Sergi Tarín / València.
A les 9.45, 52 del 55 diputats del PP ocupen les butaques. Hi ha silenci i una barreja d’impaciència i avorriment mal dissimulats. Rita Barberà, alcaldessa de València, ha arribat a les 9.20 i colpeja la taula amb les ungles com si les esmolara per a l’arrap. A l’altra vora, els escons buits de l’oposició fan presagiar un absurd monòleg. Però als cinc minuts, el grup socialista penetra a la cambra en filera índia. Resten deshabitades, en senyal de protesta, les bancades de Compromís i Esquerra Unida. “No es poden gastar gravadores ni aparells de reproducció”, advertix Juan Cotino, president de les Corts.
Així comença el plenari per sancionar Mònica Oltra per negar-se a abandonar l’hemicicle quan, el passat 9 de maig, fou expulsada. Tot i que se saben els arguments i la dimensió i conseqüències de la pena (un mes de càstig) el ple se celebra a porta tancada i sota un estricte i grandiloqüent secret. Les portes a les tribunes dels periodistes se segellen amb clau, s’apaguen els televisors dels passadissos i s’ordena als uixers fer de sentinelles a les boques del plenari. Una tasca a la qual ajuden, de bon grat, uns quant assessors del PP que pul·lulen pels voltants.
A les 9.50, tot Compromís irromp en el jardí. És una tropa d’uns 30 efectius encapçalada per Mònica Oltra. Hi ha una certa estètica de vídeo electoral amb eslògan presidencial apegat al pit: “Mònica, em representa”. La diputada damnificada es deixa fotografiar llargament. L’acompanya la resta del grup, regidors municipals, assessors i alguns simpatitzants. Mentrestant, el ple continua amb la dinàmica confidencial. De tant en tant retronen esmorteïts aplaudiments. “Falta de respecte”, “demanar perdó al poble valencià”, “legitimitat de les Corts…” Són algunes de les expressions que aconseguixen deslligar-se i arribar moribundes al custodiat corredor.
Per fi, a les 10.10 s’obri l’hemicicle i la remor interior es desborda com un líquid calent. A la pantalla hi ha el 52 a 33 de la majoria absoluta. Al PP s’han absentat el president Fabra, el turbulent Alfons Rus i el secessionista Rafael Ferraro. Per fora, un funcionari de pereta blanca, mirada molla i muscles caiguts obri les tribunes de premsa amb una voluntat marcida de conserge de pensió. A la vora dels sofàs, els socialistes escampen en diminuts rogles. Antonio Torres, síndic del PSPV, explica que han votat en contra i que han demanat la dimissió de Cotino “per la parcialitat en benefici del PP i pels negocis presumptament corruptes de les seues empreses familiars”.
Al jardí, Oltra firma la resolució que li ha portat una de les uixers. “Suspensió d’un mes per accedir al ple i presentar propostes i preguntes”, mostra el full als periodistes i el qualifica de “plenari sumaríssim i acte de fe”. Acte seguit lamenta la modalitat secreta: “volen tancar la democràcia”. “Ho pagaran car”, augura i apunta una última reflexió: “precisament el partit més corrupte d’Espanya no està legitimat per expulsar un representat elegit pel poble. És un símptoma més de la descomposició del règim”.
