Europa es deixa seduir pel populisme i l'euroescepticisme

El Parlament Europeu que isca de les eleccions del pròxim diumenge podria ser el més xenòfob i euroescèptic de la història, segons les enquestes
20 maig 2014 01:00h

B. Fuentes- L. Framis (ACN) / Londres / Brussel·les 

El Parlament Europeu que isca de les eleccions del pròxim diumenge podria ser el més xenòfob i euroescèptic de la història, segons les enquestes.

Darrere s'hi amaguen la desafecció amb la classe política i amb el projecte europeu, un vot de càstig als conservadors i el desencís de la classe obrera, que se sent marginada de l'espectre polític.

Els partits tradicionals alerten que els extremismes són un “perill per a la democràcia”, però alguns governs europeus han comprat part del seu discurs contrari a la immigració. Matthew Goodwin, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Nottingham, adverteix que si els grups antieuropeus surten reforçats dels comicis, serà una legislatura "complicada".

Tot i així, dubta que s'arriben a posar d'acord per formar grup propi al Parlament, una possibilitat que els donaria més recursos i més temps de faristol.

Després d'assistir als èxits aïllats del populisme i l'ultranacionalisme en alguns punts d'Europa, les properes eleccions al Parlament de Brussel·les podrien ser l'escenari de l'eclosió definitiva de les formacions de discursos euròfobs i ultrapatriòtics.

L’auge de del FN de Le Pen (França) i de l’UKIP de Nigel Farage (Regne unit)

Amb la desafecció amb la classe política com a principal arma, el Front Nacional de Marine Le Pen podria ser la força més votada a França, i l'UKIP de Nigel Farage aspira a guanyar al Regne Unit.

Però malgrat aquest avenç, sondejos i experts coincideixen a assenyalar que els populistes no aconseguiran arrasar de manera homogènia al club dels 28. “Hi haurà grans triomfs a França, Holanda, Àustria i el Regne Unit, però no arreu d'Europa. La fotografia política europea serà una imatge totalment mixta”, pronostica el doctor Matthew Goodwin, en una entrevista amb l'ACN.
 


L'acadèmic Matthew Goodwin, durant una presentació a Londres.


Siga com siga, el cert és que l'auge dels partits emergents d'extrema dreta ja fa trontollar algunes de les bases de les forces polítiques tradicionals, que els darrers temps han fet un gir del centre-dreta cap a la dreta mirant d'acontentar les ales més conservadores dels seus partits.

Així, diversos governs europeus han introduït en els seus discursos públics qüestions espinoses i molt aplaudides pels populistes, com el fracàs de la multiculturalitat, els dubtes de mantenir el projecte europeu o la necessitat de restringir els moviments migratoris. Sense anar més lluny, Angela Merkel vol restringir els permisos de residència als immigrants comunitaris que estiguen a l'atur i l'accés a les ajudes socials, els suïssos han aprovat per referèndum posar quotes a la immigració europea, i al Regne Unit, David Cameron ha desafiat Brussel·les amb la promesa que, si guanya les eleccions generals de l'any vinent, convocarà un referèndum per consultar als britànics si volen mantenir-se dins la UE.

Per Goodwin, cedir a la pressió del discurs populista és un “error” perquè la supervivència a llarg termini dels partits majoritaris passa per “no caure en el joc de les forces xenòfobes d'extrema dreta, que tenen el suport d'uns votants que acabaran essent minoria”.

I és que els sondejos preveuen que la ultradreta guanye suports, però que els partits tradicionals seguisquen sent majoria al Parlament Europeu i que populars i socialistes, tot i perdre pistonada, seguisquen ocupant més de la meitat dels escons.
 

Imatge de les banderes onejant davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg. 


Els matisos de l'extremadreta

Tot i compartir un discurs alarmista, patriòtic, xenòfob i euròfob, no tots els partits d'ultradreta són iguals. Ni en el fons ni en l'estètica.

D'una banda, el bloc de la ideologia feixista -que admet simpaties pel nazisme i que sovint utilitza la violència- ha obtingut èxits electorals a diversos països de l'est. A Hongria, un partit obertament antisemita que, entre d'altres, proposa crear camps d'internament per a gitanos, va obtenir el 20% dels vots a les eleccions parlamentàries de principis d'abril, i les enquestes apunten que seguirà guanyant suports. També és mediàtic el partit grec Alba Daurada, que les passades eleccions va entrar al parlament d'Atenes amb 18 diputats, i que, malgrat tenir diversos dirigents a la presó acusats de pertinença a bandes criminals, seguix pujant en intenció de vot.

