatura a la vegada”, ressalta l’estudiós. I ací trobem, per exemple, els llibres d’Esperança Camps, “que estan plens de referents metaliteraris, d’imatges referencials, d’al·legories”, assenyala. Tot i això, “cada u dels escriptors opta per la seua via, però les novel·les valencianes tenen aquestos tres trets, per una banda l’humor, d’altra banda un ús de la llengua i la sintaxi i del diàleg molt interessant i després una ambició literària molt alta, això fa que tot plegat destaque”, indica el responsable del festival català de novel·la negra.
Els entrebancs de la novel·la (negra) en català
Actualment hi ha prop d’una vintena de festivals especialitzats en el gènere negre repartits per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La proliferació de certàmens ha propiciat que “hi haja una mena de circuit i que els autors puguen tindre més bolos i més presència”, destaca Bennasar. Però, malgrat el moment dolç que viu la novel·la negra, sofreix diversos entrebancs que s’arrosseguen en el temps, com tota la literatura escrita en català.
“Tenim un problema de mercat fragmentat i de distribució, amb impostos diferents, lleis comercials diferents” que provoquen que “el tràfic de qualsevol mercaderia siga complicat”, alerta el crític. “Intenta trobar llibres de les Illes al País Valencià o a l’inrevés”; la comanda és pràcticament impossible. Per tant, “no hi ha problema de llengua, sinó d’indústria i bàsicament de distribució”, matisa.
Per contra, hi ha més festivals que mai i cada vegada més potents, amb cartells més internacionals, però “cal caminar cap a la professionalització”, demana Bennasar. Que hi haja dates assenyalades per al noir “ajuda que es parli de literatura i de novel·la negra en particular”, ressalta l’escriptor. Tiana Negra celebra aquesta setmana la setena edició i pocs mesos després que arrancara el certamen català va engegar la primera edició València Negra i anteriorment ja existien les jornades del Mayo Negro d’Alacant que aquest 2019 arribarà a la 14a edició.
Entre festivals i jornades arreu dels territoris de parla catalana hi ha 18 certàmens, molts d’ells de xicotet format. “Això ha creat un circuit i que un autor de Barcelona que, posem per cas, difícilment podria anar a presentar el seu llibre a les Borges Blanques, ara com que hi ha un festival potser el coneixen deu persones i potser cinc compren el llibre. Després, el mateix autor va a l’Espluga de Francolí i el conviden al Xàbia Negra”, explica Bennasar.
Eixa xarxa de festivals evita que un autor que haguera fet una presentació a Barcelona, a Girona i a Lleida “de sobte t’has trobat amb 4 o 5 bolos més, arribar a un públic diferent, especialitzat i fan de la novel·la negra i començarà un boca orella diferent, haurà eixit per les xarxes, per les pàgines web dels ajuntaments, l’hauran entrevistat en algun diari local i, per tant, la seua visibilitat augmenta de forma exponencial”, assenyala.
Però que hi haja més festivals tampoc no vol dir que aquestos posen tots els mitjans per a visibilitzar la literatura negra. “S’han de fer ben fets”, alerta el programador del Tiana Negra, perquè “no pot ser que a alguns festivals no hi haja una parada de llibres per a vendre’ls en aquell moment, han de tindre-la per a la venda en calent”, com tampoc “no pot ser que els festivals ens coste diners als autors”, continua. Sebastià Bennasar demana que es camine cap a la professionalització que s’hi dona a França, és a dir, “que les intervencions dels autors es remuneren”. “Allà, com a escriptor no surts de casa que no cobris i, a més a més, les despeses”. L’investigador posa com a referent el Festival de Cognac que “et pagarà 150 euros per la intervenció i l’allotjament, el menjar, el quilometratge; no et costarà res arribar allà i, en canvi, guanyaràs 150 euros nets per parlar i si a sobre fas una conferència, la cosa puja a 500 euros”. En canvi, a Catalunya, al País Valencià o a les Illes “anar als festivals ens costa diners, encara que ens paguen l’hotel”.
