Juny de 2011. Ningú ho sap però falten just tres anys perquè el seu pare anuncie que deixa la butaca perquè s’assega ell. El príncep Felipe està de ‘bolos’ a Pamplona. En eixir d’un acte recorre la distància que hi ha entre el cotxe oficial i una tanca que separa institucions i ciutadans per a, acompanyat pel president de Navarra, Miguel Sanz, estrènyer algunes mans i rebre alguns “bonic” de les senyores majors allí congregades.
Una xica que es troba després del perímetre de seguretat, en la mateixa zona en la qual les senyores majors diuen “bonic”, crida l’atenció del príncep per a lliurar-li una carta en la qual li demana un referèndum ciutadà sobre la continuïtat de la monarquia.
Felipe entra al drap i respon, servint-nos en safata de plata, d’eixes que s’usen en Zarzuela a l’hora de l’esmorzar o el sopar, una escena que tres anys després resumeix a la perfecció la situació que estem vivint i viurem els pròxims temps.
Repartiment de l’obra: Príncep Felipe, com la monarquia. La xica que demana referèndum, com les places. Les senyores que diuen “bonic”, com la majoria silenciosa. Miguel Sanz, com el poder polític actual.
Amb un somriure a la cara de Felipe comença l’acte.
“No em correspon a mi convocar un referèndum”, diu el príncep a la plebea. “Però pot proposar-lo o pot abdicar”, respon la xica aquella. El príncep intenta sentenciar amb un: “Xica, jo crec en el sistema”. “Jo també hi crec”, li respon, “per això cal preguntar a la ciutadania i que decidisca ella”.
En aquest moment, amb les senyores majors que diuen “bonic” escoltant en silenci l’intercanvi entre el príncep i la súbdita sense dir ni piu, acaben els somriures i els versos i comencen les cares d’incomoditat en la cara reial.
La poesia es fa prosa: “Mira, jo compliré amb el meu haver de, he après a fer-ho tan bé com siga possible i compliré amb la Constitució”. “Jo no vaig votar la Constitució”, li respon la xica al tipus de sang blava, que ja cerca amb la mirada auxili del poder polític. I el poder polític acudeix a la trucada: “La va votar la majoria”, ajuda Miguel Sanz. El llavors president navarrés, esguitat per l’escàndol del cobrament abusiu de dietes i imputat per la fallida de Caixa Navarra, es motiva (Amunt Espanya) i amplia a manera d’acudit: “Doncs la Primera i la Segona República van acabar com el rosari de l’aurora”. Com a Caixa Navarra, podia haver dit, però no, com el rosari de l’aurora diu, intentant animar la graderia jove que sol cridar “bonic”.
La xica ciutadana obvia l’acudit i respon al de la Constitució ja votada amb una cita cèlebre: “Jefferson va dir que el poder constituent de hui no pot condicionar el poder constituent de demà”. Ha dit ‘iefferson’. Aquesta és la meua, pensa el xiquet monarca, que aprofita la situació per a guanyar el suport dels qui diuen “bonic”, dirigint-se directament a ells per a riure’s de la xica: “Heu pres bona nota de tot?”, entre somriures, referint-se a la cita del tal ‘ieferson’. “Puta ‘empollona’ “, haguera volgut dir, però no ho diu perquè està molt ben preparat.
Tot monarca sap que el poble fidel i adormit sempre acudeix a prestar ajuda lliurant el que se li demane. Bestiar i collita fa uns segles; ignorància i conformisme en aquests temps: “Aquest és l’únic problema que tens en la teua vida?”, pregunta un súbdit visiblement molest a la súbdita que vol deixar de ser-ho. Per fi el poble domesticat reacciona amb el conformisme que d’ell s’espera. Tornen els “bonic”, aplaudiments i més “bonic”.
El príncep ha passat el mal tràngol. Abans d’acomiadar-se de l’escenari deixa una frase que defineix i posa títol a aquesta obra de teatre que realment va ocórrer un dia de just fa tres anys, i de pas, sense voler-ho, defineix la mateixa institució que representa i llança un repte a les places que hui demanen un referèndum: “Per descomptat has aconseguit un minut de glòria. És l’única cosa que has aconseguit, perquè açò no arriba a cap costat”.
Això caldrà veure-ho.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