Davant d'aquest feixisme més tradicional, les últimes dècades han sorgit forces polítiques que mantenen l'essència, però que han renovat el discurs i també l'estètica. Partits d'ultradreta com el Front Nacional, que a mans de Marine Le Pen ha aconseguit esquerdar el bipartidisme francès amb un programa contrari a la immigració, de caire ultrapatriòtic i euroescèptic. Als darrers comicis locals va aconseguir una desena d'alcaldies i, segons una enquesta feta al febrer pel rotatiu 'Le Monde', tres de cada deu francesos dóna suport a les seues tesis, sobretot obrers i no diplomats. De cara a les eleccions europees, la seva aposta és clara: “No a Brussel·les, sí a França”. Un discurs que sembla efectiu perquè alguns sondejos apunten que el Front Nacional podria ser la força més votada i que aconseguiria 20 dels 74 eurodiputats que corresponen a París.

Le Pen és crítica amb les polítiques migratòries de l'Elisi i de l'Eurocambra perquè considera que hi ha “onades massives d'immigrants amb costums incompatibles amb la nostra societat”. La dirigent populista assegura que avui dia “no hi ha res que distingisca un francès d'un romanès” i reivindica que França “ha de tornar a ser amo de casa seva”. Recentment, també ha comparat les oracions musulmanes al carrer amb una “ocupació militar” i es troba immersa en una creuada particular contra el consum de carn halal (els aliments acceptats per la llei islàmica) a França.

Finalment cal destacar els partits antieuropeus que sobretot reclamen el poder d'algunes competències cedides a Brussel·les i el reforçament del control de les fronteres. Un missatge que ha calat al Regne Unit, on el Partit de la Independència (UKIP en les seves sigles en anglès) encapçala les enquestes. Segons un sondeig publicat pel dominical 'Sunday Times', l'UKIP trauria 3 punts al partit laborista d'Ed Miliband i 19 als conservadors de David Cameron.

El líder de la formació, Nigel Farage, ja va advertir fa un temps que el seu partit causaria “un sisme en la política britànica”. I, de moment, està complint. No només per la seva irrupció meteòrica en l'arena política, sinó també pels múltiples escàndols que esquitxen la formació per incidents racistes o homòfobs. Un candidat de la formació va haver de renunciar al càrrec per referir-se als musulmans com a “escòria”, i un altre va titllar els homosexuals d'“anormals”. El líder, Farage, també ha pronunciat polèmiques declaracions, com que els dirigents europeus són una “bandada de hienes” o que el president del Consell Europeu Herman Van Rompuy té “el carisma d'un drap mullat”.

Qui vota Nigel Farage?

Són declaracions sonades, potser anecdòtiques, però segons els sondejos, efectives. Un discurs que ha calat sobretot entre la classe obrera a qui més ha colpejat la crisi. “Homes grans, blancs, amb poca qualificació i amb unes perspectives econòmiques nefastes” que als 90 centraven el discurs polític i eren imprescindibles per guanyar unes eleccions però que al segle XXI han quedat marginats per la classe mitjana moderna cosmopolita i universitària.

Segons Goodwin, són persones que se senten excloses de la societat i que culpen els partits tradicionals del “declivi del seu nivell de vida”. Sobretot de ciutats industrials o de barris deprimits on s'ha disparat l'atur. “És un electorat molt motivat perquè està tan enfadat i cansat de tot que necessita una alternativa”, explica.

Per seduir-los, l'UKIP ha apel·lat al nacionalisme denunciant que els immigrants europeus deixen sense feina els britànics. El líder populista considera que la “immigració massiva” ha convertit el Regne Unit en un país “irrecognoscible”, on els locals ja no volen criar les seves famílies, perquè els forans “han pres el control” de molts llocs en què "no se sent parlar l'anglès". I proposa el control de “la quantitat i qualitat” dels immigrants que arriben al país, així com la suspensió total de les ajudes públiques als continentals que portin menys de cinc anys residint a les illes britàniques. Aquest plantejament, però, no ha impedit l'UKIP contractar la dona de Farage -que és alemanya- com a secretària del partit. El dirigent s'ha excusat al·legant que “ningú més” podia fer aquesta feina.

En només un any, la immigració s'ha disparat un 30% al Regne Unit, sobretot de ciutadans procedents del sud d'Europa. I les enquestes revelen un creixent rebuig social: el 77% dels britànics vol menys immigració al país. Tim Bale, professor de Ciència Política de la Universitat Queen Mary de Londres, explica a l'ACN que “ara que l'economia es troba en dificultats, molta gent està preocupada per la mobilitat interior a la UE, especialment en tot el que afecta a l'àmbit laboral”. “La gent veu que per trobar feina ha de competir amb gent d'altres països”, diu. I és que el fet que centenars de milers d'europeus s'hagen instal·lat al Regne Unit i estiguen treballant ha disparat la percepció que els empresaris acomiaden treballadors britànics per contractar treballadors estrangers que els surten més barats.

Un sentiment que plasmen rigorosament els polèmics cartells de la campanya electoral de l'UKIP per aquestes eleccions europees, on es veu un paleta britànic demanant almoina per culpa de les polítiques de la UE o una bandera britànica consumida per l'europea en què es llegeix “qui governa aquest país?”.

