Sobre aquest tema, en un informe elaborat sobre l’IIFV aquest Diccionari, indica que no s’ha fet pública una llista de novetats respecte als diccionaris normatius de referència ni tampoc s’explica “clarament” quins són els criteris que justifiquen aquestes novetats.
“El fet que el DNV s’haja elaborat sense coordinació amb altres institucions que històricament han vetllat per la normativa de la llengua provoca que qualsevol decisió que altere aquesta normativa unilateralment pot resultar desorientadora per als usuaris”, assenyala.
Per tot açò, entén que “disminueix la viabilitat de la llengua com a instrument de comunicació i la possibilitat de proveir un àmbit cultural sòlid” i, a més, “projecta cap als usuaris una imatge de la norma marcada per la inseguretat i la inestabilitat”.
L’IIFV assenyala que el procés de normativització del valencià “fa quasi un segle que va començar i des de fa dècades ha arrelat en la societat valenciana, gràcies sobretot a l’acció de l’educació, al cultiu literari, als mitjans de comunicació i als usos vinculats amb la vida quotidiana, com la retolació pública, la publicitat, la música popular i l’esport”. “La norma lingüística ha tingut una sintonia plena entre les universitats valencianes i l’Institut de Estudis Catalans”, ha subratllat.
Per a aquesta entitat, el DNV “ha fet seua la major part dels materials que han configurat el repertori lèxic normatiu fins ara, ha tractat de fer explícita la unitat de la llengua en la definició de les paraules valencià i català, ha ampliat també l’inventari fraseològic i aporta la transcripció fonètica en les entrades de paraules”, destaca. No obstant açò, entén que “són molts els aspectes d’aquesta obra que fa falta revisar i reorientar”.
Així mateix, destaca que el Diccionari, “tot i que declara que pretén ser normatiu, s’ha elaborat amb criteris que presideixen més aviat els diccionaris descriptius, perquè intenta mostrar el màxim d’usos i formes possibles de la llengua parlada, de cada dia i cada lloc”.
Registres informals
De la mateixa manera, afegeix que el DNV “mostra una voluntat de proliferació de variants formals fins ara excloses del model normatiu, pròpies dels registres informals i, de vegades, no genuïnes en valencià”. Així, es refereix al fet que “converteix en variants gràfiques el que són variants de pronunciació” i, així mateix, “incorpora de forma innecessària un nombre molt elevat de castellanismes”.
A més, indica que “el model de llengua utilitzat en la redacció confirma la falta de coherència i d’homogeneïtat formal, i sobretot, palesa un distanciament respecte a les solucions convergents amb gran part del territori lingüístic”.
