El 5 de juny del 2012 el rotatiu The Guardian publicava en portada que l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) controlava les telefonades dels clients d’una de les principals operadores de telefonia nord-americanes. L’endemà, el diari britànic i el The Washington post informaven que la Casa Blanca recopilava dades dels usuaris de grans empreses tecnològiques com Google, Apple o Facebook, entre moltes d’altres. I tres dies després, des de Hong Kong, un jove informàtic que havia treballat per a la CIA, Edward Snowden, confessava que ell era el responsable d’aquestes filtracions i que n’hi hauria moltes més perquè s’havia endut més d’un milió de documents classificats que comprometien l’administració Obama.
Documents que la premsa europea i nord americana han anat filtrant en compta gotes els últims mesos i que posen de manifest fins a quin punt l’esfera privada de les persones és vulnerable davant l’ús indiscriminat de les noves tecnologies.
A colp de titular, s’ha fet públic que l’administració nord-americana ha espiat massivament milions de ciutadans d’arreu del món amb l’argument de la lluita contra el terrorisme, i que ho ha fet de forma generalitzada i no basada en sospites. Entre d’altres, s’ha sabut que la NSA enregistrava trucades i comunicacions o interceptava dades de transferències bancàries i targetes de crèdit. A més, en connivència amb els gegants d’Internet, intervenia ‘smartphones’ i tenia accés a comptes i contactes de correu electrònic, xarxes socials i fins i tot partides de videojocs ‘online’. I no només de ciutadans anònims d’arreu del planeta, sinó també de destacats mandataris internacionals.
Segons els documents de Snowden, la intel·ligència nord-americana tindria dossiers amb informació classificada obtinguda de forma suposadament il·lícita d’un centenar de caps d’estat mundials. A més, presumptament hauria intervingut el telèfon mòbil d’una trentena de dirigents, entre ells, el de la cancellera alemanya Angela Merkel, el de president francès François Hollande i potser també el de Mariano Rajoy. A la llista també hi figuren Dilma Roussef, presidenta del Brasil, el comissari de Competència de la UE, Joaquín Almunia, o institucions com Unicef o Amnistia Internacional.
Unes informacions que han posat de manifest la magnitud, la permeabilitat i la falta de control amb què han actuat els serveis secrets nord-americans, però també la vulnerabilitat i el poc protegida que està la vida privada dels ciutadans corrents.
Empentat per la indignació del estats membres que havien estat espiats i també per la voluntat de protegir el dret a la privacitat, el Parlament Europeu va posar fil a l’agulla i va crear un comitè per investigar el ciberespionatge. Un procés on van intervenir experts i tècnics en seguretat i on també va participar per escrit Edward Snowden, que va culminar al març, quan l’Eurocambra va aprovar un informe contundent que condemnava les pràctiques de la NSA. El text dóna per fet que l’Agència de Seguretat dels Estats Units va espiar “massivament” i “indiscriminadament” milions de ciutadans anònims i també les comunicacions d’institucions i líders europeus. També subratlla que la lluita contra el terrorisme no pot justificar la vigilància massiva ni vulnerar el dret a la privacitat.
L’eurodiputat alemany Axel Voss.
Entrevistat per l’ACN, l’eurodiputat popular Axel Voss explica que “la UE transfereix algunes dades específiques als Estats Units, però que es poden analitzar de forma limitada. La retenció de dades la pactem totes dues parts i només s’hi pot accedir per motius de seguretat”. Voss, que ha format part d’aquesta comissió d’investigació i també de la delegació del Parlament Europeu que va viatjar a Washington per tractar aquest cas amb les autoritats nord-americanes, admet que Brussel·les “no esperava un espionatge massiu d’aquestes característiques, que s’agafaren dades de tot arreu” i afegeix que els ha “sorprès” el comportament de la Casa Blanca.
Per aquest motiu els eurodiputats han demanat a la Comissió Europea que suspenga temporalment l’acord ‘Swift’ que permet l’intercanvi d’informació bancària per rastrejar presumptes terroristes fins que Washington no garantisca que els serveis secrets deixen de tenir accés a dades de ciutadans que no tenen cap vinculació amb el crim.
El Parlament Europeu també ha demanat a l’executiu que congele el tractat ‘Safe Harbour’ que facilita l’intercanvi de dades entre diverses empreses de la UE i els EUA perquè “no dóna prou garanties de protecció de dades dels ciutadans”. Als estats membres, els demanen que vigilen de prop que l’acord de lliure comerç que s’està negociant amb els Estats Units tinga en compte la protecció de dades i el dret a la privacitat dels ciutadans.
En la mateixa sessió plenària, l’Eurocambra també va aprovar una nova legislació de protecció de dades de la Unió Europea que busca impedir un altre episodi d’espionatge massiu. Exposa les grans companyies d’internet a multes multimilionàries si incompleixen l’obligació de protegir la privacitat de les dades personals dels seu clients.
Snowden, heroi per a uns i traïdor per als altres
És ben sabut que Edward Snowden viu en algun indret secret de Rússia des que Vladimir Putin li va concedir asil polític l’agost de l’any passat. L’exanalista de la CIA va arribar a Moscou després de passar pel Japó i de demanar acollida també a diferents països de l’Amèrica Llatina. Des de llavors, ha aparegut en públic en comptades ocasions, i quan ho ha fet, ha pres estrictes mesures de seguretat. Tot per evitar que els Estats Units, que en reclamen l’extradició per traïció i espionatge, l’acabe portant als tribunals. Una possibilitat que defensa el president nord-americà, a qui les revelacions de Snowden han amargat l’inici del seu segon mandat. I és que la magnitud i la discrecionalitat de l’espionatge que ha destapat l’exanalista de la CIA han ferit les relacions dels Estats Units amb la Unió Europea, però també han esquerdat la credibilitat i la reputació de Barack Obama, premi Nobel de la Pau i ferm defensor dels drets civils i la transparència.
