Oda a Colau (a totes les Colau)

El rostre que es va fer visible explicant davant una càmera que es podia detenir un desnonament, desapareix de la primera línia
12 maig 2014 01:00h
Ada Colau.
 
Gerardo Tecé.

Ada Colau anuncia que deixa de ser portaveu de la PAH. Just al contrari que els nostres representants polítics, la millor representant política del 15M després del 15M se'n va sense sou vitalici, sense cotxe oficial i sense oferta de treball en el consell d'administració de cap banc. Potser el fet que porte anys lluitant contra els bancs i contra els qui els protegeixen haja tingut alguna cosa que veure a l'hora d'aquesta curiosa absència d'ofertes d'ocupació com a consellera.

Molts, afectats o sense afectar per la hipoteca, ens hem agarrat a la seua mà des de casa quan li deien nazi, etarra o gorda; i ens sentíem nazis, etarres i gordets al costat d'ella. Ada Colau es va plantar davant la casa de Luís i va evitar el seu desnonament. Després es va plantar en el Congrés i va dir criminal al representant de la banca. Aquesta dona normal i corrent ha personificat i aglutinat tota una nova forma de bategar. Ha creat il·lusió i ha sigut un referent. Ha sabut explicar en el carrer i en els mitjans de comunicació el problema dels desnonaments, i els altres, desnonats o sense desnonar, l'hem escoltat com feia temps que no escoltàvem algú. Però el millor d'Ada Colau és que Ada Colau se'n va. Se'n va i ens deixa el cos com rar. I és així com ha de ser. Ella ha explicat mil vegades que només era portaveu de molts més. Davant de la casa de Luís no estava ella sola, ni en el Congrés cridant delinqüent al representant de la banca, tampoc.

I el millor que podem fer la resta és desitjar-li sort i dir-li que gràcies i que adéu. I girar-nos sense mirar arrere. Ja veurem si ens la trobem en el futur en una altra plataforma política o no. Però tant fa. Adéu. Que ningú es faça samarretes del Che Guevara amb la cara de Colau. Perquè el seu gran mèrit ha sigut haver personificat un lideratge sense líders. La bona notícia és que qualsevol podria haver sigut Ada Colau i que qualsevol podrà ser-ho ara.
 

Engegue l'ordinador i veig per a temps real una persona provant so i més tard col·locant cadires de plàstic en el pati d'un col·legi públic on en una estona començarà el míting de campanya d'un dels nous partits sorgits post 15M. L'escenari és auster: hi ha un faristol amb un micròfon i un parell de cartells. No pujarà cap imputat en la Gürtel ni en els EROS. Pujarà una professora de Matemàtiques i un informàtic que explicaran que cal fer una alguna cosa ja d'una vegada, perquè açò no pot seguir així. I entre el públic no hi haurà ningú que haja agafat sobres. Hi haurà gent que el que ha agafat és el seu cotxe o un autobús per a anar a escoltar la professora de Matemàtiques i  l'informàtic dir que ja està bé, hòstia.

Quan vaig a apagar l'ordinador per a anar-me'n al carrer m'arriba un correu electrònic d'una amiga que treballa en la part de premsa d'un altre d'aquests partits petitons i m'explica que està fins a dalt de treball, però que quan puga, em té enllestida l'entrevista que li vaig demanar. No cobra per aquest treball. Ni aconseguirà un lloc d'eurodiputada. Ella és cuinera.

Solc ser un puto pessimista (crec que amb motius) però hui, gràcies a la persona que col·locava les cadires de plàstic i a la meua amiga la cuinera, a totes aquestes Colau, em sent menys pessimista. I per açò porte tot el dia amb una frase en el cap, una frase que alguna vegada vaig escoltar i se'm va quedar gravada: La guerra està perduda, però podem decidir com perdre-la.
 
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next