Joan Francesc Mira (València, 1939) no escriurà més sobre antropologia. “Aquell qui vulga saber el que he fet en aquest camp, que llegisca el llibre”, va dir l’escriptor aquest dimecres durant la presentació d’El cercle màgic. Assaigs sobre cultures, pobles i nacions (1973-2008), un volum compilatori publicat per la Institució Alfons el Magnànim que recull 25 textos dels més de 150 documents que Beatriz Santamarina i Teresa Vicent van trobar al “masset”, la casa on, des de fa cinc dècades, viu Mira.
L’escriptor vol seguir fent literatura i atendre qüestions personals.”No em dedicaré a açò”, va dir al Centre Octubre de València durant la posada de llarg d’aquesta llegat científic, que fa un recorregut pels treballs de camp, les gravacions i les anotacions així com pels escrits publicats en revistes i mitjans de comunicació, però també altres inèdits creats per a l’àmbit acadèmic. Al remat, la producció del considerat pare de l’antropologia al País Valencià “és prolífica”, va destacar Teresa Vicent durant la presentació.
Josepa Cucó, per la seua banda, va destacar “el treball honrat i minuciós” i “la senzillesa de l’exposició” dels escrits, uns textos pensats per a “dir les coses perquè tothom ho puga entendre”. Són els distintius qualitatius de l’antropòleg, que, malgrat ja no exercir-hi, mantindrà la virtut de mirar i d’escriure.
Fet i fet, Mira és “un antropòleg in eternum“, com li va etzibar “el pare de l’antropologia hispànica, Carmelo Lisón” quan el valencià li va fer constar que ja no cultivava la ciència de l’observació antropològica.
El cercle màgic. Assaigs sobre cultures, pobles i nacions és una segona part del projecte retrospectiu que va iniciar el Museu Valencià d’Etnologia en 2016 amb una exposició –Joan Francesc Mira, l’ofici de mirar i escriure– itinerant que es va inaugurar a València en desembre d’aquell any.
“Si haguera nascut a un país normal”, va dir retòricament un Mira clarament somogut davant un llibre que, segons va reconéixer l’escriptor: “Em provoca emocions i em duu records”. “Però vaig nàixer ací” i si ho haguera fet a “Dinamarca o Suècia”, va posar per cas, “podria haver triat entre l’antropologia social –i m’ho haguera passat pipa–, la literatura o la filologia grega d’una manera acadèmica”, perquè de manera didàctica, Mira l’ha exercida a les aules. Tanmateix, les circumstàncies no li van permetre escollir, va haver de fer tot i “u no pot fer-ho tot de manera sofisticada”, va matisar.
La vida de Mira han sigut decisions contínues. Tries entre quedar-se a la Universitat de Princetone, als Estats Units, o tornar. Ara, qui sap, “estaria fent congressos, d’ací cap a allà”, “però vaig decidir tornar a casa”, al País Valencià, “on érem quatre o cinc persones” en el novell camp de l’observació i investigació antropològica.
Durant la dècada dels 80 i amb la inauguració del Museu Valencià d’Etnologia “vaig anar deixant-ho a poc a poc”; en canvi, va espentar una carrera literària exitosa. “Vaig dir que no a càtedres a Madrid i a Barcelona” per a continuar a València. “Si vaig dir ‘no’ a Princetone, com anava a dir ‘sí’ a Madrid?”. I, des d’aleshores, “estic allà al masset, fa cinquanta anys”.
No sap ben bé què hauria pogut ser, valorar què hauria pogut aconseguir, “una càtedra?”, potser; homenatges?, se n’han fet. Tal vegada, allò que no ha aconseguit és que se li faça cas, més aviat, que els ‘altres’ coneguen l’anàlisi posterior de la seua observació. Perquè “allò que no he perdut és la mirada”.
Aquesta, “l’observació, és la mare de totes les ciències”. De fet, Mira va alertar de la poca pràctica de la mirada que pateix la societat valenciana. “En els últims dies, segons s’ha pogut llegir en els mitjans, es diuen bestieses i barbaritats sobre la llengua”, va lamentar. Unes boques filològiques que es pronuncien sense abans parar esment als detalls, va inquirir l’escriptor.
“El temps que em queda no el dedicaré a aquest camp”, va afirmar, poc abans de posar fi al “ritual de la presentació”, un acte que va comptar amb l’assistència del president de les Corts, Enric Morera; el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, junt amb altres membres de l’ens estatutari, i el director del Magnànim, Vicent Flor, qui va qualificar el volum com “un llibre de referència, d’un intel·lectual de referència”.
