Sergi Tarín / València.
Victimista, paternalista i groller. Així es va comportar el president Alberto Fabra segons qui li preguntà ahir durant la darrera sessió de control del curs polític. Fabra marxà de vacances exhibint grandiloqüències i deixant que la majoria de dards enverinats picotejaren el desgastat vicepresident del Consell, José Ciscar. La seqüència va ser mimètica a la de tots els dijous. “Amb Zapatero es destinà el major volum i percentatge del pressupost al País Valencià”, expressà Antonio Torres, portaveu del PSPV-PSOE. “Zapatero ha maltractat tots estos anys els valencians”, li contestà Fabra.
La batalla pel melic més gran, protuberant i profund recorregué vora 15 minuts de rèpliques i contrarèpliques. Un inventari de memòries intactes i exhibició de greuges: l’Ebre, l’AVE, els chiringuitos, la reforma estatutària, el deute històric o, fins i tot, els dèficits asimètrics. Una esgrima de poques suors que deixà pas a segones espases. Carmen Ninet clamà pels retalls en polítiques socials i pel 30% de valencians en risc d’exclusió, segons Creu Roja. I la consellera del ram, Asunción Sánchez Zaplana, d’esquenes, reivindicà 17 milions de l’Estat “pel pla contra la pobresa infantil”. I a continuació badallà una reflexió que també és símptoma i desgana: “¡Mai no tenen suficient! Ja se sap que les necessitats són il·limitades i els recursos limitats”. ¿Per a quan un canvi de factors que sí altere el producte?
Cotino, el professor
En el torn de Compromís resultà evident l’estratègia d’escórrer la sanció a Mònica Oltra. El portaveu del grup, Enric Morera, s’endinsà en un discurs ple de corbes i vertígens, més propi d’Oltra, en el qual estigué a punt de sotsobrar. Injectat d’un nervi desconegut, caigué en la ineficàcia hiperbòlica en qualificar la sanció de “Tribunal d’Ordre Públic i Inquisició”. Amb la tercera accepció, “abús de poder”, haguera estat suficient. “¡Han dinamitat la legislatura!”, tornà a exaltar-se.
Fabra, en canvi, pecà de comparacions rases. Segons ell, Juan Cotino només acomplí amb el reglament, “com un professor que enmig de l’aldarull de la classe crida l’atenció i l’alumna li diu que no li dóna la gana”. La flàccida metàfora provocà una certa hilaritat i fomentà les elucubracions. Cotino, com a mestre d’escola, haguera passat llista fent jurar un crucifix. L’ampliació del centre s’efectuaria per constructores lligades a la seua família i a un preu superior al de mercat. Finalment, el mestre Cotino hauria intentat comprar el silenci dels pares després d’aquell fatídic accident a un pati sense les mínimes condicions de seguretat. “¡Als xiquets no els deixaríem amb eixe professor si el professor és Cotino!”, arrodoní Mireia Mollà tot deixant un rastre mòrbid de murmuris.
Sanitat i transparència
A les darreries del debat, Ignacio Blanco, síndic d’Esquerra Unida, heretà un Fabra impertinent i amb la mirada clavada en el rellotge. Blanco li preguntà per la voluntat de transparència i pel malbaratament de fons públics i el Molt Honorable manotejà amb agressivitat: “La seua companya Sanz [Marga] va a manifestacions i actes de campanya, però no acudix a les sessions de control tot i estar també cobrant dels valencians”. Sanz, de baixa amb un peu trencat, “està de rehabilitació en un hospital públic”, explicà Blanco, qui titllà la intervenció de Fabra de “roïndat”. El president hi insistí amb sarcasme: “la nostra sanitat és molt bona perquè porten un mes fent-li diversos tractaments”. La resposta li la donà Lluís Torro: “Voldríem saber en quin hospital estan tractant Camps, donada l’elevada absència”.
La cloenda s’escenificà amb un segon afer de diputats efímers. Esther López Barceló inquirí per les 15 sentències favorables a l’oposició per manca de transparència del Consell i pel cost que s’hi ha derivat per a l’Advocacia de la Generalitat. La resposta de Ciscar també esdevingué d’iracunda i poc matisada ideologia: “¡Moltíssim menys que els recursos, hores i diners que hem de destinar als funcionaris per entregar-los la documentació que vostès demanen!”.
