Sergi Tarín / València.
Com en la cobla de Rocío Jurado, a qui l’amor se li trencà de tant gastar-lo, el Partit Popular ja ha apurat el discurs anticatalanista fins a fer-ne pols. I és que tot teu un final. Les despulles d’Unió Valenciana, que han alimentat llargues digestions de gavines, no són eternes. Un fet que ahir es va demostrar a Les Corts. En temps d’incendis i corrupcions, el PP clavà la mà en l’armari i tragué el llençol del fantasma català. Com el brusó faller, la gaiata en Magdalena o el catxerulo de Pasqua, el llençol català es un complement de temporada. De temporada electoral. Jorge Bellver, portaveu dretà, se l’enfundà, pujà a la trona i invocà els Lizondo, Attard i Pepica rebetanplenaris poc abans de cridar amb ulls entelats: “La Comunitat Valenciana pot acabar esguitada pels vòmits de l’enfitament nacionalista i sota un país opressor que només existix en la seua imaginació”.
Fet i fet, una dialèctica setentera de difícil encaix amb la gomina, vestit i corbata i expressió blana d’àngel caigut del síndic anticatalanista. I sota la mirada entre nostàlgica i misericordiosa dels Fernando Giner, Rafael Ferraro i Rafael Maluenda, que sí han conegut els il·lustres i saben que sense escuma a la boca el llençol és un mer drap de cuina de colors psicodèlics. I com que Bellver tampoc no pogué girar el coll 360 graus, apel·la als clàssics de la novel·la blava, és a dir, el robatori a mans catalanes d’Ausiàs March, Joanot Martorell, San Vicent Ferrer… I també l’Albufera. Tot amb la complicitat dels “agents a sou del pancatalanisme més radical” que són, al seu parer, els diputats de Compromís i Esquerra Unida.
Els al·ludits foren incapaços d’apurar els temps assignats. “No sé que més dir-los, són vostès cansinos amb este assumpte”, amollà Ignacio Blanco, d’Esquerra Unida. I Mònica Oltra, de Compromís, lamentà: “confundixen els drets històrics amb els trets histèrics”. Però Bellver tenia el matí ectoplasmàtic i tornà a udolar: “Són una comparsa acomplexada que utilitza punyades, escopetes i guillotines”. El bramul sonà tan extemporani que no tingué ressò en una cambra plena de buits i sense la presència de cap conseller. Per fi, ànima en pena, Bellver es descarà: “¡És que no es pot parlar amb vostès!”, que traduït al idioma dels patis d’escola (sense línia en valencià, per descomptat) és la rabieta de qui vol imposar un joc que -per repetitiu- fastigueja a la resta dels companys.
