Sergi Tarín / València
Quaranta minuts abans, Consuelo Ciscar, l’esposa, ha posat bona part dels cinc sentits al servei de la repugnància en tractar l’únic periodista que hi ha a la porta. “A tu et faré declaracions…”, ha escopit sense aturar-se. Més explícit ha estat el porter de l’immoble, investit amb un uniforme tosc de sentinella: texans bruts, suèter a ratlles i melena grisenca. “Tinc ordres de no deixar passar ningú. El senyors hui no estan per a visites”, ha assegurat amb un ferotge sentit del deure mentre cobria amb els braços estirats el perímetre de la imaginària garita.
Lectura al carrer
Però tot començava quatre hores abans, cap a les 9.00, quan els processats pel cas Cooperació estaven citats al Palau de Justícia per rebre la sentència. Cap d’ells ha comparegut llevat d’Augusto Tauroni, traslladat des de Picassent en furgó policial. Sí que ho han fet, a primera hora, els advocats defensors, concentrats als peus de la sumptuosa escala de pedra com si esperaren la recepció d’un aristòcrata.
Prim, alt i ros, amb aspecte de donzell, Raúl Vidal, lletrat de la Coordinadora d’ONGs, ha eixit a l’exterior amb un feix sota l’aixella. La lectura ha esdevingut en bàndol públic a les portes de l’Audiència: “Blasco, 8 anys de presó i 20 d’inhabilitació; Tauroni, 8 anys; Tina Sanjuán, 7 anys i mig…” I així fins completar la suma de 43 anys de barrots per als nou membres de la trama corrupta que va saquejar 1,8 milions de la cooperació valenciana. En finalitzar, la vintena d’activistes de la coordinadora han esclatat en un crit unànime de victòria.
La notícia s’ha multiplicat amb milers de tentacles per les xarxes socials. Una de les extremitats tocava el muscle de l’arquebisbe Carlos Osoro, conferenciant al Fòrum Europa. En ser preguntat, el monsenyor ha predicat “amor i misericòrdia” per als corruptes i ha recordat Jesucrist, que també es va relacionar amb lladres, tot i que d’una estirp diferent. Entretant, supuraven les reaccions al Parterre. L’implacable fiscal Vicente Torres es declarava “satisfet” i el volenterós advocat de l’acusació popular, Antonio Penadés lloava “una sentència exemplar per un assumpte especialment repugnant”. Acte seguit destacava la importància dels “cinc funcionaris valents” que, amb el seu testimoni, posaren contra les cordes Blasco i els seus. Dos d’estos denunciants, Juan José Iborra i Eva Solá, rebien afectes, llàgrimes i suors en una abraçada dels companys que no cessava.
La innocència, segons Camps
Una altra escletxa del terratrèmol s’obria a Les Corts. La primícia sotragava el ple i convertia els passadissos en una desfilada d’expressivitats enfrontades. Les diputades Clara Tirado (PSPV-PSOE) i Mireia Mollà (Compromís), impulsores de la investigació judicial, s’abraçaven en un gest íntim de complicitat. “L’escó de la vergonya”, penjaven els diputats d’Esquerra Unida un cartell damunt la butaca buida de Blasco. I del PP arribaven missives tèbies de “calma i respecte a la decisions judicials”.
Això almenys procurava el síndic dretà, Jorge Bellver, minuts abans que Francesc Camps desenfundés totes les seues aptituds per a l’extravagància. L’expresident, va restar valor a la sentència i va responsabilitzar Lerma, Zaplana i Olivas de la presència de Blasco en les institucions. “Ell ja estava quan arribí a president”, va declarar com si es referís a una gerra xinesa o un aparador victorià. En ser preguntat per les evidents culpabilitats, Camps, amb invisible sotana de monsenyor, va pregonar “la innocència” de Blasco “perquè tots som innocents”. Mentre, un semàfor d’Arts Gràfiques, contradictori i obstinat, desencadenava els instints per damunt dels martirologis.
