Blasco, la foguera expiatòria, per Sergi Tarín

Era inevitable. L’oposició havia preparat la sessió de control de dijous com una esmena a la totalitat al PP després de la forta davallada electoral de les europees. Però la primera sentència del Cas Blasco, amb condemnes exemplars per a Rafael Blasco i el seu grup de confiança a Solidaritat, va ‘hegemonitzar’ el plenari.

En tot cas, un tràmit còmode per al president, Alberto Fabra, qui va apartar Blasco del grup i va personar la Generalitat Valenciana com acusació particular. “No volem mantindre persones que embruten el nom d’esta Administració”, va defensar repetidament entre els aplaudiments rutinaris del seu grup. Entre ells, parlamentaris imputats en altres trames com ara Gürtel i Brugal, que batien les mans com si avivaren un foc expiatori per a tot tipus de pecats i purulències.

Un fum nauseabund i prolífic que facilità el rastre de totes les intervencions. “El PP ha sigut còmplice de Blasco, l’ha emparat”, acusà el síndic socialista, Antonio Torres, per a qui el polític condemnat “no era un qualsevol, sinó un dels principals referents del PP i del Govern”. En la mateixa direcció va expressar-se el portaveu de Compromís, Enric Morera, qui exigí “saber tota la veritat” i demanà facilitats “per investigar amb plenitud la radiografia d’una etapa que s’ha evidenciat amb el cas Blasco”. “Posarem la documentació a disposició de la Justícia, que és qui ha de parlar”, es defensà José Ciscar, vicepresident del Consell, qui també garantí que no pararien fins recuperar l’últim euro saquejat per la trama. “¿Tornaran eixos diners a les ONGs damnificades?”, li preguntà Mònica Oltra, però Ciscar no volgué concretar: “ens alegra la sentència perquè som sensibles a les polítiques de cooperació. Les implantarem sempre que puguem”. “O siga, que les invertiran en sondejos electorals”, sospirà Oltra.

Però les dos diputades més aplaudides van ser Clara Tirado (PSPV-PSOE) i Mireia Mollà (Compromís), artífex ambdós, amb les seues denúncies davant la Fiscalia, dels processos oberts pel cas Blasco. La parlamentària socialista exigí al PP disculpes públiques “pels periodistes denunciats amb diners públics per dir la veritat i per les xiquetes violades de Malabo”. Mollà, en el seu torn, subratllà que es tracta “d’una condemna a tot el PP, ja que [Blasco] era l’home fort, l’estrateg, i sense ell no serien res”. Finalment, Marina Albiol, d’Esquerra Unida, volgué afegir un colofó en el seu comiat de les Corts després de ser elegida eurodiputada. Si s’ha de jutjar per l’èmfasi i l’acollida dispar en l’hemicicle, a molts degué semblar-los la síntesi perfecta. “Blasco és un delinqüent del PP, un lladre dels roïns”, arremeté.