Una propaganda que també ha connectat amb l'altre gran grup de votants de l'UKIP: els simpatitzants conservadors que creuen que el projecte europeu surt massa car al Regne Unit i que volen donar un toc d'atenció a David Cameron.

“Són 'tòries' euroescèptiques que viuen als afores i que durant els cursos de golf es queixen dels costos de la UE i sospiren pels temps de Margaret Thatcher”, ironitza el doctor Goodwin, “però no veuen l'UKIP com una opció creïble i viable” per governar el país.

“Els ciutadans tenen la sensació que no poden participar en les decisions que es prenen molt lluny”, afegeix l'expert en política exterior de la UE i membre del prestigiós 'think tank' Carnegie, Richard Youngs. Conscient d'això, l'UKIP explota la idea que la Unió Europea “és dolenta i surt cara” i ha forçat el primer ministre David Cameron a prometre una consulta al 2017 sobre la permanència del país a la UE, sempre que aconseguisca guanyar les eleccions nacionals.

Bloc comú de l’extrema dreta a l'Eurocambra?

El gran repte d'aquestes forces polítiques serà formar grup propi al Parlament, que els donaria més recursos, més visibilitat i més temps de faristol. Per fer-ho, necessiten un mínim de 25 eurodiputats de set estats membres diferents. Per número, els analistes creuen que és possible, però veuen poques probabilitats d'acord per les distàncies internes que els separen. Podrien superar-les i anar a l'una? “És una "incògnita”, respon Matthew Goodwin. “Molts d'aquests partits no estan disposats a treballar conjuntament amb altres grups que assumim que formen part de la mateixa família política d'extrema dreta o d'euroescèptics”, explica, perquè “són una família, però no massa ben avinguda”. I posa el següent exemple: “Le Pen i el PVV holandès poden anar de la mà, però no amb l'Alba Daurada grega, que a la vegada tampoc no vol treballar amb l'UKIP”. De fet, Goodwin creu que la “gran debilitat” dels partits populistes europeus és que “no tenen la unitat del socialisme, del partit dels Verds o dels cristianodemòcrates europeus”.

Sense anar més lluny, la darrera setmana hem assistit a l'enfrontament dialèctic entre els mediàtics Farage i Le Pen. El britànic ha acusat el Front Nacional francès d'”antisemita” i d'estar “ple de prejudicis”. La resposta de Le Pen no s'ha fet esperar: “Donar un cop de porta al teu veí per netejar la teva imatge i semblar més blanc que el blanc no és un comportament correcte”, ha declarat, tot assegurant que les paraules de Farage són “difamatòries” i que obeeixen motius electorals.

L'eurodiputat francès dels Verds José Bové, també descarta un bloc unit: “Són partits nacionalistes que defensen els interessos nacionals. No crec que es puguen unir per fer pressió conjunta. Per això dic que votar-los no servix de res”. I alerta que “volen destruir Europa”. Malgrat això, creu que “el més perillós” és l'abstencionisme. “Hi ha el risc que moltes persones en situació fràgil, sense feina i amb una situació econòmica deteriorada no vagen a votar”, diu.
 


El candidat dels Verds europeus a presidir la Comissió Europea, José Bové, durant l'entrevista amb l'ACN
al Parlament Europeu a Estrasburg. 


Des de l'Eurocambra, però, els presidents dels socialdemòcrates i dels liberals europeus, Hannes Swoboda i Graham Watson, alerten de l'amenaça que pot suposar que els partits euroescèptics guanyen poder a l'hemicicle després del 25M. “Destruiran el que hem construït, el que nostres pares van construir després de la Segona Guerra Mundial” diu Swoboda. També Watson es mostra “molt preocupat pel creixement dels partits populistes i extremistes”, als quals considera un “perill per a la democràcia”. “La democràcia és essencial si hem de sortir d'aquests temps difícils conjuntament”, remarca.

L'Estat espanyol, un cas a part

L'extrema dreta creix als països rescatats, ofegats per l'austeritat imposada per la Troika, però també als països més rics que han pagat la factura d'aquests rescats. A l’Estat espanyol, en canvi, aquestes formacions no sedueixen l'electorat.
“Hi ha un gran rebuig social als rols autoritaris i totalitaris per la història nacional recent”, assegura Goodwin. A més, segons el seu parer, l'Estat no ha experimentat la immigració il·legal massiva que sí que han viscut altres països europeus. I, per això, diu, els votants estan “menys receptius” a certs discursos xenòfobs.

A les eleccions europees del 25 de maig s'han presentat una quarantena de candidatures, i quatre són de partits considerats d'ultradreta o euroescèptics. Són la Falange Española de las JONS, el partit neonazi Movimiento Social Republicano, la coalició conservadora i euròfoba Impulso Social i la coalició España en Marcha, que agrupa Alianza Nacional o Movimiento Católico, entre d'altres.

 
next