El “fals mite” del mercat sud-americà
Al marge dels entrebancs logístics i organitzatius, la novel·la (negra) en català pateix altres inconvenients com ara la llengua en què està escrita. “No ens enganyem, escriure novel·la en català, negra o el que sigui, encara avui en dia és un acte de militància”, sosté Bennasar. A banda dels percentatges dels índexs de lectura d’uns territoris i altres, “l’autor valencià té molt clar que el mercat és el conjunt dels parlants de parla catalana i, per tant, li és igual que només el llegisquen un 4% dels valencians perquè aspira que el llegisquen el 100% dels parlants de català”.
Sobre el mercat literari en una llengua o una altra “hi ha un fals mite”, sentencia Bennasar. “Per exemple, posem que un llibre de Silvestre Vilaplana haja venut durant el primer any 1000 exemplars, que és una xifra important i llavors dius: en castellà, quants n’hauria venut? Hi ha un fals mite que diu que en castellà pots arribar a tota Sud-amèrica”, però alerta: “Coneixes algun escriptor en castellà, exceptuant els best-sellers, del mateix nivell que Silvestre Vilaplana? En coneixes algun d’ells que venga regularment a Sud-amèrica? No, per què? Perquè les editorials petites en castellà no exporten llibres a Sud-amèrica. És un fals mite, és una mentida que intenten esgrimir perquè l’escriptor no escrigui en català”, afirma.
El problema, assenyala, “és que si publiques al País Valencià o a Barcelona a una editorial petita, està la distribució, possiblement el llibre en català d’una editorial petita no arribarà a Ontinyent i a l’inrevés tampoc”, per tant, “no hi ha problema de llengua, sinó d’indústria i bàsicament de distribució”, conclou.
La corrupció i els polítics, material literari
Poques setmanes després de publicar Camins dubtosos, Joan Carles Ventura acaba d’emportar-se el guardó de Tiana amb una obra “molt de gènere” ambientada en la Ruta del Bakalao. Aquesta segona obra és completament diferent de la primera, un text molt experimental que compta amb una banda sonora, en què els títols dels capítols reben el nom d’una cançó i les frases d’una secció aparexien recollides a l’inici de la següent. “Em sent còmode en l’experimentació i el tema de la corrupció i els personatges que hem tingut com a referència política han donat molt de joc, d’on podem traure grans històries i antagonistes interessant i captivadors”, explicar l’escriptor de Sueca.
Al remat, les dues novel·les de Ventura es publicaran en editorials catalanes. “És una aposta molt forta la que es fa des del cercle de Crims.cat”, apunta l’escriptor. “M’he apropat als certàmens literaris d’ací i a alguna editorial i no he trobat resposta positiva”, lamenta, però tracta de buscar alguna justificació al silenci de les empreses valencianes.
Les portes valencianes no s’han obert encara, però, també “seria pretensiós pensar que era perquè la proposta era massa experimental, que Camins dubtosos porta aparellada una banda sonora, que està teatralitzada, que és una primera novel·la de caràcter experimental en què pose un poc de tot el que sabia i m’abellia fer i el que he vist d’altres literatures que he trobat com a exemple”, però tot plegat, matisa que tal vegada “era una aposta arriscada”.
Ventura treballa actualment com a guionista per a À Punt, es defineix com un “lector eclèctic” que suma entre els referents al mateix Bennasar, Juli Alandes, Maria Antonia Oliver i Thomas Pynchon de qui destaca Puro vicio (Tusquets editores, 2011). “Quan el vaig llegir, em vaig dir que volia fer una novel·la d’este estil, amb un detectiu hippy antisistema i vaig voler traslladar eixe concepte al nostre territori”, per això “vaig pensar que la millor manera era l’època de la moguda dels huitanta i en l’estil de la mescalina”, somriu mentre recorda els últims anys de la Ruta del Bakalao, perquè l’escriptor és d’una generació “post Chimo Bayo”.
